i Adam | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Adam

substantiu masculím
Cristianisme
Representació d’Adam en un mosaic de l’església dels Sants Apòstols de Tessalònica
© Corel Professional Photos
Bíblia bíbl
Segons el Gènesi , el primer home creat per Déu amb fang i col·locat al paradís terrenal o edèn, d’on fou expulsat juntament amb la seva muller Eva per culpa d’haver desobeït Déu, que els havia prohibit de menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal.

L’avenç aconseguit pels estudis bíblics permet d’afirmar que el mot Adam designa, a la Bíblia, l’espècie humana i el primer individu d’aquesta espècie. Hi ha una relació entre els mots Adam i adamah (‘terra’), anunciada ja per l’autor bíblic, i així interpreta la natura de l’home pel seu nom: pel seu treball l’home és destinat a la terra, que és el símbol de la seva natura. El primer sentit de la paraula Adam és col·lectiu: en el primer home és concentrat tot el que hom anomena humà; és una personalitat corporativa. La història del primer home, al Gènesi , és presentada sota una forma etiològica que permet de descobrir la importància d’Adam per a tots els altres homes, especialment per als d’Israel; d’aquí que el Gènesi digui que la semblança d’Adam amb Déu passa a Set, i les llistes de patriarques prossegueixen a través de Noè i de Sem fins a Abraham. L’Adam complet enclou els concep tes d’home i de dona: aquest aspecte bisexual no significa pas que hom defineixi el primer home com un ésser androgin, sinó que la unió de l’home i de la dona és considerada com a constitutiva de l’espècie humana. El Nou Testament presenta Adam com a avantpassat de Jesús: l’arbre genealògic de l’evangeli de Lluc és la conclusió cristològica d’una línia que comença al Gènesi . L’apocalipsi jueva s’ocupà extensament d’Adam: l’apocalipsi d’Esdres, tot i reconèixer que Adam pecà, afirma que els altres homes són culpables per les pròpies faltes, cadascú és Adam per a ell mateix; Filó d’Alexandria distingia dos Adams: el primer Adam era solament un esbós, un ésser inferior, totalment absorbit pels instints de procreació i de conservació, encara no era un home; el segon Adam, en canvi, a qui Déu dóna una opció moral, és l’home autèntic. Hom troba alguna cosa d’aquesta doctrina filoniana en Pau, que veu en Adam un tipus imperfecte del Crist. Destaca el paral·lelisme i la correlativa oposició entre Adam i el Crist, i així parla del “primer home”, Adam, i del “segon home”, el Crist. En la tradició sinòptica hom toca també el tema dels “dos Adams”: l’evangeli de Marc presenta Jesús vivint entre les bèsties salvatges, les mateixes que, segons la literatura apocalíptica, respectaven Adam, però a diferència d’Adam, el Crist reïx en la prova; a l’evangeli de Lluc, Crist és anomenat fill d’Adam i, alhora, és presentat com a vencedor de la temptació messiànica. La figura d’Adam és un dels temes literaris i artístics més freqüents entre els temes d’origen bíblic. Ja al segle primer fou tractat en els escrits bíblics apòcrifs, dels quals procedeixen els anomenats Llibres d’Adam i d’altres escrits no canònics en llatí, grec, armeni, etc. Durant l’edat mitjana, a més de les evocacions fantàstiques, freqüents en la literatura patrística, hagiogràfica i devota i en la teologia musulmana, tenen un especial interès literari els misteris, el més important dels quals és el Jeu d’Adam (1150-70), anònim i escrit en anglonormand, que constitueix la primera obra dramàtica en una llengua vulgar; encara, fins al començament del s. XX fou representat la vigília de Corpus a València, a la plaça de la seu, un Misteri d’Adam i Eva , en part recitat i en part musical, les primeres notícies del qual són de mitjan s. XVI. Del 1401 és la primera redacció de l’extens poema armeni Adamgirkh (‘Llibre d’Adam’), escrit sota la direcció del bisbe Arakel Siunetsí. Durant el s. XVII, la literatura barroca (Lope de Vega, John Milton, etc) utilitzà també el tema d’Adam; sovint com a home que se sent feliç perquè el seu pecat ha permès la redempció divina . El tema fou tractat encara pels autors romàntics (Friedrich Klopstock, Imre Madách, entre d’altres). Com a tema artístic és freqüent en l’art occidental. Durant molts segles fou una de les poques possibilitats que els artistes tingueren de representar la figura humana masculina nua. Apareix ja a l’escultura paleocristiana (n'és un exemple el sarcòfag procedent de Layos, Toledo) i en l’escultura i la pintura romàniques (al portal de Covet, Pallars Jussà; al claustre de Girona; a les pintures de Sant Martí Sescorts i Sant Sadurní d’Osormort, etc). Després d’aquesta època són moltes les obres d’art amb aquest tema que poden esmentar-se en totes les escoles artístiques: estàtues de la catedral de París, baixos relleus de Iacopo della Quercia, frescs de Masaccio, pintures de Van Eyck, Van der Goes, Albrecht Dürer, Miquel Àngel (a la capella Sixtina), Lucas Cranach el Vell, etc.

Col·laboració: 
FRa / ALlF / XFB / SAl
Llegir més...