OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran Diccionari de la llengua catalana

persona

Etimologia: del ll. persōna ‘màscara d’actor, personatge’ 1a font: s. XII, Hom.
    femení
    1. antropologia Individu de l’espècie humana. Hi ha lloc per a vint persones.
    2. Cos. Era bell de persona i noble de cor.
    3. en persona Un mateix, amb presència real del cos. El ministre en persona lliurà els premis als guanyadors.
    4. persona moral Conjunt o grup de persones, sigui o no reconegut com a persona jurídica.
  1. dret civil
    1. Subjecte de drets i de deures.
    2. persona física Tot ésser humà.
    3. persona jurídica Conjunt de persones o de béns reconegut com a subjecte de dret amb personalitat independent dels seus associats, o dels seus afavorits, que s’organitza per a la consecució d’un fi permanent.
    1. filosofia Individu humà que transcendeix la realitat fisicobiològica, gaudeix d’una radical autonomia, es realitza en la relació amb els altres i pot decidir per ell mateix el seu propi destí.
    2. persona divina (o simplement persona) per analogia cristianisme En la cristologia, únic subjecte de la doble natura divinohumana del Crist, identificat amb la segona persona de la Trinitat.
    3. persona divina (o simplement persona) per analogia cristianisme En el dogma de la Trinitat, cadascuna de les maneres com Déu es manifesta a la creació i a l’home, s’hi relaciona i s’hi autocomunica, i que correspon a la pròpia realitat intradivina que és trinitària (Pare, Fill i Esperit Sant).
    4. persona social psicologia i sociologia Persona humana en tant que, pel fet mateix de néixer, tendeix a l’associació i a l’encontre amb els altres.
  2. gramàtica Categoria gramatical, comuna al possessiu, al pronom personal i al verb, que fa referència als participants en la comunicació i a allò que n’és l’objecte.
persona

Llegir més...