Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova, presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad. Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquil·litat interna. Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī, les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia (825-831), la rebel·lió de Mèrida (829) i la de Toledo (830). Cap al final del seu regnat prengué especial gravetat el problema dels mossàrabs de Toledo i sobretot de Còrdova, que es revoltaven contra l’islamisme politicoreligiós.
En l’aspecte extern, l’emir derrotà els normands (Tablada, 844), que havien descendit des de Galícia fins a saquejar Sevilla; alternà una política de pau i d’hostilitats amb els francs; tingué bones relacions amb els regnes africans tutelats pels abbàssides, així com amb Bizanci. Les expedicions contra els regnes cristians del nord foren, tanmateix, contínues; la més important de totes fou la que assetjà Barcelona, defensada per Bernat de Septimània. Sota ‘Abd al-Raḥmān II, la cort cordovesa assolí una gran esplendor cultural i artística.