Ignasi i Casimir Girona
El cognom Girona és fonamental en la història econòmica catalana del segle XIX. La família Girona era de Tàrrega i tot i el seu trasllat a Barcelona al començament de segle, mantingué forts lligams amb la comarca d’origen.
Ignasi Girona i Targa s’establí a Barcelona, on creà una casa de comerç. Un comerciant era un personatge que comprava i venia, però també era promotor de negocis i financer. Morí el 1867.
Entre la seva nombrosa descendència destacaren els seus fills Manuel, Ignasi, Casimir i Jaume Girona i Agrafel. Establiren entre ells una autèntica divisió del treball, però sempre mantenint una col·laboració molt estreta.
Els germans continuaren la tasca del seu pare a través de la societat Girona, germans, Clavé i Companyia. El cap visible i indiscutit de la casa de comerç fou Manuel Girona. El 1844 va ser el promotor del Banc de Barcelona, el primer banc privat de l’estat i peça cabdal per a l’economia catalana. El Banc i la construcció del ferrocarril Barcelona-Saragossa donaren un gran poder econòmic a la família. Fou una de les grans fortunes de la segona meitat del segle XIX.
Jaume Girona se n’anà a Madrid i allí es quedà. Era l’encarregat de representar els interessos de la família a la capital i de mantenir les relacions amb l’administració central. Però també actuà pel seu compte. Fou administrador i fundador del Banco de Castilla i promotor de la siderúrgia basca i asturiana, com a vice-president primer dels futurs Alts Forns de Biscaia i com a vice-president de Duro-Felguera. Però directament o com a representant d’empreses de Madrid, participades per ell, el trobarem en empreses catalanes, al costat dels seus germans. És el cas del Banco Hispano Colonial, de Tabacs de Filipines i de Material per a Ferrocarrils i Construccions.
Ignasi i Casimir Girona es mantingueren plegats quan es dissolgué la vella casa de comerç Girona, germans, Clavé i Companyia. La seva principal realització fou l’empresa que aquí es presenta: la ferreria que es convertirà en una de les primeres empreses metal·lúrgiques catalanes, però també tingueren una important participació a l’empresa dels Sedó, a Esparreguera –cotó–.
No obstant, la vida d’Ignasi Girona també està vinculada a una propietat rústica que havia comprat el seu pare: la Torre del Remei o Castell del Remei, en el municipi de Penelles, a la Noguera. La capella, dedicada a la Mare de Déu del Remei, inspirà la famosa pregària composta pel mestre Lluís Millet. El nom el trobarem precisament a la ferreria barcelonina. La casa de comerç familiar fou també la constructora del canal d’Urgell, una obra que beneficià enormement la propietat agrícola d’aquelles comarques i que en permeté el desenvolupament. Manuel Girona dirà, anys enllà, que el seu pare li havia demanat que fes el canal, perquè era d’aquella terra, i ell el va fer. Així, amb tota naturalitat. Els fills d’Ignasi Girona convertiran el castell del Remei en un important centre productor de vi i en una granja avícola.
Ignasi Girona morí el 1889. Al marge de les activitats agrícoles i metal·lúrgiques havia estat director de la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona, fundador i promotor de la Companyia General de Crèdit-El Comerç, creada el 1856 i liquidada el 1867, a causa de la crisi financera. Explotà sense gaire èxit les mines de lignit de Castelltallat, a Sant Mateu de Bages, i els seus fills seguiren amb el negoci del carbó, però aquesta vegada a Mequinensa i a la Granja d’Escarp (Segrià). El 1892 projectà una fàbrica de sucre de remolatxa al costat de la Torre del Remei. Havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona i li donaren la Creu de la Beneficència el 1865, amb motiu de l’epidèmia de còlera. Ignasi, com el seu germà Manuel, es mantingué al seu lloc de treball i responsabilitat en un moment en què tota la burgesia barcelonina buscava refugi de l’epidèmia a les seves torres de Sant Gervasi o d’Horta.
Casimir Girona morí el 1909. A més de la dedicació a la ferreria i la metal·lúrgia fou vocal del consell d’administració del ferrocarril de Valls a Barcelona (1878), i de l’Institut del Foment del Treball Nacional, la patronal catalana.
La Ferreria de la Mare de Déu del Remei (1862-1881)
Els germans Girona es feren càrrec de la Ferreria Barcelonesa i continuaren les seves activitats. Per fer-ho no dubtaren a contractar dos enginyers francesos: Beau i de la Ville.
La Ferreria Barcelonesa canvià la denominació entre els anys 1862 i 1864. El nom nou entronca directament amb el de la finca dels Girona a la Noguera i amb la veneració que devien tenir per aquesta advocació de la Mare de Déu.
Sota el seu impuls, la ferreria construí els primers carrils fabricats a Catalunya i a l’estat. Els carrils són barres d’acer laminat i era la producció més important l’any 1864, en un moment en què estava en construcció la xarxa ferroviària catalana i espanyola.
El 1866 tenim una informació més precisa de la seva producció i de les seves raons en ser la Ferreria una de les empreses connectades per una comissió oficial que estudiava la revisió dels aranzels pel que fa als productes siderúrgics.
La Ferreria no tenia alts forns, sinó forns de pudelació i forns de rescalfament. La pudelació era el sistema d’obtenir acer o ferro de baix contingut de carboni, a base de remenar un bany de ferro colat líquid amb escòria ferruginosa. Els forns de rescalfament eren aquells en què les boles de ferro obtingudes per pudelació eren retornades a un estat pastós per a donar-los després la forma volguda a cops de martell o per laminació.
La Ferreria produïa aleshores uns 70 000 quintars de ferro de tota classe –2 899 tones–. Concretament:
- Ferros quadrats de 7 a 70 mil·límetres
- Ferros plans des de 13 x 3 mil·límetres fins a 130 x 40
- Angles iguals o desiguals de totes les dimensions
- Biguetes de ferro de diverses dimensions
- Carrils o fleixos
Comptaven igualment amb un cubilot o forn cilíndric en el qual es fonien anualment uns 4 000 quintars de ferro, equivalents a uns 166 000 quilos, destinats a la produccció de columnes, baranes, canonades, coixinets, etc. En el cubilot es fonien els lingots de ferro i es buidaven, líquids, en recipients en forma de motile.
La seva primera matèria estava formada per ferro vell –ferralla– del país, ferro d’Escòcia i carbó de coc de França o d’Anglaterra. Les proporcions eren les següents: 1/4 de ferro colat en lingots de ferro importats, 1/4 de ferro colat del país i 1/2 de ferralla del país. La dependència dels materials importats era fonamental, ja que des del carbó de coc fins al material refractan per a recobrir les lingoteres procedien de l’estranger. L’únic factor que anava a favor era "la gran cantidad de desperdicios de hierro que hay en un país tan manufacturero".
Aquesta va ser una de les raons que impulsaren els promotors: l’existència de ferralla abundant. Altres raons foren un mercat important com era el de Barcelona i la proximitat de les mines de carbó de Sant Joan de les Abadesses.
Els treballadors eren uns dos-cents cinquanta, formats per pudeladors, rescalfadors, laminadors, els qui treballaven la pasta de ferro i els maquinistes. Cada classe d’operaris tenia els seus mestres i els seus ajudants.
Singla, el director, lamentava que la ferreria es veiés obligada a la fabricació de cinc-cents productes diferents, ja que la competència europea es distingia per la seva major especialització, fet que permetia més productivitat i menys preu de cost.
La Ferreria no era una anònima, sinó un negoci dels germans Girona. Per això no tenim cap mena de referència dels seus resultats. Però devien ser positius, ja que la producció augmentà i anà entrant en el procés d’especialització que Singla demanava. El 1871, amb motiu de la seva presentació a l’exposició industrial catalana, parlen d’una producció de 8 000 tones anuals en forma de carrils, jàsseres, ponts i tota mena de peces metàl·liques.
El mercat del Born de Barcelona fou construït amb materials de la Ferreria del Remei, treballats per La Maquinista Terrestre i Marítima i pel Nuevo Vulcano. És la seva obra més coneguda. La inauguració es va fer el mes de desembre del 1876, quan l’alcalde de Barcelona era Manuel Girona, el germà gran dels propietaris de la Ferreria.
En el setmanari La Unión, publicat a Sant Martí de Provençals, hi figura un article, l’any 1879, dedicat a "La armonía del capital y del trabajo en la Herrería de Nuestra Señora del Remedio". S’hi fa una referència a la festa celebrada 1’1 de desembre d’aquell any, amb motiu de la festivitat de sant Eloi, patró dels metal·lúrgics. Va consistir en un dinar a la fonda Falcó, a la Rambla de Barcelona. "En dos largas mesas paralelas unidas por otra de transversal; en la testera había 150 operarios: los Sres. Girona ocupaban la derecha e izquierda del joven e inteligente director de la fábrica, Sr. D. Carlos Cardenal y Fernándes, y puestos inmediatos los empleados facultativos y la prensa" (Diari de Barcelona 1879, pàg. 1231). L’harmonia, però, no devia ser total entre capital i treball, ja que hi ha constància que el mes de setembre del 1872 la fàbrica portava tres mesos tancada a conseqüència d’una vaga dels obrers.