L'àcid sulfúric, el pare de la indústria
Anunci de productes químics a l'Anuario de la Exportación, 1901.
La indústria química moderna comença l’any 1749, quan uns escocesos iniciaren la fabricació de l’àcid sulfúric, mitjançant el sistema de les cambres de plom (Nadal, “La química”, dins HECC, vol. 6, pàg. 149).
Orellana, un dels comentaristes més coneguts de la indústria catalana del segle XIX, diu de l’àcid sulfúric que és el pare de la indústria (Reseña Exposición 1860, pàg. 84 i “Eco de la Producción”, 1881, pàg. 410). És el més important dels àcids minerals i un reactiu fonamental.
Poques indústries es poden estar de la utilització del sulfúric, bé directament, bé per a l’obtenció d’altres productes. En un primer moment, era al servei de la indústria tèxtil a l’hora de blanquejar les teles i a l’hora de proporcionar un mordent per als tints. Però després el seu ús s’estendrà a la indústria paperera, del vidre i del sabó dur i dels fertilitzants.
L’àcid sulfúric és imprescindible per a la preparació de l’àcid clorhídric, l’àcid nítric, el tartàric, l’acètic i el florhídric, entre d’altres. Forma part del procés de fabricació de la major part dels sulfats: de potassa, de sosa, d’alúmina, de ferro, de coure, de calci. S’utilitza per a obtenir alguns colorants artificials.
A Catalunya, l’àcid sulfúric rebia el nom d’oli de vidriol i s’aplicava el nom de vidriol a qualsevol dels sulfats existents.
Els elements per a produir àcid sulfúric són: sofre, nitrat de potassa o salnitre i carbó. El procés químic necessari per a obtenir-lo consisteix en l’oxidació del sofre en dos temps: primer, una combustió lenta el transforma en àcid sulfurós; després, quan el gas resultant es posa en contacte amb vapors nitrosos, apareix l’àcid sulfúric, en cedir-li oxigen.
Fabricació industrial d’àcid sulfúric en cambres de plom (Diccionario de química, Emili Bouant, 1888). La indústria química moderna comença amb la fabricació de l’àcid sulfúric –el pare de la industria–, segons el sistema de les cambres de plom.
A l’estat espanyol hi havia sofre en abundància. Al començament del segle XIX s’obtenia sobretot de les mines d’explotació a Hellín, a la província d’Albacete. El salnitre natural procedia de les mines existents de Xile i Bolívia, que foren colònies espanyoles fins el 1818 i 1825, respectivament. El carbó havia d’importar-se en la seva majoria, ja que encara no s’havien posat en explotació els jaciments d’aquest mineral que hi ha a l’estat espanyol, per manca de transports i de capital necessari.
Però el sofre i el salnitre eren productes estancats, com el tabac, la sal i molts altres. L’estat en tenia el monopoli de l’explotació i del comerç i era el que en fixava el preu en el mercat interior. Durant molts anys aquest preu va ser superior al que havien de pagar els fabricants europeus.
L’àcid sulfúric es coneixia des del segle XVI. S’aconseguia per la destil·lació de sulfur de ferro en recipients de vidre, amb afegit de sofre i de salnitre.
L’aparell industrial modern per a produir l’àcid sulfúric foren les cambres de plom, esmentades al començament del capítol. Es tractava d’uns grans compartiments, recoberts de planxes de plom, que permetien la circulació dels gasos fruit de la combustió, i en els quals, com a reacció, es produïa una pluja d’àcid sulfúric, que era recollit.
Obtenir l’àcid sulfúric significava una porta oberta cap a la producció d’altres elements químics fonamentals per a la indústria que tenien aquest reactiu com a principal component. Això explica el nom de pare de la indústria i que la majoria de fabricants de l’oli de vidriol afegissin al seu catàleg la producció d’àcid clorhídric, anomenat aleshores àcid muriàtic i esperit de sal fumant, l’àcid nítric o aigua forta i el sulfat de ferro o caparrós o vidriol verd.
Els precursors
Acabada la guerra del Francès (1814) es donaren a Catalunya una sèrie d’iniciatives reeixides per a fabricar àcid sulfúric.
Carles Ardit, l’espia de la Junta de Comerç, en el seu llibre sobre la fabricació d’indianes, publicat el 1819 a Barcelona i escrit possiblement l’any anterior, diu textualment:
"El ácido sulfúrico se halla en el comercio: se fabrica en España y, en este Principado, en Manresa y recientemente en los alrededores de nuestra ciudad. El estrangero que hasta ahora se ha usado es muy adulterado". (vol. I, pàg. 177).
D’acord amb aquesta afirmació seria a Manresa on s’hauria fabricat àcid sulfúric per primera vegada a Catalunya, utilitzant possiblement el mètode antic, anterior al de les cambres de plom.
Manresa tenia una llarga tradició de fabricació de pólvora. Els elements que es necessiten per a fabricar-la són els mateixos que els que demana l’àcid sulfúric: salnitre, sofre i carbó. Al costat del riu Cardener hi havia, ja al començament del segle XVIII, tres molins polvorers. El 1789, l’Estat es féu càrrec dels molins i continuà la fabricació de la pólvora, que era un producte estancat.
El 1799 figura a Manresa un fabricant d’aiguafort, o sigui d’àcid nítric. El 1816 un tal Pere Servós (o Cervós) –(vegeu Carrera Pujal, La economía de Cataluña en el siglo XIX, vol. II, pàg. 336)– de Manresa, fou autoritzat a fabricar el mateix aiguafort. Aquest s’obtenia de la destil·lació del salnitre i de l’argila, primitivament, i per la descomposició del salnitre per l’àcid sulfúric, quan s’obtingué aquest àcid; aleshores s’anomenà àcid nítric fumant (referit als molins polvorers: Oliveras, J., Desenvolupament industrial i evolució urbana de Manresa, 1800-1870, pàgs. 46 i 163; Cornet, G., Guia del Viajero en Manresa y Cardona, 1860).
Si Carles Ardit té raó, ha de ser al voltant dels molins polvorers i dels fabricants d’aiguafort que podem trobar l’àcid sulfúric obtingut de manera artesanal.
La referència a la fabricació al voltant de Barcelona és, probablement, una al·lusió a l’establiment de Casanovas i Comià, que seguia també el procediment antic.
Al voltant del 1850 (vegeu Ronquillo, vol. I, pàg. 69), els fabricants del Pla de Barcelona podien obtenir uns 50 o 60 000 quintars anuals d’àcid sulfúric