Les foneries o tallers de segona fusió
Ferrocarrils de via estreta destinats a la línia de Barcelona-Clot-Sant Andreu, construïts per La Maquinista Terrestre i Marítima, Diccionario Industrial, C. Camps i Armet.
Els esforços per a crear una siderurgia catalana estaven abocats al fracàs mentre es mantingués el sistema d’alts forns alimentats per mineral de ferro i foc de carbó d’hulla o de coc. A Catalunya no hi havia ferro suficient, ni carbó de qualitat. El que es mantenia i augmentava era la demanda de màquines i productes metal·lúrgics, la columna vertebral de tota industrialització.
L’empresari va passar així de la siderúrgia a la metal·lúrgia, de l’obtenció de ferro colat i acer a la transformació del ferro en forns de segona fusió. Si del que es tractava era d’obtenir ferro laminat per a fer construccions metàl·liques o ferro de fosa per a emmotllar o forjar, resultava més fàcil comprar el lingot de ferro fora de Catalunya, fondre’l de nou i obtenir el producte que convenia. El procés requeria una inversió molt menor, però demanava enginy i manetes. Si l’empresari català de començament del dinou no tenia grans recursos financers, d’enginy i manetes en tenia a dojo, com també de voluntat de treball.
El ferro laminat destinat a construccions metàl·liques exigia grans instal·lacions. En canvi, el ferro de fosa, destinat a motlles, era a 1’abast de qualsevol taller.
Les foneries s’instal·laren a Catalunya des del 1830. Abans hi havia molts tallers que treballaven el ferro, però ho feien utilitzant sistemes que procedien de l’edat mitjana i els seus productes eren artesanals.
Una foneria o taller de segona fusió havia de tenir:
- Un cubilot o forn cilíndric de ferro colat de més o menys capacitat. Es carregava amb el lingot de ferro, acompanyat de capes de carbó de coc. Cap al final de segle, s’utilitzava ferralla.
- Maquines de vent, que insuflaven aire al cubilot a través d’unes toberes i aconseguien la temperatura necessària per a la fusió, sempre superior als mil graus.
- Uns gresols, recipients de forma troncocònica en els quals es recollia el mineral fos i era transportat fins als motiles. També podien ser de totes mides, des dels que es portaven a mà, fins aquells que es movien mecànicament.
- El taller de fabricació dels motlles, que podien ser poc o molt nombrosos, segons la importància de la fàbrica i l’especialització de la seva producció. Els motlles havien d’assecar-se en estufes abans de rebre el ferro fos.
Per al ferro laminat el procés era molt més complex, costós i llarg. El ferro de primera fosa havia de ser afinat o purificat d’una part del carboni que contenia, en el que és el sistema tradicional de fabricació de l’acer. Calia pudelar-lo a base d’agitar manualment en un forn de reverber un bany de ferro colat líquid, al qual s’afegia escòria. El resultat eren unes barres de ferro o d’acer de baix contingut de carboni.
Aquestes barres s’ajuntaven formant paquets, segons la peça que s’havia de fabricar. Passaven a uns forns de rescalfament, on l’escalfor i la pressió afavorien que les barres quedessin soldades. En un estat de semifusió, aquests paquets anaven al laminador, format per uns cilindres que deixaven un buit entre ells equivalent a la peça de ferro que es volia obtenir. Els laminadors eren moguts per màquines de vapor.
Aquestes eren les grans màquines i les grans etapes per a produir el ferro laminat o el ferro de fosa. El taller adjunt havia de tenir fomals, encluses, martinets, toms i tots els accessoris per a acabar el producte.
Les foneries es van concentrar inicialment a Barcelona. És el que es desprèn d’un quadre publicat per Madoz l’any 1841. Els pocs tallers metal·lúrgics que fonen el ferro són tots ells a Barcelona. Els altres només tallen o fan petites peces. També a la capital es concentrava la força de treball: sobre les 1 067 persones que hi treballaven, 910 eren a Barcelona.
Aquesta concentració era lògica, des del moment en què la primera matèria no és el producte de les mines, sinó que és importat sobretot per via marítima. Les grans foneries han d’estar prop d’un port. També incidirà en aquest fet la força del mercat barceloní i la dispersió de la indústria tèxtil.
L’estratègia productiva. Petites i grans empreses
A partir de la foneria, les empreses es marquen la seva estratègia productiva. És clar que cal distingir d’entrada les que incorporen el laminat de ferro o l’acer, que els permet d’entrar en la fabricació de construccions metàl·liques, i les que es limiten a la fosa, la peça de motlle i el forjat, destinats a la fabricació de màquines.
Les primeres seran les grans empreses. Aquelles que prenen formes de societat anònima per a reunir el capital necessari. El seu futur seran les construccions mecàniques i les metàl·liques, tot buscant l’especialització més ben rebuda pel mercat i la que els dóna més rendibilitat. Poques són les empreses d’aquesta mena que segueixen una línia recta i regular. Si la vida s’allarga, és natural que la producció vagi canviant, adaptant-se contínuament als productes de millor sortida: una cosa és el que s’havien proposat els fundadors i l’altra el que faran al cap d’uns anys, condicionats pels aranzels, per la competència o per les innovacions tecnològiques.
Les petites foneries seran innombrables. Des de Barcelona s’aniran estenent per tot Catalunya. Són empreses petites, de caràcter familiar o d’uns amics, que es proposen de treure profit d’uns coneixements tècnics i d’un mercat al seu abast, normalment local. Si l’empresa va endavant, també els seus projectes i el seu catàleg de productes s’eixamplen, però sempre amb aquella constant adaptació a un mercat oscil·lant i canviant.
La construcció metàl·lica exigeix una inversió inicial més elevada, però té una tècnica més senzilla. Un cop es té el ferro laminat de la forma que es vol, la resta és qüestió de reblar, tallar, polir i muntar.
Els fabricants de maquinària necessiten, en principi, menys capital i més enginy. Sempre, és clar, que no es tracti de grans construccions mecàniques, com les màquines de vapor, les locomotores o els motors. La construcció de maquinària correspon sovint a un petit taller que ha tingut l’encert de fabricar un producte determinat de bona acceptació i que s’explota d’acord amb les seves possibilitats financeres.
Com es podrà comprovar a través de la història d’aquestes empreses, la capacitat financera és reduïda i constitueix un fre constant al propi creixement. Tant per a aquelles que neixen amb uns projectes ambiciosos, com per a les que comencen amb un capital reduït. Hi ha poques fusions, que permetrien recolzar-se les unes amb les altres, i quan hi ha una conjuntura propícia a les grans empreses, la crisi econòmica de l’estat o la crisi industrial ja s’ocupen de retallar aquells projectes.