Una família d'Igualada
La família Godó.
Ramon Godó i Llucià era filador i teixidor de cotó a Igualada. Nascut amb el segle XIX (1801), forma part d’una família que donarà diversos empresaris tèxtils a la comarca de l’Anoia.
Al voltant de l’any 1840 hi havia una quarantena d’industrials com en Ramon Godó a Igualada, treballant amb berguedanes per a filar el cotó i amb telers moguts manualment o per cavalleries. Ramon Godó no era pas el més important. El 1850 tenia 720 pues, instal·lades en berguedanes i 43 telers, amb un centenar de treballadors a la fàbrica en un moment en què la productivitat de l’obrer era molt baixa i la feina molt feixuga.
El nom de Ramon Godó ha passat a la història especialment per haver sofert un atemptat amb motiu de la vaga general del 1855, la que havia desencadenat l’assassinat de Josep Sol i Padrís en el Vapor Vell —Güell— de Barcelona.
El 2 de juliol de 1855 uns treballadors de la fàbrica de teixits que reclamaven un augment de sou van fer vaga. Els obrers entraren al despatx de Ramon Godó i feriren amb una navalla a ell mateix, un dependent i la seva esposa. Aquest fet i el del Vapor Vell foren els dos incidents sagnants de la que serà la primera vaga general de la història de Catalunya (vegeu per a aquest fet, Benet, Josep i Martí, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX (1854-1856), volum I, pàgs. 22 i següents). Tres mesos més tard hi hagué consell de guerra a Barcelona contra cinc obrers igualadins, acusats d’haver participat en l’agressió.
Marca Godó, 1888.
L’empresa de Ramon Godó tendí a la baixa. En un cens del 1862 figura només el tissatge, amb 10 telers, —no hi ha filatura— i el tint, amb 16 treballadors i una inversió de 24 500 rals —1 250 duros—. És clar que surt una segona fàbrica a Cervera amb 12 telers i 12 treballadors. El clima social no era bo a Igualada, després de la fàbrica cremada de Vila, Subirà i Companyia i dels fets esmentats. Hi ha una esbandida d’industrials que es pot atribuir a aquest malestar social, afegit a la manca de primeres matèries en els anys de la fam de cotó i a l’experiència positiva de les fàbriques de riu.
Carles i Bertomeu Godó. La Vanguardia
Carles i Bertomeu Godó i Pié s’establiren a Barcelona a la dècada dels anys seixanta com a comerciants, de teixits preferentment. Aquests empresaris treballaven pel seu compte i cobrant una comissió sobre els gèneres venuts a Catalunya i a la resta de l’estat. Seguint el camí marcat per altres, els dos germans crearen una sucursal a Bilbao —Ronda, núms. 25 i 27—, on residiren uns anys i on es casaren amb dues noies basques: Antonia de Lallana i Maria Gloria de Eguia i Muruaga. Sembla que també obriren un despatx i un magatzem de venda al detall i a l’engròs a Oviedo.
Mentrestant, a Barcelona crearen una nova societat comercial conjuntament amb Pere Milà i Pi, primer amb despatx al carrer de Mendizábal i després a la Rambla de Santa Mònica. Godó, Germans i Godó i Milà compartien el mateix local.
La casa de Bilbao es mantingué fins ben entrada la dècada dels anys setanta, però l’inici de la tercera guerra carlina (1872) devia jugar a favor de la retirada cap a Catalunya dels germans Godó. El 1870, Bertomeu Godó ja té el domicili a Barcelona i està donat d’alta com a comerciant. Ha estat a favor de la revolució del 68 i de l’associació que ha sorgit per donar suport a aquella, que és el Foment de la Producció Nacional. És una institució que vol agrupar fabricants i obrers i escampar-se per tot l’estat, però que acabarà essent representativa dels interessos patronals per part dels empresaris que es qualificaven de liberals i catalans.
L’entrada en política dels germans Godó es produirà en forma de suport personal a Práxedes Sagasta, el polític castellà, que també havia donat suport a la revolució de setembre i fundador del partit liberal el 1880. Fou per servir el partit que el primer de febrer del 1881 publicaven el primer número de La Vanguardia, un diari barceloní.
Bertomeu Godó no s’havia deslligat mai del tot de la seva ciutat d’origen i fou com a representant d’aquesta població que guanyà la seva acta de diputat, el 1881, en nom del grup constitucional, precedent del partit liberal. Amb l’arribada de la febre d’or, a Igualada sorgiren dos projectes ferroviaris: el d’Igualada a Sant Sadurní, patrocinat per Aleix Soujol, l’industrial metal·lúrgic i promotor dels transports terrestres a Barcelona, i el ferrocarril d’Igualada a Martorell, que volia passar per Piera, Sant Esteve de Sesrovires i Capellades. Bertomeu Godó estava a la junta directiva d’aquest, mentre el seu oponent polític, Manuel Camacho, era un dels promotors de l’altra línia. La concessió es donarà al projecte de Martorell a Igualada i Bertomeu Godó guanyà les eleccions per un resultat aclaparador: 349 vots contra 82. Bertomeu Godó formarà part del primer consell d’administració del Ferrocarril Econòmic d’Igualada a Martorell, al costat de fabricants igualadins com Eusebi Castells, i paperers de Capellades com Ramon Romaní (1882).
La fàbrica de Sant Martí de Provençals. Sacs i xarpelleres
Mentrestant, s’ha produït la conversió dels comerciants en industrials. Al voltant del 1880, els germans Godó compraren una petita fàbrica de filatura de jute al carrer Xuclà de Barcelona. Era entrar en una indústria nova, ja que el jute era pràcticament desconegut i els seus fabricants classificats dintre del sector del lli i del cànem, a causa de la semblança del procés industrial. Carles Godó i Pié era el 1880 vice-president de la secció de lli i cànem de l’Institut del Foment del Treball Nacional, la nova patronal catalana, en uns anys de continuades escissions i baralles entre aquestes entitats representatives dels empresaris.
La filatura devia anar molt bé, ja que aviat completaren el cicle amb el tissatge i construïren una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals. El 1880 estan instal·lats a l’actual carrer Ramon Turró, entre la Rambla i el carrer Llacuna, ja que aquest any se’ls cremà una nau. La nova fàbrica al carrer de Llacuna - Wad-ras estarà en marxa el 1888. Serà la gran fàbrica de Godó, Germans i Companyia, que té entre els socis Pere Milà. La fàbrica rebrà primer el nom d’Els Sacs ja que la fibra de jute es dedica totalment a la fabricació de sacs i xarpelleres per a embalatge. El despatx estarà situat a la Rambla dels Estudis, núm. 7.
A l’Exposició Universal de Barcelona reberen una medalla d’or, sense cap comentari per part del cronista, potser per la vinculació política dels propietaris, que no devia coincidir amb la del redactor.
El jute venia especialment de l’Índia, del que després serà Bangladesh, però els Godó n’importaren també de les illes Filipines. Consta que realitzaren importacions d’aquesta fibra de la que era colònia espanyola i que la seva pèrdua (1898) provocà un cert daltabaix a la fàbrica.
Esquela de Carles Godó i Pié (“Diari de Barcelona”, juliol 1897). Carles i Bertomeu Godó eren comerciants que es convertiran en industrials cap al 1880. La seva serà la gran empresa de teixits de jute dedicada a la producció de sacs i xarpelleres.
El 1894 morí Carles Godó —el germà gran— i tres anys després Bertomeu Godó, a la seva finca de Teià. Tant La Vanguardia com la indústria quedaren en mans de Ramon Godó i Lallana, fill de Carles. El seu cosí Bertomeu Godó i Eguia, l’únic noi de l’altra branca Godó, morí jove el 1901. Els interessos de la seva família seran representats per Josep Batlló i Casanovas, casat amb la filla de Bertomeu.
Al final de segle, la fàbrica dels Godó a Sant Martí és la més important d’Espanya en el seu producte. Un anunci de l’època parla de 2 000 treballadors, però la xifra sembla exagerada. A Barcelona hi ha una dotzena de fàbriques de tissatge de jute i només tres de filats, però la dels Godó les supera de molt en volum. Una bona part dels sacs i de la xarpellera produïda és exportada a l’Amèrica Llatina.
Ramon Godó dóna un fort impuls a La Vanguardia. El diari es modernitzà amb l’adquisició de nova maquinària i deixà la línia de diari de partit per convertir-se en independent. El 1897 —el de la mort del seu oncle Bertomeu— és el de l’inici d’aquesta nova etapa.
La pèrdua de les illes Filipines (1898) comportà un trencament de les importacions de jute, que han de ser substituïdes per les procedents de l’Índia britànica.
Al començament del segle XX, Godó i Companyia deixa de teixir jute durant uns anys i es concentra en el filat. En canvi la filatura s’estén a d’altres fibres llargues, com el lli i el cànem. El despatx és ara al carrer de Pelai, núm. 28, la mateixa seu de La Vanguardia. La fàbrica de Sant Martí es coneixia ara com El Cànem.
El 1914 la fàbrica de La Llacuna tornava a filar i a teixir. L’esclat de la Primera Guerra Mundial creà d’entrada un problema greu de proveïment, però Ramon Godó aconseguí la contractació de gran quantitat de fibra que li assegurà la plena marxa de la fàbrica durant uns anys en els quals qui tenia primera matèria guanyava molts diners.
El 1916 Alfons XIII atorgà a Ramon Godó el títol de comte de Godó, més en atenció a la seva qualitat de propietari d’un diari que no pas al seu caràcter industrial.
Anunci de Viuda de Jaume Trias (Guía Ilustrada de España y Portugal, 1901). Viuda de Jaume Trias, una de les poques empreses dedicades a filats i teixits de jute es fusionarà amb la dels Godó per constituir Godó i Trias, SA (1896).
Acabada la guerra civil hi havia a Catalunya una quinzena de fàbriques de teixits de jute, però només dues filatures: la dels Godó i la de la Viuda de Jaume Trias. Aquesta havia estat creada l’any 1900 com a Viuda i Fills de Jaume Trias, amb fàbrica a l’Hospitalet, on tenia filatura i tissatge. El 1920 entrà a formar part d’Industrias del Yute, SA, conjuntament amb Trenor i Companyia, de València, i Power Echeguren de Bilbao, que tenia el domicili social a Madrid.
El 1946 la fàbrica dels Trias es fusionarà amb la dels Godó per constituir Godó i Trias, SA. S’obrí una segona fàbrica a Sant Feliu de Guixols, que es tancà l’any 1973. La de l’Hospitalet de Llobregat es mantindrà en activitat fins al començament de la dècada dels anys vuitanta.