>
Esteve Burés i Arderiu (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).
Els germans Burés —Esteve i Francesc Burés i Arderiu— eren manresans i cintaires, a mitjan segle XIX. Aleshores hi havia aproximadament una seixantena d’empresaris manresans que es dedicaven a la cinteria de cotó o de seda, producte, aquest darrer, que s’havia convertit en l’especialitat de la ciutat. Alguns eren més ambiciosos i entraren en el camp del filat i del teixit del cotó. Fou el cas, per exemple dels Burés. Però inicialment els dos germans actuaren per separat.
La fàbrica del Mig, a Sant Joan de Vilatorrada
El promotor fou Francesc Burés i la iniciativa de tres empresaris manresans: Francesc Burés, Oleguer Borràs i Argemí i Gallifa. Es tractava de treure profit conjuntament de la força hidràulica del Cardener, construint la resclosa i el canal i repartint-se l’energia resultant. La distribució de l’aigua indicava clarament la importància dels projectes: Argemí i Gallifa es reservava el 50% i els altres dos es repartien l’altre 50%, a parts iguals. Les obres s’iniciaren el 1853.
La fàbrica de Burés rebrà el nom de la fàbrica del Mig, pel fet que estava situada entre les altres dues. S’hauria destinat a filats i teixits de cotó, com les altres. El 1862 tenia 16 telers, 1.500 pues de filatura, 5 cardes i 26 obrers.
La fàbrica i la colònia Burés, a Castellbell i el Vilar
Fàbrica i colònia Burés a Castellbell i el Vilar (postal de principi de segle). Esteve Burés instal·là una fàbrica a Castellbell i el Vilar.
El 1872, Esteve Burés i Arderiu, germà de Francesc i cunyat d’Oleguer Borràs —estava casat amb Ramona Borràs i Pons— seguí les passes d’aquest en instal·lar una fàbrica a Castellbell i el Vilar. Aquest mateix any Esteve Burés i Companyia comprà els terrenys al marquès de Castellbell i començà les obres per a la resclosa, el canal i la fàbrica. Aquesta es trobava al costat del Pont Vell i al costat esquerre del Llobregat. Es tractava d’una zona només poblada d’alzines i calia construir els habitatges per als obrers que hi treballarien. Serà l’inici de la colònia Burés, la tercera del terme, després de la Bauma —Dalmau i Tolrà, Germans— i de la colònia Borràs.
Esteve Burés també seguirà el seu cunyat Borràs a l’hora d’abandonar les seves activitats industrials a la nova fàbrica, però no tan radicalment com aquest. Borràs arrendà la totalitat del salt i de l’energia produïda. Burés cedirà només el 50% a l’empresa cotonera Fills de Manuel Puig.
Esteve Burés dedicà primer només a la filatura la nova fàbrica, però aviat introduí els telers. La colònia s’anà consolidant a base d’anar construint habitatges, edificis d’interès general i camins. El forn, les botigues de queviures i les escoles foren dels primers serveis que s’hi establiren. El 1880 es va fer l’Ajuntament. El 1884 s’inaugurà la carretera i el pont, construïts per la Diputació barcelonina, que connectaven la colònia amb Monistrol i Manresa.
Esteve Burés construí igualment la seva torre, a prop de la fàbrica: la torre del Burés.
Burés Germans
La creació de Burés Germans suposa la integració del patrimoni industrial dels dos germans: Sant Joan de Vilatorrada i Castellbell i el Vilar. Devia produir-se al voltant del 1875. Burés Germans obrirà una oficina a Barcelona, al carrer de Fontanella.
Esteve Burés serà el responsable executiu de l’empresa i de la seva expansió.
Sant Joan de Vilatorrada no tenia prou aigua per fer anar les màquines. Això farà que Oleguer Borràs marxi ben aviat riu avall, a buscar-la a Castellbell. Els Burés ho solucionaran Cardener amunt, llogant el salt d’aigua que tenia Josep Giró al terme de Súria. Allí hi instal·laran una filatura de cotó amb 5.000 pues. El fil es destina a la fàbrica de Sant Joan que té aleshores 200 telers. Les instal·lacions, però, seran provisionals i la filatura passà a Castellbell, tan aviat com es pogué.
El salt del Pasteral i la fàbrica d'Anglès
La família Burés.
L’any 1890 morí a Barcelona Esteve Burés i Arderiu. Serà enterrat al cementiri de Castellbell i el Vilar. La societat Burés Germans es dissolgué i el negoci quedà en mans de Francesc Burés i Borràs.
La família Burés és un clar exemple d’endogàmia. Els casaments es feien entre persones de la mateixa classe social i, preferentment, classe industrial. Una classe —cal dir-ho— que no era encara reconeguda socialment, tot i el seu poder econòmic. El pare de Francesc Burés s’havia casat amb Ramona Borràs, fill de l’iniciador d’una altra família cotonera manresana. Ell es casarà amb Eulàlia Regordosa, de Regordosa Germans, cotoners a Pont de Vilomara. El seu cunyat, Romà Regordosa, es casà amb Hortènsia Jover, la segona fàbrica del mateix Pont de Vilomara. Finalment, la seva filla Àngels es casà amb Josep Maria Juncadella, d’una molt antiga família barcelonina del tèxtil.
Salt del Pasteral, sobre el Ter (postal de principi de segle).
Fàbrica d’Anglès. Burés i Salvadó construirà una nova fàbrica prop d’Anglès a la conca del Ter. Allà començarà la construcció del salt del Pasteral i una central elèctrica que permetrà l’electrificació de la comarca.
Francesc Burés buscarà els seus socis dintre de la família, però no en els rengles cotoners. El seu oncle, Antoni Salvadó i Safont, hi aportarà diners, i el 1895 es creà la raó social Burés i Salvadó.
Burés i Salvadó construirà una nova fàbrica de filats i teixits de cotó, però aquesta vegada a la conca del Ter, prop d’Anglès i arran de la riera d’Osor. La fàbrica d’Anglès es convertirà en la més important del grup. Al final del segle tindrà 250 obrers.
La preocupació, quasi l’obsessió per l’aigua, per l’energia, portarà Burés i Salvadó a iniciar una obra molt important. Al començament del segle XX inicien la construcció del salt del Pasteral, situat al riu Ter, al terme de la Cellera. Es tracta d’una de les obres hidràuliques més importants que hi ha a Catalunya.
La presa té una longitud de 154 m i una alçada de 20 m. El mur de contenció té 20 m de gruix a la base i 4 m a la part de dalt. Les turbines podran generar fins a 1.600 cavalls de força. El cost de l’obra es valora al voltant del milió de pessetes.
Marca de Burés i Salvadó, 1898.
Burés i Salvadó, responsable de l’inici de les obres del Pasteral, es dissoldrà l’any 1905. Com a únic soci i titular de l’empresa quedà Francesc Burés i Borràs, fins a la seva mort el 1907. La nova empresa serà Viuda i Fills de Francesc Burés, que acabarà les obres del salt i iniciarà el seu aprofitament.
La primera fàbrica que utilitzà l’energia elèctrica del Pasteral serà lògicament la d’Anglès. Però el sobrant energètic permetrà iniciar l’electrificació de la comarca. Directament primer i, després, a través de l’arrendament del salt al palamosí Isaac Matas, el Pasteral donarà llum a la Cellera, Anglès, Salt, la Bisbal, Palamós, Sant Joan de Palamós, Calonge, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera i Cassà de la Selva. Després l’explotació anirà a càrrec de la societat Pasteral Electro-Burés, fins el 1917, en què es llogarà a Energia Elèctrica de Catalunya. Anys més tard —1960— s’explotarà conjuntament amb Hidro-Elèctrica de Catalunya a través de la Hidro-Elèctrica El Pasteral SA.
Fets posteriors
El 1920 es dissolgué la societat Viuda i Fills de Francesc Burés. Francesc Burés i Regordosa prengué el relleu. La fàbrica de Sant Joan de Vilatorrada, la del Mig, va passar a altres mans al voltant d’aquesta data. Els esforços industrials es concentraren a Castellbell i el Vilar i a Anglès. Abans de la guerra de 1936-39, l’empresa tenia 18.000 pues de filar i 400 telers a Anglès i 9.000 pues i 350 telers a Castellbell.
El 1940 es constituí la societat anònima Indústries Burés SA. El president era Francesc Burés i Regordosa i el gerent el seu nebot Josep Maria Juncadella i Burés. El 1990 Indústries Burés SA absorbí la Successora de J. Coma i Cros. El 1992 es tancarà la fàbrica de Castellbell i el Vilar. Al llarg de la seva història, havia adoptat les denominacions següents:
- 1875 ? - 1890 - Burés Germans
- 1890-1905 - Burés i Salvadó
- 1905-1907 - Francesc Burés i Borràs
- 1907-1920 - Vda. i Fills de Francesc Burés
- 1921-1940 - Francesc Burés i Regordosa
- 1940 - Indústries Burés SA