Certificat d’embarcament de cotó americà destinat a Barcelona, 1880.
Els industrials cotoners treballaven amb una primera matèria que els arribava de lluny. Calia importar-la i assegurar-se’n el proveïment. Com a epíleg a la presentació de les més importants empreses cotoneres catalanes en el procés d’industrialització, dediquem aquestes darreres pàgines a l’estructura d’aquest comerç d’importació i als primers projectes de conrear cotó a la Península, com a alternativa a la importació. La relació dels industrials amb aquests dos temes és directa, com es podrà veure.
Efectivament, el cotó en floca havia d’importar-se dels països productors de la fibra: els Estats Units d’Amèrica, en primer terme, el Brasil, Puerto Rico, Egipte —el cotó jumel—, l’Índia, i del que amb el nom de cotó Llevant es referia especialment a Turquia.
Al començament del segle XIX el comerç recau sobre les espatlles dels naviliers, catalans o no catalans. La majoria dels velers que travessen l’Atlàntic i atraquen en ports catalans ho fan amb cotó a les bodegues. Els armadors, els responsables de l’explotació comercial d’una nau, acostumen a buscar aquesta mercaderia a l’hora de contractar la càrrega per al retorn de la nau, perquè saben que hi ha demanda.
El comerç s’anirà estructurant. Les principals companyies navilieres estrangeres tenen els seus consignataris a Barcelona, mentre que les principals companyies comercialitzadores de cotó —especialment angleses— hi tenen els seus representants. Durant la segona meitat del segle XIX és molt corrent trobar en les pàgines dels diaris els avisos dels consignataris o representants, anunciant que una nau ha sortit del port americà carregada de cotó, de manera que poden preveure’n l’arribada.
Etiqueta de Successors d'Andreu Basté.
Al final del segle, a Barcelona hi ha una sèrie de cases comercials, els corredors de cotó, que es dediquen a la compra del cotó que aporten les empreses importadores, sobretot angleses i nord-americanes. Entre aquests destaquen:
- Esteve i Companyia
- Millet i Pagès
- Joan Vial
- Llorenç Mata i Pons
- Isidre Llovet
- Jaume Trias i Serra
Alguns dels industrials filadors compren directament, prescindint dels corredors. Corredors, filadors i representants de les cases exportadores es troben diàriament de tres a dos quarts de cinc al saló de contractacions de la Llotja de Barcelona per a negociar. Allí es rebien diàriament els telegrames de Nova York i de Liverpool que informaven de la cotització de la fibra en aquells dos mercats, que eren els centrals.
Primers presidents del Centre Cotoner: d’esquerra a dreta i de dalt a baix, Francesc C. Maristany, Domènec Carles, Joan Par, Lluís Salgado, Santiago Trias, Alfons Par, Pere Solé, Josep A. Gomis i Josep M. Esteve (Boletín del Centro Algodonero. Número extraordinario dedicado al 25 aniversario, 1928). El 1903 es constituirà a Barcelona el Centre Cotoner, una associació de comerciants i importadors.
Al mateix temps i en el mateix local se celebrava la borsa de moneda estrangera en la qual es podien comprar els girs en lliures esterlines o en dòlars que permetien pagar la mercaderia. Més tard, per a facilitar les coses, els representants de les cases exportadores es convertiran en importadors i podran facturar en pessetes als corredors o filadors.
Les operacions eren complexes perquè, al marge del seu aspecte financer, arribava l’hora de comprovar la qualitat del cotó a base de mostres, pesar les bales i discutir les nombroses incidències que podien haver influït en la mercaderia, tant pel que fa a la seva qualitat com al moment de la seva arribada. Calia, igualment, crear un mercat de futurs del cotó per a assegurar les oscil·lacions de preu.
La idea d’un mercat de futurs impulsà un corredor de cotó, Joan Casas, a reunir uns quants col·legues seus en el local que ocupava l’Orfeó Català a la plaça de Sant Just, per a parlar d’una associació. La idea fou ben acollida i d’allí sortirà el Centre Cotoner de Barcelona, creat el 7 de març de 1903.
Aquesta va ser la primera junta directiva del Centre Cotoner de Barcelona:
- President, Francesc Maristany
- Vice-president, Ramon Esteve
- Tresorer, Alfred Mata
- Secretari, Santiago Trias
- Vocals, J. Millet i Pagès
El Centre Cotoner es desenvoluparà ràpidament, però deixant al marge el mercat de futurs i convertint-se en una associació pura, que donarà uns serveis als seus membres i defensarà els interessos col·lectius.
Després de la guerra civil de 1936-39 el Centre Cotoner haurà de canviar el nom pel de Centro Algodonero Nacional.