L’empresa Costa i Ponces fou una de les primeres que buscà una aplicació industrial a les llums de carbur, queja s’havien popularitzat en els darrers anys del segle XIX. El resultat dels seus esforços va ser un generador de gas acetilè, que solucionava alguns dels problemes pràctics per a la utilització del gas.
Es tractava d’uns aparells en els quals les diferents càrregues de carbur de calci es consumien d’una manera progressiva. La relació establerta entre 1 kg de carbur = 300 litres de gas exigia aquest caràcter progressiu, de manera que només es produís gas a mesura que aquest s’anés consumint. El sistema Costa i Ponces s’aconseguia gràcies a un combinat de guies per entre les quals circulava un disparador d’aigua, de manera que a cada ascens i descens d’una campana moguda pel gas, l’aigua era dirigida a un nou compartiment en el qual hi havia carbur. Quan no hi havia consum de gas, s’estroncava automàticament la producció i el gas ja produït s’emmagatzemava en una campana.
El plantejament de Costa, que era l’empresari, i de Ponces, que era el tècnic, era senzill: el gas d’hulla i l’electricitat són les dues fonts d’enllumenat aptes per als grans centres urbans, que són els únics que es poden permetre la despesa d’una central elèctrica o d’un gasòmetre. La xarxa elèctrica era aleshores mínima i la distribució del gas per canonada encara més. Quedaven com a possibles clients de l’acetilè els pobles allunyats de rius o amb potencial hidroelèctric, com també les fàbriques aïllades.
Costa i Ponces va començar per l’enllumenat de fàbriques. Abans del 1901, havia fet les següents instal·lacions, entre d’altres:
- a Sabadell, les fabriques de Moratonas i Molins i J. Gorina i Filis
- a Barcelona, Comas i Nebots i l’Escola Pia
- a Sant Quintí de Mediona, M. Barbarà
- a Manresa, Gallifa, Vila i Companyia, cotoners
- a Badalona, Vicenç Bosch –Anís del Mono–, Bas, Carbonell i Companyia
- a Sant Quirze de Besora, J. Juncadella
Al mes de setembre del 1900 i en virtut d’un acord amb l’Ajuntament de Piera, s’encengueren 52 fanals en aquesta població, la primera a signar el contracte amb Costa i Ponces per a proveïment d’enllumenat públic.
Acció de la Companyia General d’Enllumenat per Acetilè (1906). La Companyia General de l’Enllumenat per Acetilè es proposà donar aquest servei als pobles allunyats de rius i sense potencial hidroelèctric, com també a fàbriques isolades.
Al mes de desembre del mateix any es va repetir l’experiència a Torredembarra; en aquest cas s’estengué l’enllumenat a un centenar de cases particulars.
L’èxit de l’empresa i les necessitats financeres que feien falta per atendre la demanda portaren d’una manera natural a la creació d’una societat anònima per a atendre-la.
La Companyia General de l’Enllumenat per Acetilè SA es constituí el 20 de juliol de 1901. Costa i Ponces hi aportaren la patent del seu aparell generador de gas. La societat tenia un capital de dos milions, dels quals es desemborsà una quarta part.
La composició del primer Consell d’Administració demostra que l’operació era seriosa, i emparada pels grans noms de la indústria catalana: Bosch i Alsina, Mateu, Sallares i Pla, Ferrer-Vidal, Eusebi Güell. Era el següent:
- President: Ròmul Bosch i Alsina
- Vice-president: Joan Sallares i Pla
- Secretari: Damià Mateu
- Vocals: Eusebi Güell i Bacigalupi, Lluís Ferrer-Vidal i Soler, Antoni Masó, Pere La Rosa, Genaro Corrons, Josep Ponces, Xavier de Franch, Joan Costa i Riera
Instal·lacions d'enllumenat, 1900-1903.
Els primers anys de l’empresa foren llampeguejants. Potser massa. En alguns casos les instal·lacions eren de propietat –les primeres–, però després s’acostumaren a vendre els aparells, instal·lar-los i donar el servei de manteniment. L’empresa produí uns beneficis que permeteren un dividend anual equivalent al 6% del capital desemborsat.
Les necessitats financeres i l’augment de preu de la seva primera matèria –el carbur de calci– frenaran l’expansió de la societat. Malgrat el seu èxit inicial, els gestors havien de veure que també l’electricitat s’anava obrint camí en el mercat, tot i que encara eren lluny els grans salts del Pirineu lleidatà i el transport d’energia elèctrica en línies d’alta tensió.
El mes d’abril del 1906, els administradors convocaren una junta extraordinària d’accionistes en la qual es proposà una ampliació de capital, que passaria del mig milió aproximat que tenien desemborsat fins a dos milions i mig. Les necessitats de l’empresa es fixaven així:
- fàbriques d'enllumenat, instal·lacions i patents: 1 000 000.- ptes
- compra d'una fàbrica de carbur de calci: 400 000.- ptes
- ampliació d'aquesta fàbrica: 150 000.- ptes
- circulant: 450 000.- ptes
Fàbrica d’enllumenat a Palamós. A sota, sala de màquines (Barcelona Artística e Industrial, 1910).
En el sector industrial el tema més important era la compra d’una fàbrica de carbur. D’aquesta manera consideraven els gestors que la seva activitat no quedaria condicionada pels que havien estat els seus proveïdors fins aleshores. Com a conseqüència de l’acord en aquest sentit, es comprà la fàbrica del Pont de la Cabreta, al costat del riu Freser, terme de Campdevànol, propietat d’Eudald Morell.
Però l’anàlisi de l’anterior pressupost ens indica que el coll d’ampolla no era tan sols el proveïment de la primera matèria, sinó també la capitalització d’una empresa que havia fet unes inversions superiors a les seves possibilitats. L’ampliació es portà a terme, es comprà la fàbrica de carbur i se solucionà el problema momentàniament.
La decadència de l’empresa serà lenta, perquè està estretament relacionada amb la competència de les companyies elèctriques. L’any 1909 es va tancar formalment amb beneficis, però amb un fort endeutament. La companyia va presentar suspensió de pagaments al juliol del 1910. No és estrany que en aquesta situació els clients comencessin a buscar el canvi en els seus proveïdors de llum. El 1911 l’Ajuntament de Caçà de la Selva no va renovar el contracte de subministrament i el de Llagostera va intentar fer el mateix, tot i tenir-lo encara en plena vigència. Però ja se sap que de l’arbre caigut tothom fa estelles i la suspensió de pagaments afavoria aquestes iniciatives.
Fàbrica (Barcelona Artística e Industrial, 1910). La fàbrica de carbur de calci del Pont de la Cabreta, a Campdevànol, comprada per la Companyia General de l’Enllumenat per Acetilè.
El 17 de juny de 1912 s’aixecà la suspensió a canvi d’un conveni amb els creditors. Els administradors posaren 654 000 pessetes en accions a disposició d’aquests, com a garantia del seu deute, que era una bona manera de mantenir la continuïtat de la companyia. Aconseguiren redreçar-la, si bé a canvi d’anar cedint les seves explotacions d’enllumenat i centrant les seves activitats en la producció de carbur de calci, que venien amb el nom de Carburs del Freser.
L’empresa es va mantenir amb un discret nivell de beneficis fins el 1970. Les seves accions estaven incloses en la cotització de la Borsa de Barcelona, però no tenien pràcticament moviment. Fins al darrer moment el seu capital desemborsat va ser el mateix: 2 milions de pessetes, un capital en el qual participaven descendents dels fundadors i alguns creditors, incorporats com a accionistes, després del conveni que superà la suspensió de pagaments.