Macià Vila i Mateu, l'amic del general Prim
Macià Vila i Mateu (Macià Vila i Mateu, 1966). Macià Vila i Mateu encapçalà l’empresa Macià Vila, Subirà i Companyia, antecedent directe de La Fabril Cotonera de Reus constituïda el 1852.
Macià Vila (1811-65) nasqué a Igualada. Era el segon de nou germans en una família de petits industrials de la llana, paraires. Seguint la tradició catalana, l’hereu continuà l’ofici del pare i els cabalers s’escamparen per a guanyar-se la vida. El 1823, quan tenia dotze anys, Macià Vila deixà Igualada i s’instal·là a Reus, una de les primeres ciutats catalanes pel seu comerç i la seva indústria.
A Reus, Macià Vila guanyà diners, es casà i inicià una llarga amistat amb Joan Prim i Prats, futur general i marquès de Reus, que es mantingué fins a la mort de l’industrial. Aquesta amistat li facilitarà les coses a l’hora de crear la seva empresa, com veurem. La relació fou molt intensa i sense núvols pel que es desprèn de la correspondència creuada entre tots dos personatges. Macià Vila digué al seu amic que “ya sabes que tienes abierta mi caja y mi corazón”, que és una veritable proclamació de fe en l’amic. I realment, Macià Vila deixà diners a Joan Prim quan aquest tingué problemes financers i, en justa compensació, en rebé del militar i polític quan n’hi hagueren de sobrants.
Macià Vila devia fer diners treballant en el sector tèxtil. El 1842 té una fàbrica de filats i teixits de cotó al raval de Jesús, núm. 37, de Reus. Aquell any són més de seixanta els industrials que, com ell, treballen el cotó a Reus en petits tallers. En Macià és regidor de l’Ajuntament.
El 1842 la ciutat de Barcelona s’aixecà contra la regència d’Espartero i fou degudament bombardejada des de Montjuïc. El 1843, l’Ajuntament de Reus, en el qual hi havia en Macià Vila com a regidor primer, es pronuncià també contra el regent i posà l’aleshores coronel Prim al front de les tropes de defensa de la ciutat. Reus també fou bombardejada pel general Zurbano, qui causà forts danys a la ciutat. Espartero, però, acabà perdent la batalla política i Prim en tragué un bon partit.
Espartero era mal vist pels industrials catalans, ja que durant la seva regència negocià un tractat de comerç amb la Gran Bretanya que hauria fet mal de debò al sector tèxtil català. Eren antiesparteristes els liberals i els proteccionistes, i Macià Vila era les dues coses. Però el “pronunciamiento” no fou popular entre la població de Reus: massa morts, ferits i cases enderrocades. L’estrella de l’industrial minvà una mica.
El 18 de juliol de 1846 es constituí a Reus una societat regular col·lectiva, que portava el nom de Macià Vila, Subirà i Companyia, que es volia dedicar a la fabricació de filats i teixits de cotó, pur o amb mescla. S’acordà la construcció de dues fàbriques: una a Reus i una altra a Igualada.
El cap de colla de la nova empresa era evidentment Macià Vila. No se sap res de Subirà. Però darrere la societat hi ha les aportacions de capital de tres personatges que tenen un especial relleu: Jaume Ceriola, José Antonio Muñoz y Sánchez i Pascual Madoz.
Jaume Ceriola i Castellà havia nascut a Agramunt el 1797. El 1818 es casà amb Josefa Flaquer i poc després s’instal·lava a Madrid. Allí guanyà molts diners, probablement amb el subministrament a l’exèrcit durant la primera guerra Carlina (1833-39). El 1834 era ja un dels quaranta majors contribuents a Madrid i conjuntament amb els germans Safont, Gaspar Remisa, Felip Riera i algun altre, formava el grup català de Madrid, estretament vinculat amb els ambients progressistes de la capital (vegeu Los Rothschild y sus socios en España, per Alfonso de Otazu, O.Hs. Ediciones, Madrid 1987). Jaume Ceriola és conegut com a banquer, perquè té capitals disponibles i els inverteix.
Un cronista de Reus explica que havia sentit dir que el 1846 foren portades des d’Agramunt a Reus catorze maletes de cuiro, plenes d’unces d’or, carregades en set mules i custodiades per vuit homes, destinades a l’empresa tèxtil. La referència a Agramunt fa pensar en Jaume Ceriola, que era fill de la vila de l’Urgell.
José Antonio Muñoz y Sánchez era el germà gran de Fernando Agustín Muñoz, el guàrdia de corps que es casà secretament amb la reina Maria Cristina, el 1833, al cap de tres mesos de la mort de Ferran VII; un personatge que entrà decididament en el món dels negocis i que utilitzarà sovint el seu germà com a fiduciari de les seves operacions financeres. Va rebre el títol de comte de Retamoso.
Pascual Madoz era aleshores un advocat navarrès, instal·lat a Barcelona i al servei dels industrials catalans. Polític liberal, serà governador civil de Barcelona, de Madrid, i ministre de finances.
Aquests tres personatges amb residència a Madrid participaran un any més tard —el 1847— en la constitució de L’Espanya Industrial. Formaven part d’una burgesia amb diners, políticament progressista i que donava suport a Mendizábal, l’home que impulsà la venda dels béns propietat de l’Església i ordes religiosos, la desamortització. El principal capitalista fou Jaume Ceriola, el qual a part de la seva participació directa a la societat, deixà 40.000 duros a Macià Vila per a completar el capital de l’empresa el 1847, que li seran retornats més tard, part en efectiu i part en accions de la futura Fabril Cotonera.
La societat Macià Vila, Subirà i Companyia inicià la construcció de les dues fàbriques, que havien de funcionar amb màquines de vapor. A Reus l’empresa havia procedit a la compra d’uns terrenys al carrer de Sant Joan. El domicili de Macià Vila era un annex, tal com acostumaven a fer els industrials del temps.
La fàbrica d’Igualada s’instal·là a l’Aragall, amb la façana principal al carrer de la Misericòrdia. El Diccionario de Madoz en parla com “el edificio que puede contarse por su magnificencia, entre los más grandiosos de España y del extranjero”. El caràcter d’accionista del director d’aquesta monumental obra fa pensar que la informació devia ser exacta: parla d’una fàbrica de filats, moguda per una màquina de vapor de 50 cavalls de força. Alguns cronistes d’Igualada fan referència a 500 telers, 20.000 fusos i una màquina de 160 cavalls de força (Serra Constansó, esmentat per Antoni Carner).
En tot cas, la fàbrica d’Igualada no arribà a posar-se en marxa. El 22 de març de 1848 fou cremat l’edifici quan la maquinària ja estava a punt. Per als igualadins es convertirà en el Vapor Cremat, un intent no reeixit de crear una important indústria a la ciutat. No es va saber mai què havia passat, però sí que l’incendi havia estat provocat. Diuen que en una de les parets que quedaren en peu hi aparegué un paper en el qual hi havia escrit:
“Sóc un mussol i vaig tot sol
si no ho dic, ningú ho sabrà
si el torneu a fer el tornaré a cremar.”
El corresponsal de La Ilustració Catalana recolliria anys més tard el testimoni de Marià Puigdengolas, jutge municipal de Capellades:
“Ocorregué un fet desgraciat, de gran trascendència, un atentat criminal que, sens cap culpa de la població, li causà molt desprestigi.
— Sé á lo que vostè’s refereix: l’incendi d’una nova y grandiosa fábrica, en la que hi figurava com comanditaria la reyna Cristina.
— Sí senyor, la viuda de Ferran VII. Estava ja acabada, y la nit abans d’inaugurarse’ls treballs, fou incendiada, sens que s’hagués conegut en molt temps l’orígen del foch, encar que’s vegé que sigué fet a posta. Per fí, a l’hora de la mort, lo revelá la conciencia del autor del fet, axò es, del instrument del crim, lo meteix guardià encarregat de la vigilancia de nit de la fábrica, y que, per sort, no era fill d’Igualada. Declará que l’havían pagat esplèndidament pera ferho, però no precisá més en sa declaració”. (La Ilustració Catalana, 1893, pàg. 222).
Macià Vila abandonà el projecte a Igualada i es concentrà en Reus. La fàbrica devia començar a funcionar al voltant del 1848. Hi treballaven 600 obrers i tenia una màquina de vapor de 75 cavalls de força.
Macià Vila participarà amb capital i ocuparà càrrecs en altres empreses reusenques. El 1854 serà fundador i primer president de la junta inspectora del Gas Reusense —que proporcionarà gas d’hulla per a l’enllumenat—, i el 1862 serà el vice-president del Banc de Reus. Serà igualment accionista de La Sedera Reusense.
L’amistat amb Prim es mantindrà fins a la mort de l’industrial. L’abundant correspondència creuada entre ells dos demostra l’estimació mútua que mantingueren. En les seves visites a Reus, el general Prim s’hostatjava a la casa de Macià Vila. I va continuar fent-ho, un cop mort l’industrial, després de la Revolució de Setembre (1868), atès per Frederic Vila, el fill de Macià.
La Fabril Cotonera SA. 1852-1865
Etiqueta. La Fabril Cotonera integrarà accionistes catalans i madrilenys que es vincularan també al projecte de L’Espanya Industrial.
La societat Macià Vila, Prat i Companyia es transformà en anònima per constitució de La Fabril Cotonera SA, pel mes de març del 1852. El 3 de juny d’aquest mateix any foren aprovats els estatuts i el reglament de la societat. El capital era de 10 milions de rals, representat per 5.000 accions de 2.000 rals cadascuna. El 92% d’aquest capital era subscrit pels socis de la regular col·lectiva: Macià Vila, Jaume i Josep Ceriola, José Antonio Muñoz, Pascual Madoz, Llucià, Felip i Francesc Prat. Consta que hi havia accionistes barcelonins tan qualificats com Tomàs Coma, Policarp Aleu i Josep M. Lopategui.
L’objecte social era "seguir la fabricació a l’establiment que actualment té a Reus la societat dels senyors Macià Vila, Prat i Companyia, en els seus diversos rams de filats i teixits de cotó o amb mescla de seda, fil o llana, i tint, ampliant-se si es cregués convenient al blanqueig i estampat d’aquests productes, obrir magatzems, etc."
El domicili social era a Barcelona, on hi havia un despatx a la plaça de Santa Anna, núm. 2, i un magatzem.
La Junta de Comerç de Catalunya havia donat un informe molt favorable a la constitució de La Fabril Cotonera, tot destacant l’excessiva dispersió d’esforços i la necessitat de crear grans establiments industrials.
“En España y especialmente en Cataluña hállase tan subdividida la riqueza que raya en lo imposible que los esfuerzos aislados de los particulares eleven la fabricación a la altura que ha llegado en el extranjero y desde la cual derrame sobre los consumidores los inapreciables beneficios de la economía en las transacciones”. (citat per Carrera i Pujal, La Economía de Cataluña en el siglo XIX, 1961, vol. II, pàg. 288.)
Les accions de la societat cotitzen de seguida a la Borsa de Barcelona.
L’edifici de La Fabril Cotonera a Reus és el que hi ha a la dreta de la fotografia (Macià Vila i Mateu, 1966). L’any 1865 va morir Macià Vila, als cinquanta-cinc anys. Sense ell l’empresa serà una altra cosa.
El 1856, la fàbrica disposava ja de maquinària per fer tot el cicle industrial del cotó: filatura, tissatge, blanqueig i tint. Tenien tres màquines de vapor que proporcionaven uns 200 cavalls de força, proveïdes per vuit calderes. Utilitzaven anualment entre 3.500 i 4.000 bales de cotó. Els seus productes eren els següents: patenes de primera, segona i tercera classe apelfades i sense apelfar; semipanes fines i dobles, setí llavorat, alpaques, cotins, làstings amples i estrets, anglesines, maons, assarjats, semi-retorts en cru, semi-retorts blanquejats, roba d’estovalles i tovallons, calicons, madapollams i altres gèneres.
Els anys del bienni progressista (1854-56) foren anys d’abundants vagues i conflictes socials a Barcelona i a la majoria de ciutats catalanes. Però no a La Fabril Cotonera, potser perquè els amos havien de demostrar amb fets que ells estaven al costat dels qui manaven aleshores.
Carta de nomenament d’un càrrec administratiu a La Fabril Cotonera de Reus, 1864.
No coneixem els resultats de l’empresa en els seus tres primers exercicis. Els del 1856 foren francament favorables i permeteren pagar un dividend que donava el 10,4% de rendibilitat a la inversió. Aquests resultats devien impulsar la junta de govern a proposar un augment de capital i a demanar el seu desemborsament d’una forma immediata i completa. La junta d’accionistes aprovà aportar dos milions més de rals al capital, que així va passar de 12 a 14 milions. Les accions eren ara 7.000. El desemborsament es realitzà entre els mesos de juny i juliol de 1857.
Però si La Fabril Cotonera quedava al marge dels conflictes socials no en quedava de la crisi industrial. I aquesta afectà els resultats de La Fabril durant els anys 1858 i 1859. Consta que l’empresa treballava amb les tres quartes parts de la seva capacitat. L’acció, que havia perdut el nivell del 100% —la par— el 1857, no el tornarà a recuperar fins el 1862 i encara per pocs dies. En aquestes condicions era evident que no era possible augmentar els recursos propis.
El 1860 La Fabril Cotonera participà, però modestament, a l’Exposició Industrial de Barcelona. Hi exposaren semi-retorts, empeses, “floretes”, hamburgs i cotó filat, retort a dos caps. Dos anys més tard la fàbrica tenia 19.474 pues de filar; 200 telers mecànics i 72 telers manuals; i 560 obrers. Quan hi havia molta feina, La Fabril Cotonera comprava la producció de teixidors autònoms, que treballaven per a l’anònima.
El 25 d’octubre de 1865 va morir Macià Vila, director i home fort de La Fabril Cotonera, als cinquanta-cinc anys, d’una malaltia del cor. L’empresa, sense ell, serà una altra cosa.
Després de la mort de Macià Vila. 1865-1892
La Fabril Cotonera. Dividends i rendibilitat. 1856-1878 i 1885-1890.
La Fabril Cotonera continuarà la seva marxa després de la mort de Macià Vila. És una empresa important, amb domicli social a Barcelona i fàbrica de filats i teixits de cotó a Reus, que cotitza a la Borsa de Barcelona i a la local de Reus.
L’any 1870 la societat modifica els estatuts, no substancialment, i allarga la vida de la societat fins el 1892, quan es compliran quaranta anys de la seva constitució com a anònima. La seva marxa econòmica comença a afluixar a mesura que avança la dècada dels anys setanta, de manera que el 1879 no repartirà dividend.
El 1881 la societat torna a modificar els seus estatuts, però tampoc substancialment: les accions nominatives es converteixen en accions al portador, s’amplia l’objectiu social per a poder comprar els edificis i els terrenys necessaris per a la pròpia indústria. Però l’anàlisi de l’acta de la junta d’accionistes (vegeu “Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona”, 29.XI.89) demostra que els canvis interns han estat nombrosos.
Per començar ha canviat fortament l’accionariat. La família Vila hi té un paper ben reduït amb seixanta accions a nom de Frederic Vila, fill de Macià, que representen menys de l’1%. No hi ha grans accionistes a l’empresa pel que es desprèn de la relació que figura en acta l’esmentada. La junta s’ha de celebrar en segona convocatòria per manca de quorum a la primera i només aconsegueixen reunir el 26,45% del capital social.
El nou president de La Fabril Cotonera és Josep Carreras i Xuriach, un capitalista barceloní, fill de Josep Carreras i Argerich. Ell i el seu germà Baldiri són els propietaris de la Virreina, el conegut edifici de la Rambla, i hereus de la important col·lecció de pintura que els deixà el seu pare, que conté quadres de Velázquez, Murillo, Zurbarán i Tintoretto.
Altres accionistes de la societat, també amb petites participacions, són Joan Tarrats i Aleix, Joan Morera i Matas i Josep Quintana i Busó.
Joan Tarrats en serà el director durant vint anys, des de la mort de Macià Vila fins a la seva el 1885. Havia estat amic íntim del general Prim, alcalde de Reus i president del Gas Reusense.
L’empresa es refarà una mica a partir del 1885 en què tornarà a repartir un modestíssim dividend de l’1,6% sobre el nominal. El 1887 patentarà la seva marca tradicional: una figura d’Hèrcules amb una pell de lleó sobre l’espatlla i una massa de claus a la mà. Aquesta figura tan agressiva no lliga gaire amb una empresa que es troba a les acaballes. L’incendi que es declarà a la fàbrica de Reus pel febrer del 1889 no devia arreglar precisament les coses. Aquest any les seves accions valen 285 pessetes, és a dir el 57% del seu valor nominal.
El 1892 La Fabril Cotonera acabava la seva vida jurídica. Els accionistes havien de prorrogar-la o dissoldre-la. Després de les dificultats tradicionals per a reunir una massa significativa d’accionistes, la junta acordà la dissolució de la societat, i traspassà els seus actius industrials a Joan Tarrats i Homdedeu i a Josep Oriol Canals.
A dalt, títol de Tarrats i Canals Societat en Comandita, primera successora de La Fabril Cotonera SA. La Fabril Cotonera acordà la seva dissolució el 1892; els seus successors utilitzaran el mateix nom comercial però amb una altra naturalesa jurídica. Al mig, paper comercial de Josep Oriol Canals, segon successor de La Fabril Cotonera SA. A baix, Lletra de canvi de Tarrats i Canals, successora de La Fabril Cotonera SA.
La Fabril Cotonera continuà durant molts anys les seves activitats, però ara sota una altra naturalesa jurídica i també sota una altra denominació:
- 1892 – Tarrats i Canals, Societat en Comandita
- 1901 – Josep Oriol Canals
- 1915 – Viuda de Josep Oriol Canals
- 1922 – Algodonera Canals SA
Bibliografia
- Benavent de Barberà, P., Macià Vila i Mateu. Esbós bibliogràfic d’un pròcer industrial progressista del Reus de mitjan segle XIX, Reus 1966.