Fàbrica de Sabadell (Barcelona Artística e Industrial, 1907).
La ciutat de Sabadell es mantingué fidel a la llana de manera quasi unànime. Era fidelitat perquè la llana era la fibra tradicional i pròpia de Catalunya, fins que el cotó no ocupà el primer lloc. Poques foren les excepcions. Una d’elles és la de Bonaventura Brutau i els seus successors.
Bonaventura Brutau i Estop nasqué a Sabadell l’any 1817. Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. Va prendre el relleu generacional a la mort del pare, possiblement en el mateix local. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment, servits per 75 obrers.
El primer pas endavant el donà el 1854 en constituir-se la societat Brutau, Manent i Companyia, que construí l’anomenat Vapor Gran al carrer de Sant Pau de Sabadell. Aquest vapor —una fàbrica que utilitzava màquines de vapor— fou un dels primers que s’instal·là a la ciutat.
El 1856 canvià la denominació social i el domicili de l’empresa. Bonaventura Brutau constituí Bonaventura Brutau i Companyia i s’instal·là al Vapor que portarà el seu nom a l’Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer. Aquesta era ja una fàbrica que feia el cicle complet del cotó: filat, teixit i acabats. Al costat de la fàbrica hi construí la seva casa, tal com era habitual en els fabricants de l’època. El 1874 hi treballaven 181 obrers: 100 dones i 81 homes. La fàbrica tenia aleshores una màquina de vapor de 60 cavalls, feta per la societat Navegació i Indústria “Nuevo Vulcano”, de Barcelona.
La família Brutau.
El fundador morí pel mes de novembre del 1879 a Sabadell. Una de les poques referències biogràfiques de l’industrial afirma que fou ell qui creà una fàbrica de teixits de cotó a Palau de Montagut, on visqué uns anys (Jove Cambra de Sabadell: Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat).
Palau de Montagut és l’antic nom de Sant Jaume de Llierca, una població de la Garrotxa al costat del riu Fluvià. L’emplaçament de la nova fàbrica només es pot explicar per l’existència d’una energia hidràulica que substituís el vapor de Sabadell i permetés una producció industrial amb menys cost.
A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bertomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Successors de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núms. 57 i 59.
L’expansió de l’empresa es va fer sobre les dues fàbriques existents, la de Sabadell i la de Sant Jaume de Llierca. Però en aquesta darrera població les possibilitats hidràuliques s’havien exhaurit. N’és una prova l’existència d’una màquina de vapor que suposava l’ensorrada dels objectius del fundador.
La fàbrica de Montcada en construcció (postal de l’època). El cotoner sabadellenc Bonaventura Brutau creà una fàbrica de teixits de cotó a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa). Els seus successors afegiren una fàbrica a Montcada.
Jaume Brutau fou el qui donà una resposta a aquest problema, tan aviat com els avenços de la tècnica permeteren transportar energia elèctrica a llarga distància sense una pèrdua substancial. Al començament del segle XX obtingué unes concessions d’aigua a la capçalera del riu Ter i inicià les obres. La resclosa es construí en el terme de Setcases. El canal era cobert i tenia una llargada de 5 km, més una canonada de ferro de 500 m més. El salt era de 185 m i la central elèctrica estava a Sant Martí de Vilallonga. Hi treballaren mil obrers durant un any i mig. La potència de la central era de 2.500 cavalls de força i produí més de tres milions de kw/h en producció anual.
L’electricitat generada es destinava principalment a la fàbrica de Sant Jaume de Llierca, a 32 km de distància. La línia exigí uns 700 pals metàl·lics, construïts per l’arquitecte i empresari Joan Torras. L’excés de producció es destinà a l’enllumenat públic i privat de Camprodon, Olot, Sant Joan les Fonts i Sant Jaume de Llierca. L’11 de febrer de 1910 es constituí a Barcelona l’Electra-Brutau SA, que gestionarà aquests actius. El consell d’administració era format pels dos germans Brutau —Bonaventura i Jaume—, pel seu cunyat Bertomeu Terradas i pels enginyers Jaume Cruells i Emile Frène. La societat tenia un capital de 3 milions de pessetes, de les quals es desemborsaren 2.335.000 pessetes, que fou possiblement el cost de l’obra. Electra-Brutau SA repartirà un dividend del 6% anual amb força regularitat durant els seus primers anys (vegeu informació continguda a El Autonomista, agost 1911, Girona). Posteriorment, Electra-Brutau SA construirà dues centrals més a l’alt Ter i una tèrmica a Olot.
Marca de Successors de B. Brutau, 1903.
Successors de Bonaventura Brutau mantenia en l’àmbit industrial la seva línia tradicional de producció de filats i torçats de cotó fins al núm. 150 —molt fi— i teixits —tovalloles, curats, semi-retorts—. Hi treballaven més de 500 obrers, dels quals uns 400 ho feien a Sant Jaume de Llierca.
El 1946 es constituí la societat anònima Successors de Bonaventura Brutau, amb domicili a Barcelona. L’activitat industrial s’acabà el 1978.