Adoberies a Vic (postal de començament de segle).
La ciutat de Vic té una llarga tradició adobera. Els gremis que hi treballaven la pell tenen un origen medieval. Durant el segle XVIII es consolidà aquesta activitat, que integrava els diferents especialistes del procés d’adob, entre els quals sobresortien els blanquers i els aluders. Els primers treballaven les pells grosses de bestiar boví o cavallí, mentre que els aluders o guanters es dedicaven a la pell petita, d’ovella o de cabra. La pell que produïa la comarca era ja totalment insuficient per a atendre la demanda. La primera matèria arribava via Barcelona i el seu port, i també era Barcelona la destinació de les seves manufactures, com a punt de distribució.
Jaume Monmany i Alier figura inscrit com a aluder en un registre del 1792. El nom de la família s’escriurà Monmany o Munmany durant tot el segle XIX, amb una total imparcialitat. És un nom que es mantindrà més de dos-cents anys vinculat al món de la pell i de l’adoberia, des de la seva primera etapa, en què és sobretot una labor manual i artesana, fins a la seva plena mecanització, ja ben avançat el segle XX.
Els Munmany adobers són nombrosos durant el segle XIX a Vic. Tots pertanyen a la mateixa família, però apareixen diferents branques. El primer Monmany tingué un fill que es deia Llorenç i un nebot —Jaume Munmany i Font—, que fou nomenat mestre aluder el 1828.
És d’aquest darrer que arrenca la línia que tindrà més continuïtat. Eren establiments ben petits. El 1861, Jaume Monmany figura en una relació —Giménez Guited, F., Guía fabril y mercantil de España, Barcelona, 1862— amb una inversió de 3 000 rals i dos operaris treballant per a ell. El mateix capital i personal que tenia Joan Monmany, un germà, probablement.
El pont de les adoberies, a Vic.
Ramon Munmany i Suguet serà el qui s’establirà a la rambla del Passeig al final d’aquesta dècada dels anys seixanta. Era adober i comerciant en llanes, una relació fàcil d’entendre si es té en compte que les pells que adobava eren sobretot d’ovella. Els seus fills continuaran el negoci i l’ampliaran amb la denominació de Fills de R. Munmany, cap al final del segle XIX.
El 1907 el negoci queda a nom de Carme Munmany i Costa, la qual es casarà amb Josep Colomer i Costa, nascut a Vic el 1884 i fill d’una família menestral —el pare era manyà—.
L’any 1920 es produiran dos fets importants. Duna banda, l’antic gremi d’aluders es transforma en el Gremi d’Adobers de Vic. De l’altra, es constitueix la societat regular col·lectiva Colomer i Munmany, formada per Josep Colomer i Costa i la seva esposa Carme Munmany, que continuen l’empresa adobera de la família Munmany. El capital social era de 50 000 ptes.
Colomer Munmany SRC es convertirà en anònima amb el mateix nom el 1941. El seu creixement serà espectacular, a partir, sobretot, del 1960, quan l’empresa de Vic es fa càrrec i pren el control d’Ernest Baumann, SA i de la Comercial Italo-Espanyola, SA —CIESA—.
Ernest Baumann era un suís, propietari d’una indústria llanera, prop de Zuric, creada el 1886. Vingué a Catalunya per primera vegada per a comprar-hi llana negra, procedent de les ovelles d’aquest mateix color que trobava en el mercat espanyol. La llana negra, sense tenyir, es destinava a peces de vestir de la pagesia suïssa.
Ernest Baumann s’establí el 1916 a Catalunya, amb domicili a Terrassa. Poc després comprà una fàbrica adobera a Vic, on desllanava la pell d’ovella. De manera natural amplià les activitats a l’adob i a l’acabat. El 1934 l’empresa es convertí en anònima: Ernest Baumann SA. Durant la guerra Civil espanyola, la bandera suïssa li va servir per a romandre tranquil i no ser molestat.
La Comercial Italo-Espanyola SA fou creada en plena guerra civil, el 1937, a Sant Sebastià. Els promotors eren un català i un italià, que es dedicaren a activitat de compra-venda de pells. Acabada la guerra s’instal·laren a Barcelona i donaren entrada al grup Colomer Munmany, que arribarà a tenir una participació majoritària. Del comerç passaren a la indústria i obriren una fàbrica a Montmeló.
El grup Colomer Munmany aprofitarà la situació que trobarà al final de la guerra. Catalunya i la resta de l’estat no havien avançat gaire pel que fa al tractament de les pells. Abans de la guerra la majoria d’aquestes s’exportaven en brut, però el nou règim prohibí les exportacions. El grup de Vic obrirà a la fàbrica un centre tècnic d’investigació, que treballarà per introduir els avenços tecnològics ja coneguts a l’exterior, amb força èxit. Fomentà el sistema de piquelat —de l’anglès to pickle, adobar—, consistent en el tractament de la pell amb àcids, introduït per primera vegada per Ernest Baumann.
L’empresa es desenvolupà fortament durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta. Començà aleshores l’exportació, en el moment en què la pell procedent del mercat interior comença a escassejar. El 1966 anaren a Grècia per primera vegada, on compraren una participació majoritària en una empresa adobera, amb participació d’un banc públic grec. Poc després venien tecnologia al Japó. L’expansió internacional seguirà aleshores fins a convertir el grup en un dels primers del món en el seu sector. El 1975, a través d’una filial de Luxemburg, controlava empreses adoberes de Grècia, el Líban, Nigèria, Pakistan, Itàlia, Iran i el Brasil, a les quals s’afegiran uns anys més tard un grup d’empreses de la pell britàniques i una filial portuguesa.
L’empresa es manté.
Bibliografia
- La industria del curtido en Vic en el marco de la sociedad contemporánea osonense (1746-1939), per Joaquim Alvareda i Salvadó, Colomer Munmany 1992.