Ciments i Calçs Freixa

El banquer Antoni Freixa

La família Freixa-Rumeu. Antoni Freixa, un banquer de Berga, establí una fàbrica de calç hidràulica i ciment a Santa Margarida i els Monjos el 1898.

Antoni Freixa era de Berga. Durant la primera meitat del segle XIX el cognom Freixa és un dels que es troben en totes les relacions de filadors i teixidors de cotó estesos per la comarca, que treballen amb les berguedanes. La família Freixa és protagonista d’aquest desenvolupament industrial que caracteritza el Berguedà en aquell començament de segle, al costat dels Viladomiu, els Farguell, els Serra, etc.

Antoni Freixa s’instal·là a Barcelona com a comerciant al començament de la dècada dels anys seixanta, en un despatx al Carrer Ample. Un comerciant era una personalitat amb un objectiu econòmic molt ampli, que s’identificava amb intermediari. No era un productor, sinó que negociava amb qualsevol cosa. La seva feina era comprar i vendre.

Acció de la societat anònima Ciments Carles Freixa.

Aquest comerç el convertirà en banquer, tal com succeí amb altres col·legues seus, com els Jover o els Garriga-Nogués. Al final de la dècada dels setanta, Antoni Freixa era ja conegut com a banquer, com a comerciant de diner, dedicat sobretot al descompte de lletres de canvi i a la negociació d’aquests efectes comercials, que han estat la base del comerç modern. El seu principal actiu era una extensa xarxa de corresponsals per Espanya i per Europa, de la qual ell mateix també formava part. La seva casa de banca es feia càrrec del cobrament d’aquests efectes, emesos a Barcelona, a base d’endossaments als seus corresponsals i a presentar al cobrament aquelles lletres girades pels seus col·legues, que tenien Barcelona com a lloc de pagament. En aquest terreny, Antoni Freixa va ser un dels primers banquers de Barcelona pel volum de lletres negociades.

Poca cosa se sap d’aquestes activitats. El 1882 va tenir problemes com a conseqüència de la circulació de “rumores poco favorables al crédito de mi casa de Banca”. Per a aturar-los, el banquer va fer pública una nota en què comunicava als seus dipositants que tenien els diners a la seva disposició i que tenia la intenció d’atendre totes les lletres acceptades al seu càrrec, encara que no haguessin vençut (vegeu “Diario de Barcelona”, abril del 1882, pàg. 4 268). Aquesta era la manera d’aturar els rumors malèvols.

El finançament del canal industrial de Berga

L’any 1885, Marcel·lí Buxadé, un berguedà de la mateixa generació que Antoni Freixa, va obtenir la concessió per a construir un canal industrial que portés a Berga les aigües del Llobregat des d’una resclosa sota Guardiola de Berguedà i després d’un recorregut d’uns 19 km. El pressupost inicial era d’un milió de pessetes i l’aigua es destinava exclusivament a la força motriu per a 18 fàbriques que hi havia previstes. La quantitat d’aigua a extreure, segons la concessió, no devia sobrepassar els 2 349 litres per segon.

El promotor tingué problemes de finançament des del primer moment, tot i la importància que el projecte tenia per a una població com Berga, en clar declivi econòmic i mancada d’energia hidràulica. Un milió de pessetes era una xifra molt important per trobar a la comarca. El 1886, Marcel·lí Buxadé decidí constituir una societat anònima, és a dir, buscar recursos fora de la comarca, especialment a Barcelona. Els centres de subscripció de les accions foren dos: un a Berga i l’altre a Barcelona, en el domicili del banquer Antoni Freixa, a la plaça de Palau, núm. 5, que era el del seu despatx en aquells moments. La subscripció va fracassar, però Antoni Freixa s’hi va anar embolicant en forma de crèdits a la societat Canal Industrial de Berga, SA, constituïda el 1889. El 1892 va entrar en el consell d’administració i es convertirà de fet en l’amo del canal, com diu el biògraf d’aquesta obra (vegeu Berga en temps del canal industrial per Josep Noguera i Canal). Els accionistes acordaren construir una de les fàbriques projectades i treure’n directament profit, però la “fàbrica del canal” s’hagué de vendre també al banquer Freixa. El 1902, quan aquest ja estava pràcticament retirat dels negocis, la societat quedà sota el control total de la seva gent, encapçalada pel seu cunyat, Darius Rumeu i Torrent, primer baró de Viver, i per personal del seu despatx, entre els quals hi havia Pere Rahola, el futur polític.

L’obra del Canal Industrial com a empresa es va acabar de fet el 1898 amb la venda, per 1 150 000 ptes., a la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics dels 3 100 cavalls de força que podia produir un salt de 157 m al final del recorregut de l’aigua.

La fàbrica de ciment dels Monjos

El 1898, Antoni Freixa establí una fàbrica de calç hidràulica i ciment a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), prop de Vilafranca. El banquer morí el 1905. L’herència no devia ser gaire sana, perquè la casa Freixa féu suspensió de pagaments el 1908. Una herència formada fonamentalment per la casa de banca i la fàbrica de ciments, que anava a nom d’Hereus d’Antoni Freixa. Els creditors del banquer arribaren a un acord pel qual es pagava en efectiu el 30% del deute i el 70% en accions d’una nova societat anònima que es constituiria amb la fàbrica dels Monjos.

La solució del conflicte s’allargà fins a la constitució, el 23 de gener de 1912, de Ciments i Calçs Freixa, amb un capital d’1 500 000 ptes. totalment desemborsat. Al mateix temps es van emetre obligacions per un import de mig milió de pessetes més, fet que forçà l’entrada dels títols a la Borsa de Barcelona.

Fàbrica dels Monjos (postal de començament de segle). Ciments i Calçs Freixa SA es constituirà el 1912.

Anunci de la fàbrica de ciment portland dels hereus d'Antoni Freixa (El Mercurio, 1907).

Antoni Freixa no havia tingut fills barons. La seva germana s’havia casat amb Darius Romeu i Torrents, el qual havia rebut el títol de baró de Viver el 1901. El primer baró morí el 1906 i el títol passà al seu fill gran, Darius Romeu i Freixa, el qual ocupà la presidència de la nova empresa de ciments, acompanyat pel seu germà Josep, que serà nomenat director tècnic de l’empresa i responsable de la modernització de la fàbrica de ciment. Però la modernització va ser relativa.

El 1914 hi havia 225 obrers a la fàbrica dels Monjos i la producció era d’unes 50 000 t anuals.

Ciments i calçs Freixa, SA. Resultats.

Aquest mateix any s’instal·là un transbordador aeri que portava la pedra des de les pedreres fins a la fàbrica. Però els forns continuaven essent verticals i l’equip productiu quedava enrere amb relació a les innovacions introduïdes per la competència, com Asland o Butsems i Fradera. El capital es mantingué sense modificacions i la modèstia dels dividends repartits no feia pensar en ampliacions.

La cotització de les accions era mínima i no sembla que el grup promotor perdés la majoria del capital i el control de l’empresa.

Després de la guerra, el 1942 es procedí a ampliar el capital fins als 5 milions de pessetes, però només es desemborsà una part del nou, de manera que l’empresa es mantenia amb uns recursos modestos, que devien influir en l’estancament de la fàbrica i la maquinària. La modernització no arribarà fins molt més tard, el 1966, quan s’instal·laren els primers forns rotatoris i es millorà fortament la producció.

El 1973, Ciments i calçs Freixa, SA es fusiona amb Ciments Fradera, SA i es constitueix Uniland, SA.