Jordi o George St. Noble era un enginyer anglès, membre de l’Institut d’Enginyers Electricistes de Londres, que s’instal·là a Barcelona el 1880. Un germà seu, Ernest, era el director a la capital catalana de la companyia d’assegurances sobre la vida Sun i sogre del poeta Joan Maragall, casat amb Clara Noble.
Noble creà la Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat de la qual ell era Director i únic representant. El seu propòsit era utilitzar els seus coneixements i les seves relacions amb fabricants britànics per a fer instal·lacions elèctriques. Les primeres de les que tinc notícia foren les de tres establiments de la Rambla: el restaurant Gambrinus, la rellotgeria del Siglo i la sastreria del senyor Duran que es deia oficialment El Principal i era més coneguda pel Feo malagueño. Era al final del 1883, i Noble va donar una recepció amb aquest motiu al restaurant Gambrinus, i brindant “en correcto castellano por España, por la prensa, por los industriales allí presentes y por Cataluña y Barcelona”. (Diari de Barcelona, novembre del 1883, pàg. 13 354).
Consta que en aquella època l’Anglo-Espanyola tenia també uns tallers similars a Bilbao.
Noble va entrar més decididament en el sector industrial amb la construcció de piles elèctriques. A casa seva es venien piles Leclanché, Bunsen, Daniel i altres models importats. Però l’any 1887 Noble presentà les seves piles Reina Regent, destinades a l’enllumenat domèstic amb làmpades d’incandescència, un producte que amplià la seva oferta comercial.
L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 li donà una especial anomenada. Guanyà dues medalles d’or per unes dinamos construïdes per ell i uns reguladors d’arc voltaic. Però la popularitat li vingué donada per la instal·lació de l’anomenada Font Màgica, al centre de l’Exposició, on hi havia hagut el pati d’armes de la temuda Ciutadella.
Es tractava d’una font en forma de raigs d’aigua llançats sobre una plataforma de vidre, sota de la qual un instrument òptic llançava raigs lluminosos de diferents colors de baix cap a dalt que donaven color a l’aigua. És el precedent directe i modest del que seran les fonts lluminoses de Montjuïc a l’Exposició del 1929. Les dinamos generadores de l’electricitat eren del model Victoria de l’Anglo American Brush and Co., representada per Noble. El director de l’obra va ser l’anglès William Bates, al servei de l’Anglo-Espanyola.
La font lluminosa de Barcelona va ser la tercera que s’instal·là a Europa, després de la que s’exhibí a l’Exposició colonial de Londres del 1886 i la de Manchester el 1887. Era una novetat autèntica i va ser apreciada pels barcelonins, fins i tot pels més crítics (com testimonia la poesia que reproduïm al final d'aquest article).
El primer despatx de l’Anglo-Espanyola va ser al núm. 12 del Passeig de Gràcia, però aviat va ser traspassat al núm. 12 del carrer de Pelai, de Barcelona. Els tallers eren al carrer de Gravina, núm. 2, tocant a aquell carrer.
Pàgina de la 2a edició del catàleg de la Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat.
Pàgina de la 2a edició del catàleg de la Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat.
Noble passà a la història de la ciència a Catalunya per haver realitzat les primeres proves de ràdio o telegrafia sense fils, sistema Marconi. Aquest inventor i físic italià havia aconseguit el 1895 la transmissió de missatges en alfabet Morse a uns quants centenars de metres utilitzant com a emissor un oscil·lador d’Hertz i com a receptor un cohesor de Braly, millorats per ell. En no trobar en el seu país l’ajuda necessària, se n’anà a Londres. Allí, el 1897 aconseguí una comunicació amb França a través del canal de Bristol.
A Barcelona, les proves es van fer el mes de maig del 1899 en el pati de l’Escola d’Enginyers. Aquesta és una crònica de l’acte.
"Ayer por la tarde se hicieron las pruebas oficiales de telegrafía sin hilos en el patio de la Escuela de ingenieros de esta Universidad. Entre las contadas personas que presenciaron las demostraciones figuraban: el señor Rector interino de la Universidad, D. José Ramon deLuanco, que amablemente cedió el local de la Universidad; el director de la Escuela de Ingenieros, D. Antonio Sánchez Pérez; los profesores señores Lozano, Mestres y Villar; los profesores auxiliares señores Nicolau y de Lasarte; el director del cable submarino, señor Boix; el director del tranvía de Sarrià, D. Juan María Sandoval; el comandante del cañonero Pilar, D. Joaquín de Borja, y algunas otras.
Fueron examinados con mucho interés los aparatos del nuevo sistema presentados por D. Jorge St. Noble, de la “Sociedad Anglo-Española de electricidad”, inspeccionando primeramente los aparatos transmisores y después los aparatos receptores.
Los primeros producen la onda eléctrica que á distancias enormes pone en marcha losaparatos receptores y consisten en una bobina Rhumkorjfde gran tamaño, una batería de acumuladores de 6 elementos (12 volts 6 amperes) y el aparato que sirve para la chispa inducida que produce la onda eléctrica, la cual salta entre cuatro grandes bolas de latón macizo.
Los receptores consisten en una combinación de reíais, pilas, timbre eléctrico, aparatos Morse, etc., todos actuados por el célebre “cohesor” de Marconi, que es un tubito de cristal en cuyo interior hay dos pistones de plata unidos por una pequeña cantidad de limaduras de plata y nikel. Estas limaduras en estado normal no completan un circuito eléctrico. Al recibir este tubo las ondas eléctricas, aun de una distancia muy considerable, las limaduras varían de posición y se adhieren entre sí de tal modoque forman una especie de hilo conductor dentro del tubo. Su estado entonces puede llamarse homogéneo, y completa el circuito antes interrumpido. El circuito así formado por medio de una pila local y un reíais sensible ponen en mo-vimento un aparato Morse reproduciendo los signos convencionales conocidos en la telegrafía. Un pequeño golpe automáticamente producido por la misma pila local deshace de nuevo la cohesión de las limaduras, que en seguida vuelven á su estado normal y aptas para sufrir la influencia de otra onda eléctrica del trasmi-sor; y así sucesivamente. La resistencia del co-hesor en su estado normal es indefinida. Al recibir la onda eléctrica es de 100 a 600 ohms. En esto consiste la famosa aplicación de Marconi.
El señor Noble puso en marcha el transmisor, respondiendo á la primera onda enviada un timbre eléctrico de los empleados en telégrafos; después, por medio de un sencillo conmutador; se relaciona con el cohesor un aparato Morse; saliendo en la cinta de papel los signos de costumbre.
Al concluir los experimentos telegráficos y para demostrar el sinnúmero de aplicaciones que pueden tener estos aparatos en lo futuro, se comunicó el cohesor con una pequeña mina de pólvora que con una sola onda enviada de la estación transmisora voló instantáneamente. Las pruebas hechas ayer dieron un brillante resultado. Según parece, se trata de continuar los es-perimentos á distancias mucho mayores.
Y saben nuestros lectores que hay servicio diario de telegrafía sin hilos entre Inglaterra y Francia y varios puntos y con distancia de 40 hasta 160 kilómetros; el servicio es constante y sin interrupción por neblina, lluvia ni tormenta. Así podría establecerse entre Barcelona y Palma, como también entre Mallorca y Menorca". (Diari de Barcelona, maig del 1899, pàgs. 5 878 i 5 879).
Noble publicà un llibre, el 1906, amb el títol de Electricidad Industrial para el uso de instaladores electricistas, artesanos, lampistas y aficionados a estudios y aplicaciones de la electricidad en el qual donava informació de les noves tècniques incorporades per ell a la societat catalana.
A la mort de Noble el 1919, es constituí la raó social Filis de George St. Noble, Societat en Comandita, que es convertirà en anònima el 1921 amb la denominació Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat.
L’any 1965, l’empresa passa de les mans de la famflia Noble a les del grup nord-americà LSI. El 1973 aquests la vengueren als japonesos del grup Matsushita, els quals canviaren el nom pel de National Panasonic de España, i el 1974 es quedarà simplement amb Panasonic, SA.
A continuació, algunes realitzacions de la Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat:
- La Font Màgica, a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.
- Enllumenat del Teatro de la Alhambra (Madrid), amb 400 làmpades.
- Enllumenat del taller de torpedes a la base naval de Cartagena.
- Xarxa telefònica de l’Arsenal del Ferrol.
- Enllumenat per a la Comandància d’Enginyers de Cadis.
- Projectors elèctrics per a la defensa de Cartagena i Ferrol.
- Xarxa telefònica per al Crèdit Lyonnais, de Barcelona.
- Xarxa telefònica per a la Universitat de Barcelona.
- Instal·lació elèctrica per a l’Hotel Peninsular i per al Gran Hotel Continental, de Barcelona.
La font màgica
Tornémhi...
y anem cap á la font màgica
ara que ja s’ha fet nit.
La gent, escampada en corros
que creixen á cada instant,
volta ’safreig, esperant
que comensin á anà ‘ls xorros.
Tocan dos, tres quarts de deu...
la plassa está com un ou:
l’anunci diu á las nou
y la font ¡cucut! no’s veu
–Potsè avuy no tè d’anar,
diu un, que ja va cansantse.
–¿No? –exclama un altre, aixecantse,–
¡pues me’n vaig á protestar!
–Diu que s’ha espatllat l’aixeta.
–¡Cá! “Ls colors van malament.
–Donchs que no enganyin la gent.
–Y que ’ns tornin la pesseta.
–¡Vaya un modo de timar!
–¡Quina direcció de pega!...
Y en mitj d’aquesta masega,
la font comensa à rajar
¿Que qué ‘m sembla? Parlant net,
confessaré sense obstacles
que un dels millors espectacles
de la Exposiciò es aquest.
L’aygua formant surtidors,
s’alsa, baixa, ’s para, oscila,
y torna á caure y s’enfila,
sempre cambiant de colors.
Uns diuhen: –Ho fan ab llums.
Altres: –Per mí això es pintura.
–No senyors, es aygua pura.
–¡Oh ca! No es aygua: son fums.
Y la font vinga saltá,
fent torná al públich mitj boig,
y passant del blau al roig
y del verdòs al safrá.
Total: que contínuament
en los vespres de velada,
quan la font está enjegada
la plassa es un mar de gent.
Y que algú que ha propalat,
ab interessadas miras,
que n’hi ha per llogar cadiras,
tinch entés que n’hi ha llogat.
Guia Còmica de la Exposició Universal.C. Gumá Barcelona 1888.
Bibliografia
- S.Anglo-Española de Electricidad, Jorge St. Noble, Catàlegs 2a i 3a edició, Barcelona.
- St. Noble, J., Electricidad Industrial, Instalación galvanoplastia, Barcelona 1906.