Interior de la fàbrica de Badalona (Barcelona Artística e Industrial, 1907). Ramon Rosés inicià el trefilatge l’any 1904 a la fàbrica de Cornellà i després a la de Badalona.
El 22 de maig de 1838 es constituí a Barcelona la societat Laribal i Companyia, formada per Francesc Laribal, Josep Rosés i Trinxet, Pau Tolrà i Josep Masriera. Fou la segona empresa que fabricà a Catalunya les puntes de París i xinxetes, després de Giraudier. La màquina de tallar el filferro, de donar-li forma i fer la cabota, funcionava amb un cavall o una mula. Era al portal de Santa Madrona.
Dos anys després (1840), Francesc Laribal se separà de la societat i quedaren els tres socis restants amb el nom comercial de Tolrà i Companyia, ara vora del portal del Mar. El 1844 participaren en l’Exposició Industrial de Barcelona amb "puntas llamadas de París y tachuelas para botas". Les puntes estaven classificades segons diàmetre, del núm. 0 al 24, segons la tradició francesa. Ells feien des del núm. 3 –de 0,7 mil·límetres de diàmetre– fins al núm. 24 –de 7 mil·límetres–, la més fàcil de fabricar. Segons un comentarista de l’època, la seva producció servia sobretot per a cobrir els buits de les puntes importades de França, que continuaven dominant el mercat.
El 1845, s’instal·laren al carrer de Berenguer el Vell i incorporaren una màquina de vapor de 12 cavalls. La capacitat del local i de la màquina els donaren la idea de crear una fàbrica de teixits de cotó al costat de la seva i així ho van fer tot sumant un nou soci, Pere Plana, per al negoci tèxtil. El 1860 morí Pau Tolrà i la seva viuda vengué la seva part als altres dos socis, que constituïren Rosés i Masriera.
L’Exposició del 1860 serà una nova ocasió per a presentar els seus productes, ja més avançats. I ho aprofitarà Orellana, l’autor de la ressenya de l’exposició, per a queixar-se amargament de la poca protecció que tenien aquests productes enfront dels estrangers. Segons ell, els aranzels que aquests paguen equivalen al 3% del cost per al fabricant, un percentatge que considera totalment insuficient. "Es un ramo importantísimo por su vasto consumo y de absoluta necesidad, pero continuando como se halla en su día –per culpa dels aranzels– lo consideramos muerto."
Guía de Barcelona, 1876. Rosés i Masriera foren els primers fabricants de puntes de París a base de filferro, primer a Barcelona i després a Cornellà.
Rosés i Masriera presentaren aquesta vegada seixanta-quatre classes de puntes de París, xinxetes i reblons per a la construcció de grans canonades i calderes de ferro. Presentaren, també –i és més important– dues màquines destinades a la fabricació de puntes, fetes per ells mateixos, que van fer funcionar davant d’Isabel II.
Josep Rosés i Trinxet, el fundador, morí el 1862. El seu fill, Josep Rosés i Ricart, mantingué el nom i la societat amb Josep Masriera.
El creixement de la indústria metal·lúrgica i la tèxtil impulsaren un trasllat de les dues fàbriques el 1880. La fàbrica de puntes i la de filats i teixits compraren la que havia estat la fàbrica de Rafael Ramoneda a Cornellà de Llobregat. Allí tenien energia hidràulica i de vapor. Els locals del carrer de Berenguer el Vell es convertiren en magatzem i s’obrí un despatx al carrer de Fontanella.
Rosés i Masriera participà, com era lògic, a l’Exposició de Barcelona del 1888. Són els productes de sempre, però amb un volum molt més important. El seu mercat és el de l’estat i les colònies americanes. En la darrera dècada del segle produeixen unes 2 000 tones anuals de puntes i donen feina a setanta homes i vint nens, en èpoques en què el treball infantil era la norma general. La pèrdua de les colònies americanes suposà una reducció de la producció i de la plantilla.
El 1894, morí Josep Rosés i Ricart i entrà la tercera generació familiar, representada per Ramon Rosés i Feliu, acompanyat aquesta vegada per la segona generació dels Masriera, Josep Masriera i Manobens.
Va ser Ramon Rosés el qui inicià el trefilatge l’any 1904, fabricant primer el filferro per a les necessitats pròpies de l’empresa i després posant-lo a la venda. Quatre anys més tard, el negoci metal·lúrgic dels Rosés se separà del negoci tèxtil; deixà aquest a Cornellà i trobà un nou emplaçament a Badalona per al trefilatge i aplicacions del filferro. El despatx era al núm. 18 de la plaça de Catalunya de Barcelona.
La fàbrica de Badalona –prop del terme de Montgat– ocupava un terreny de 500 000 metres quadrats, dels quals n’hi havia 300 000 d’edificats. La fàbrica tenia quatre seccions: de trefilatge, de puntes, de teles o teixits metàl·lics i una quarta d’articles diversos, entre els quals destacaven el filferro espinós, papereres i mosquiteres. La secció de trefilatge podia produir vint tones diàries de filferro.
El 1914, Ramon Rosés traspassà el negoci als seus fills, els quals actuaren com a Fills de Ramon Rosés, Societat en Comandita. El 1925, es transformà en societat anònima: Metal·lúrgica Rosés, SA., amb un capital d’un milió i mig de pessetes. L’anònima fou absorbida el 1935 per Rivière, SA.
Bibliografia
- Hijos de Ramon Rosés, Sociedad en Comandita, Barcelona 1919. Catàleg de productes.