Joan Sallarès i Marra, l'industrial
La família Sallarès.
Joan Sallarès i Marra era fill fadristern d’un sastre. Un sastre una mica especial, ja que l’any 1830 va ser nomenat alcalde de Sabadell. Inicià les seves activitats industrials a la dècada del 1820. Era, és clar, la fàbrica tradicional de draps de llana, que s’afegia a les ja existents.
Es donà a conèixer el 1850 amb motiu de l’Exposició Industrial de Madrid, on guanyà una medalla de plata pels seus draps, patenes, llanetes i teixits de novetats a precios muy cómodos. Pel que es desprèn del quadre adjunt en el qual figura la maquinària, realitzava ja el cicle complet de la llana amb filatura, tissatge i tints. Pel que diu el cronista de l’exposició, tenia la maquinària una mica dispersa per Sabadell i feia treballar a mans altres filadors o teixidors, quan s’esqueia. No obstant, el principal centre productiu era allí on vivia, al carrer del Jardí, núm. 38.
Era un home afeccionat a presentar els seus productes a les exposicions. Sabem que ho va fer a les de Madrid del 1850 i 1852, a l’Exposició Universal de París del 1856 i a la del 1867, a la de Porto del 1861 i a la de Londres del 1862.
El 1863 serà un dels tretze fabricants que constituïren l’Institut Industrial de Sabadell, de curta història. Va ser president del Gremi de Fabricants des del 1868 fins al 1882.
El 1881 estarà inevitablement entre els fundadors del Banc de Sabadell.
Joan Sallarès i Marra. Maquinària.
A partir del 1868, aproximadament, incorporarà al negoci el seu fill Joan Sallarès i Pla. La societat es dirà amb tota lògica Joan Sallarès i Fill, la qual continuà presentant-se a les exposicions del moment, amb la seva gamma de teixits de novetats. I, especialment, a les exposicions barcelonines del 1871 i el 1877.
Joan Sallarès i Pla, el polític proteccionista
Joan Sallarès i Pla, que s’havia incorporat a la fàbrica i a la companyia del seu pare, es quedà com a únic titular quan aquell morí (1883). Es mantindrà al capdavant de l’empresa fins a la seva mort, l’any 1901, quan només tenia cinquanta-sis anys.
Poca cosa se sap de la seva actuació com a industrial i, fins i tot, de la seva empresa. Sembla que va ampliar la fàbrica del carrer del Jardí de Sabadell amb seccions de filatura de llana cardada i d’estam, com també la d’acabaments, i féu així el cicle complet de la llana. El seu producte va ser el gènere de novetat. El 1889, amb motiu de la seva participació a l’Exposició Universal de París, informa que té 150 obrers i factura unes 750 000 pessetes l’any, un volum que el situa dintre de les empreses mitjanes de la ciutat.
Joan Sallarès i Pla, president del Foment del Treball Nacional (1897). (Foment del Treball Nacional). Joan Sallarès i Pla continuarà la indústria iniciada pel seu pare. Però ell ha passat a la història més com a polític i com a representant de la classe empresarial catalana que com a industrial.
Però Joan Sallarès ha passat a la història més com a polític i com a representant de la classe empresarial catalana que no pas com a industrial. Sense aquesta base, però, no hauria pogut tenir l’altra.
Va demostrar ben aviat el seu interès per la cosa pública. El seu pare era un dels prohoms de Sabadell i ell, als vint-i-tres anys, ja era regidor del seu ajuntament en un consistori especial, el del mes d’octubre del 1868, després de la revolució que un mes abans acabà amb el regnat d’Isabel II. Com a regidor era el responsable del departament municipal de finances.
El 1878 fou elegit membre de la Junta d’Aranzels i Valoracions, entrà per primera vegada en els cercles econòmics madrilenys i visqué les primeres discussions sobre la inacabable polèmica al voltant del lliurecanvi-proteccionisme.
El protagonisme de Joan Sallarès i Pla anirà creixent al costat del seu pare. Quan es constitueix el Banc de Sabadell (1881) tots dos subscriuen accions, però és el fill qui és nomenat vocal-director del banc, equivalent al que avui en diríem conseller executiu. Ell i el seu company en el càrrec, Joan Llonch i Sanmiquel, foren els qui se n’anaren a França immediatament després d’haver estat constituït el banc, per negociar el proveïment de la llana que necessitaven els industrials. Joan Sallarès i Pla serà conseller del banc fins a la seva mort.
La seva preocupació per la qüestió social i la situació obrera el portà, el 1883, a la promoció de la Societat d’Invalidesa i Foment de la Indústria.
L’any 1885 era nomenat president del Gremi de Fabricants. Ho serà dues vegades: 1885-86 i 1891-92.
Portada d’un dels estudis de Joan Sallarès i Pla (1893).
Joan Sallarès era un industrial que sabia escriure. I ho va fer sobre temes econòmics, relacionats amb el món del treball. El 1890 va publicar una memòria sobre Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. I dos anys més tard una altra sobre El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. Les seves opinions favorables al treball de les dones i dels nens a la indústria en llargues jornades poden semblar avui reaccionàries, però eren avançades en el context del seu temps, ja que demanaven la intervenció de l’estat en aquestes qüestions, la limitació i reglamentació del treball infantil i el que Sallarès en diu treball mujeril. Sallarès i Pla era catòlic practicant i la seva segona obra conté abundants citacions de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, publicada el 1891 i que meresqué el silenci quasi absolut per part de l’Església espanyola, amb l’excepció del Dr. Morgades, bisbe de Barcelona, en ser considerada massa avançada en els seus plantejaments socials.
Es considera Joan Sallarès i Pla com un dels responsables del nou aranzel de l’estat, aprovat el 31 de desembre de 1891, que s’aplicarà a partir del 1892. Va ser un aranzel clarament proteccionista i el president del Gremi de Fabricants de Sabadell —era Sallarès— hi tingué un paper important. La seva veu tenia prestigi, és evident, i era escoltada. Especialment pel govern conservador de Cánovas del Castillo, que era el que manava aleshores.
El govern Sagasta —desembre del 1892— es proposà de desfer una bona part del proteccionisme aranzelari vigent, a base de la signatura de diversos tractats de comerç que desvirtuaven de fet l’aranzel. Els moviments proteccionistes es mogueren ràpidament i organitzaren un acte a Bilbao, el 1893, que tingué un ample ressò públic. Joan Sallarès i Pla presidí el grup català que participà a les jornades, una conseqüència de les quals serà la creació de la Liga Nacional de Productores, que es proposà representar aquests interessos a Madrid. El retorn de Cánovas del Castillo al govern (1895) va suposar també el retorn a l’aplicació dels principis proteccionistes.
Banquet del Gremi de Fabricants de Sabadell en homenatge a Joan Sallarès i Pla. (Cataluña Textil, 1912).
El 4 de febrer de 1897, Joan Sallarès i Pla fou elegit president del Foment del Treball Nacional, la primera patronal catalana. Era la primera vegada que s’elegia per a aquest càrrec un empresari no resident a Barcelona. Els estatuts del Foment exigien aquest domicili i foren un obstacle per al seu nomenament. Però s’imposà el seny i Sallarès continuà vivint a Sabadell.
Una de les seves primeres decisions com a president del Foment va ser la convocatòria d’una exposició de les indústries introduïdes i desenvolupades a Espanya, a redós de l’aranzel del 1891. L’exposició se celebrà durant els mesos de juny i juliol del 1897 al Palau de Belles Arts de Barcelona. Tots els expositors eren catalans i així ho va entendre el ministre Navarro Reverter quan va dir en el seu discurs d’inauguració "que aquella Cataluña de los guerreros y de los trobadores que venció en tantas lides ha formado un ejército de obreros libres, que substituye a sus antiguas mesnadas". També Sallarès confirmarà en aquest acte que "la tarea que nos hemos impuesto los industriales catalanes será de gran trascendencia; no hacemos una fiesta, hacemos un estudio. Los pueblos que trabajan no mueren".
El retorn del general Polavieja de Filipines i el seu missatge de regeneracionisme atragué l’atenció de Sallarès i Pla, el qual hi entrà en contacte com a president del Foment.
El 1899, la Patronal el presentà com a candidat seu a les Corts espanyoles, i així obtingué un escó de diputat. Participarà a les Corts només en les discussions de temes econòmics. Deixà l’escó el 1901.
Joan Sallarès patia del cor. Morí, possiblement d’un infart, el mes de novembre de 1901.
El 1896 o 1897, Joan Sallarès i Pla traspassà la indústria del carrer Jardí a favor de Moratonas i Molins. La seva germana, Maria Gràcia, estava casada amb el també fabricant Jaume Molins i Feliu. El soci Moratonas era, possiblement, Fermí Moratonas, filador de llana al mateix Sabadell.
El 1904 la societat es convertirà en Moratonas, Societat en Comandita.
El 1909, l’empresa figurava a nom de Dolors i Concepció Sallarès, dues de les filles de Joan Sallarès i Pla. Després serà Successor de D. i C. Sallarès, i, un cop acabada la guerra (1939), Ernest Avelló i Viver. L’empresa es tancà el 1966.
Cansó proteccionista
Ab accent trist y planyivol
ab los ulls negats pe'l plor,
teixint una hermosa tela
aixís canta un teixidor:
catalans, tots escoltemlo,
que son cant n'es de dolor.
Catalunya, nostra mare,
aixi un dia me va dir:
-Si sospiras per ma gloria,
Si mon nom vols engrandir
sens descans, fill de ma vida,
sens descans has de teixir.
Y al pèu d'un Jacquard teixia,
y aixís deya ab grat amo
"Teixim fort qu'aquesta tela
que teixeeixo ab tan ardor,
será un rich mantell de gloria
per la patria del mèu cor."
Y aixís fou; la industria nostra
conquerí per tot llorers.
Catalunya, per tas robas
te coneix tot l'Univers:
ab orgull la patria t'mira
y ab enveja' ls estranjers
Pera honrar á nostra patria
Catalunya traballá,
y ab anhel, tota sa vida
en la industria concentrá,
y avuy es l'honra d'Espanya
nostre poble catalá.
Y are que la industria nostra
cada dia va creixent,
y avuy que' l sol de la gloria
brilla aqui mes resplandent,
unas negras nuvoladas
de Madrit nos porta'l vent
Eixas nuvoladas negras
qu' aixis venen á migrans',
una tempesta ns amagan
prenyada de pedra y lamps:
si descarega ¡ay industria,
com malmeterá tos camps!
Per desfer la nuvolada
y aclarir lo cel ensemps.
no cal pas entreternirnos
ni esperar més contratemps,
qu aquestos núvols no fugen
per mès que' s toqui á bon temps.
Pera esbargir la tempesta
que sols porta destrucció,
Catalans, tots apleguémnos
sotal'ombra d'un penó,
del penó que per divisa
porta'l mot de Protecció.
A sa sombra venerada
apleguems' ab amor gran,
y á la industria de la terra
defensém ab fé constant,
encare que desprès diguin:
"Pide más que un catalán."
Catalunya, si la patria
escoltar tos clams no vol,
lo teixidor, mare mèva,
teixirá sense consol,
teixirá una tela negra
perque 't vestescas de dol.
Y al contemplarte endolada
dirá' l mon, veyent ton mal:
"Es la filla mès honrada
d una antiga llar payral;
la pubilla de la casa
vol empobrirli l casal."
Font: Ribot i Serra, Manuel, a El Eco de la Producción, Sabadell, maig 1881, pàgs. 310 i 311.