i flauta | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran Diccionari de la llengua catalana

flauta

Partició sil·làbica: flau_ta
Etimologia: potser de l’oc. ant. flautar ‘tocar la flauta’, encreuament de flaujar, der. regressiu de flaujol ‘flabiol’, tingut per dim., amb el ll. td. flatare, freqüentatiu de flare ‘bufar’ 1a font: c. 1330, Muntaner
    música
  1. femení
    1. Instrument aeròfon, amb embocadura de bisell, de forma cilíndrica, les modalitats occidentals més importants del qual són la flauta dolça, anomenada també flauta de bec o d’Anglaterra, que és de fusta i consta de nou forats, i la flauta travessera, que rep també el nom de flauta d’Alemanya, de setze forats i embocadura lateral. A molts indrets dels Països Catalans, sovint els termes de flabiol i flauta o flaüta són, de fet, sinònims.
    2. plural Família d’instruments musicals de vent que es caracteritza pel fet de produir el so mitjançant un bisell situat en la seva embocadura, el qual, en dividir el flux d’aire que hi penetra, fa entrar en vibració la part d’aquest, que passa a l’interior del tub ressonador.
    3. flauta de Pan Instrument de vent, conegut des de l’antiguitat (siringa), que consisteix en un conjunt de tubs (habitualment set) disposats en rengle i que hom pot fer sonar successivament desplaçant llurs orificis davant la boca. Rep també els noms de bufacanyes i de flabiol de set forats.
  2. femení plural Joc de l’orgue, de tubs oberts i amples i de sonoritat dolça, semblant a la de la flauta.
  3. masculí i femení Músic que toca la flauta.
flauta

Llegir més...