i bronze | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran Diccionari de la llengua catalana

bronze

Etimologia: de l’it. bronzo, íd., que probablement prové del ll. aes Brŭndŭsi ‘bronze de Bríndisi’ famós pel que s’hi fabricava 1a font: 1558
    masculí
  1. metal·lúrgia
    1. Aliatge de coure i estany, sovint amb petites proporcions d’altres elements.
    2. bronze de plom Bronze que conté petites quantitats de plom, que el fan més resistent.
    3. bronze de silici Bronze amb petites quantitats de silici, molt resistent i mal·leable, emprat en foneria.
  2. impròpiament metal·lúrgia
    1. Nom aplicat a diversos aliatges de coure i d’altres elements, fins i tot al llautó, per raó de la seva semblança amb el bronze.
    2. bronze d’alumini Aliatge de coure i alumini, molt resistent, dur, mal·leable i dúctil, que és emprat en foneria, en la indústria química i en el xapatge dels iots.
    3. bronze de beril·li Aliatge de coure i beril·li, molt resistent, dur i mal·leable, que té la propietat de no produir espurnes.
  3. per extensió escultura Escultura de bronze. Un bronze d’Aristides Maillol.
  4. edat del bronze metal·lúrgia i prehistòria Període que segueix el neolític i precedeix l’edat del ferro.
  5. fer bronze figuradament i col·loquialment Bronzejar-se.
bronze
Llegir més...