La porcellana
La porcellana és una terrissa molt fina formada per feldspat i caolí, que pot ser transparent. Fou descoberta a la Xina, abans de l’era cristiana i coneguda pels europeus a l’edat mitjana. La primera fàbrica europea s’establí a Dresden (Alemanya) al començament del segle XVIII. Després, el descobriment de jaciments de caolí portarà a la seva aparició a Holanda i França. Les manufactures de Llemotges i Sèvres donaran nom a l’anomenada porcellana francesa o tendra, que es diferenciava de la dura o xinesa perquè el punt de cocció era més baix i l’esmalt exterior es podia ratllar més fàcilment.
La porcellana s’utilitzarà a l’origen només per a la producció d’objectes de decoració o d’ús domèstic. Serà més tard, amb el desenvolupament industrial, quan es veurà la seva utilització al servei especialment de la indústria elèctrica, a causa del seu caràcter d’aïllant.
La Porcellana, SA (1854-1865)
La primera fàbrica de porcellana a Catalunya i a l’estat fou establerta el 1846 per un personatge que es deia Drapeiron i que devia ser francès. Era al terme municipal de Sants, en el barri de la Bordeta. Les úniques referències que en tenim —vegeu Revista Industrial, 1846— indiquen que utilitzava matèries del país. La porcellana estava exclusivament dedicada a la fabricació de vaixelles i productes de decoració.
Uns anys després a la mateixa Bordeta, i probablement al mateix lloc, trobem un fabricant de porcellana que es diu Josep Vall. Ja no es parla del francès, que devia ser l’introductor de la tècnica de fabricació. Josep Vall obrí una botiga a Barcelona, on presentava les peces produïdes, al carrer d’Escudellers. El 1850 es presentà a l’Exposició Industrial de Madrid amb un èxit relatiu. El comentarista fa referència a “varios utensilios de buena porcelana, fabricados con esmero y de agradables colores, pero su pasta parece susceptible de mejora”. Aquest poc entusiasme és degut en bona part a la presència a la mateixa Exposició de la porcellana de La Cartuja de Sevilla, creada a la ciutat andalusa per l’anglès Charles Pickman i que dóna deu voltes a la catalana. Vall presentà vasos, floreres i alguns poms de porta. No era gran cosa.
Anunci de la fàbrica La Porcellana publicat a la Guía de Barcelona (1865). La primera fàbrica de porcellana s’establirà a Sants. Una societat anònima amb aquest nom cobrirà la seva primera etapa.
El mes de novembre del 1854 s’autoritzava la constitució a Barcelona d’una societat anònima que portava el nom de La Porcellana, SA, amb domicili al carrer d’Escudellers núm. 10 i fàbrica a la Bordeta. Era la mateixa fàbrica de Josep Vall, convertida en anònima, un canvi que permetia la captació de recursos del mercat i obligava a la cotització en Borsa de les seves accions.
La nova societat es constituí amb un capital nominal de 200 000 pesos forts o duros, una xifra relativament important. Però l’empresa no superarà mai els 90 000 duros realment aportats a la societat, equivalents al 45% del valor nominal de les accions. Tampoc no consta que arribés a pagar cap dividend durant els seus onze anys d’existència.
Josep Vall, que devia aportar la fàbrica a la creació de la societat, es barallà aviat amb el seu consell d’administració. Per unes notes publicades (Diario de Barcelona, febrer del 1856) se sap que la junta d’accionistes refusà el seu nomenament com a director industrial de la fàbrica i que les relacions es trencaren. Josep Vall arribarà a demanar oficialment la dissolució de la societat, fent valer el seu paper a l’hora de constituir-se, però els administradors li diran que l’empresa es regeix per la voluntat de la majoria dels accionistes i que ell havia perdut aquesta batalla.
L’administrador de La Porcellana era Josep Palau i el secretari, Josep Milà de la Roca, d’una coneguda família barcelonina. L’empresa progressa pel que fa a la fabricació, segons es desprèn de la seva presència a l’Exposició barcelonina del 1860. Tot i que ara es presenta a casa, la comparació amb deu anys abans demostra una evolució important. Hi ha serveis de taula complets i de diferents formes i colors, gerres, jocs de tocador i figures, poms de porta, pots de farmàcia i, per primera vegada, objectes de porcellana relacionats amb la indústria i les noves tecnologies: aïllants per a telègraf i cubetes per als fotògrafs que s’iniciaven.
La Porcellana tindrà competència al començament de la dècada dels anys seixanta. Han aparegut La Nova Porcellana, a Sant Andreu de Palomar, i La Porcellana Sarrianenca, dirigida pels germans Chaminade, que semblen francesos. Tots utilitzen caolí del país.
La Porcellana, SA, que té el despatx i la botiga a la Plaça Reial, núm. 14, des del 1860, entrarà aviat en una situació de crisi, com a conseqüència de la inexistència de beneficis. El seu administrador, Josep Palau, proposarà la dissolució de la societat al començament del 1865 en una junta extraordinària d’accionistes, que serà aprovada.
Els Florensa
Anunci de la fàbrica Florensa Germans (Guía Consultiva, Indicador General de Barcelona, 1877). .
La Porcellana, SA entrarà en un llarg procés de liquidació. Cal vendre la fàbrica de la Bordeta i els productes que tenia al magatzem. Els compradors seran Martorell i Companyia, que el 1868 continuen la producció a l’anomenat actualment Hostafrancs i la venda dels seus productes es fa a la botiga situada en la que aleshores es deia Plaça Nacional en lloc de Plaça Reial, després de la revolució de setembre d’aquell any. A l’Exposició General Catalana del 1871, a Barcelona, els únics fabricants d’objectes de porcellana són Martorell i Companyia i La Porcellana Sarrianenca dels germans Chaminade. L’anunci de la primera parla de la porcellana com d’un poderós auxiliar de la indústria, un fet que destaca i que representa que es dedicava a la porcellana d’aplicació industrial.
Però l’etapa de Martorell i Companyia no durarà gaire. A l’exposició de productes catalans del 1877 amb què s’inaugura l’edifici de la nova universitat barcelonina, l’únic expositor que presenta objectes de porcellana és l’empresa Florensa Germans, titular i propietària de la fàbrica d’Hostafrancs, l’única espanyola a fabricar aquest producte, segons anunci d’aquest any.
Dels germans Florensa coneixem només en Ramon. Aquest tenia unes activitats en què combinava el comerç i la indústria. Com a industrial tenia una foneria de bronzes i altres metalls. Feia bombes per a regadiu i canonades de plom. Com a comerciant tenia un assortiment d’aparells de gas domèstic i un dipòsit de cristalleria al carrer dels Escudellers Blancs, núm. 3, i en el que ara és el Carrer Nou de la Rambla, núm. 36.
Anunci de la fàbrica de porcellana Ramon Florensa (Anuario de La Exportación, 1901).
Inicialment, Ramon Florensa era un lampista que feia quinqués, els llums d’oli de l’època. Després utilitzà la seva tècnica com a fonedor de metalls per a fer llums de gas. A l’Exposició Industrial de Saragossa del 1869 guanyà una medalla per un aparell amb sis becs de gas.
La compra de la fàbrica que havia estat de La Porcellana posà aquest producte al capdavant de la seva producció, tot i que mantingué les altres produccions i el dipòsit general al carrer d’Escudellers, núms. 23 i 25. L’empresa funciona com a Florensa Germans i utilitzen el nom comercial de La Porcellana, que devia tenir encara el seu prestigi. El 1881 modernitzà la maquinària, la major part importada.
Els organitzadors de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 consideraran la seva indústria com una de les que cal destacar. A la fàbrica de Sants hi ha 200 obrers treballant en diversos departaments: el de molins trituradors del quars i altres primeres matèries, el de modelatge, el d’aparells per a fer la pasta, quatre forns dedicats a la cocció de les peces, el d’envernissament i esmaltat i el de decoració. La fàbrica funciona moguda per màquines de vapor que cremen carbó. Al marge d’altres peces no tan ordinàries, donen una xifra de 4 000 plats diaris de producció. El redactor de la notícia, que vol subratllar la qualitat del producte, manifesta que “con decir que manda expediciones a Sevilla, patria de las buenas y excelentes vajillas de loza está todo dicho“. És una referència a La Cartuja de Sevilla (Josep M. Serrate: “Las grandes industrias y los grandes industriales” a Estudios sobre la Exposición Universal de Barcelona, 1888).
L’empresa dels Florensa, que ara anava a nom de Florensa Germans i Nebot, va guanyar una medalla d’or a l’esmentada exposició, però no pas per la porcellana, sinó per la fabricació dels llums de gas. Les vaixelles de porcellana mereixeren, però, una medalla de plata.
Dos anys més tard, en una memòria llegida a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, el seu president, que fa una repassada de fort contingut crític a la situació de la indústria espanyola, fa una referència explícita a la dels Florensa. “Elaboran buenas vajillas, algunas bien decoradas, y otros objetos que alcanzan aceptación; pero todo antiguo ya; calcado siempre en los mismos moldes, con poco progreso sensible, quedando muy por debajo de las fábricas de porcelana del extranjero, no ya con respecto a las porcelanas decorativas de Sevres, sino respecto a las de Limoges y otras procedencias menos renombradas” (Revista Tecnológico-Industrial, novembre del 1890, pàg. 326). Els enginyers es queixen també perquè els fabricants importen el caolí, quan saben que és un mineral present a l’estat, però no explotat.
La manifestació directa dels enginyers és una mostra clara de la decadència de l’empresa dels Florensa. El vell Florensa té ja molts anys i figura al davant de la fàbrica el seu fill, que també es diu Ramon. El vell, però, devia tenir consciència de la modernitat i el progrés, ja que el taller i el despatx del carrer d’Escudellers tenen el número 1 de la primera xarxa telefònica local que hi hagué a Barcelona.
L’empresa, però, continuarà. Ara a nom de Ramon Florensa —fill—, fins el 1912. Al començament de segle ja tenen adreça: carretera de la Bordeta, 147 (Hostafrancs). Presenten tres articles: vaixelles, aïllants i interruptors. Com podem veure, dos dels tres productes són articles clarament industrials.