És evident que Felip Muller no era català, però no en coneixem el lloc d’origen, tot i que el nom és inequívocament germànic.
Els seus successors donaran l’any 1830 com el de l’inici de les seves activitats a Catalunya. A la Guia de Barcelona del 1942, que és la primera publicada que inclou una relació de les distintes activitats econòmiques de la ciutat, Felip Muller té un apartat propi en què està sol: “romanero o constructor de pesos y balanzas”. La romana és una balança rudimentària portàtil, de ferro forjat que, com el seu nom indica fou una aportació dels romans.
Factura de Roca Parés Germans, successors de Felip Muller.
En un anunci de l’any 1902, els seus successors consideren Felip Muller com l’inventor de la bàscula. L’afirmació resulta una mica forta. En tot cas en devia aportar un model propi. A l’Exposició de Madrid del 1850, el comentarista dirà de les seves balances portàtils i de la seva bàscula romana que "hay exactitud y precisión, pero su precio no parece equitativo a la junta." Un diccionari publicat el 1851, el presenta com l’introductor i popula-ritzador de la "balanza inglesa portátil" que –diu– s’ha posat ja de moda entre els adroguers, botiguers i tots els qui venen al detall. (Ronquillo, vol. I, pàg. 327). És la balança tradicional.
Però la principal aportació de Felip Muller rau en la fabricació de caixes fortes o caixes per a guardar cabals, provistes d’un pany de seguretat. Oferim a continuació la descripció de l’esmentat pany, segons un text publicat el 1851.
"La pieza secreta está situada en el centro de la puerta: consta de una plancha de hierro en forma de par alelo gramo, en cuya parte interior está colocado el mecanismo de la cerradura, que queda oculto en el grueso de la puerta, y en la parte exterior, pulimentada, hay cuatro botones de latón, en cuya circunferencia cada uno de ellos tiene grabadas todas las letras del abecedario. El número de botones puede reducirse á tres, pero también puede aumentarse, si se quiere. En la plancha, encima de cada botón, hay marcado un cero apunto, que sirve de guía para formar las combinaciones de letras que convengan al dueño del arca. Para hacer estas combinaciones, al abrir la puerta, es menester dar una vuelta á la mano de la cerradura, y luego se observará en la parte interior de aquella una pieza que se interpone entre el pestillo de la cerradura, y debajo de esta pieza y entre el expresado pestillo se coloca una pieza en forma de llave, que va anexa al arca. Se aprieta bien esta especie dé llave, y desde luego se colocan los botones de la parte exterior de modo que las letras elegidas correspondan perpendicularmente debajo del cero ó punto indicado en la plancha, sin estar inclinadas mas á un lado que á otro. En seguida se saca la mencionada pieza, y se puede cerrar peifectamente, porque la pieza interior se levanta con facilidad y no se interpone entre el pestillo. Sucede lo contrario después de cerrado, pues cambiando de posición uno, dos ó tres de los botones, dando la vuelta del modo que se quiera, desaparece la combinación, y no hay medio posible de abrir, pues la expresada pieza del interior se opone al pestillo, y hasta que se coloquen las letras que forman la combinación no se consigue el resultado que se apetece." (Ronquillo, vol. I, pàg. 225).
Als tallers de Felip Muller van aprendre l’ofici alguns dels empresaris que trobarem seguidament. El seu paper de mestre és ben clar, preferentment en el sector de les caixes fortes.
Targeta. Felip Muller i els seus successors Roca Parés, germans, introduïren a Catalunya i a l’estat la fabricació de caixes fortes.
Felip Muller presentà els seus productes a tres exposicions, la de Madrid del 1850 i les de Barcelona del 1860 i del 1871. També els tallers tingueren tres instal·lacions: primer al carrer de Migdia, núm. 21, després al Carrer Nou de la Rambla, núm. 1, i finalment al carrer del Marquès de Campo Sagrado, núm. 26. Devia morir entre el 1871 i el 1877.
El succeïren els germans Roca i Parés, els quals continuaren i ampliaren el negoci. Obriren una delegació a Madrid, mentre a Barcelona tenien una botiga-dipòsit, al carrer d’Escudellers. El 1881 obriren una sucursal a Londres, on exportaven una part de la seva producció. (Gaceta de la Industria, 1881, vol. II, pàg. 23).
Al final de segle la denominació social era de Roca, Parés i Ramonet (successors de F. Muller). El domicili era a la ronda de Sant Pau, núm. 47, i els tallers a Sants, al carrer de Padilla, núm. 24.
Durant el primer terç del segle XX, l’empresa girava a nom del que era l’únic soci, Marià Ramonet.