Molt preocupat per les qüestions socials, fou amic de nombrosos sindicalistes catalans, com Salvador Seguí i Francesc Layret. Afiliat a la Unió Socialista de Catalunya, ingressà posteriorment a Estat Català. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels dirigents, en la clandestinitat, d’aquest partit. El 1926 fou empresonat durant mig any i tornà a ésser-ho durant un mes, poc abans de caure la Dictadura. En representació d’Estat Català participà en la reunió del pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou designat membre del comitè revolucionari que hi havia estat creat. Explicà la seva gestió en aquella reunió a Catalunya i la Revolució (1931). Pel març següent intervingué destacadament en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, i en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 fou elegit en la candidatura de Barcelona presentada pel nou partit. Proclamada la República, fou alcalde de Barcelona (1931-33), i elegit diputat a corts constituents; fou reelegit en les eleccions del novembre del 1933 i del febrer del 1936. Després dels fets del 6 d’octubre del 1934 fou novament empresonat. Durant la guerra civil fou ministre sense cartera del segon govern de Largo Caballero (novembre del 1936), i ministre de Treball i Assistència Social al següent govern, presidit per Juan Negrín (constituït després dels fets de maig del 1937), càrrec que continuà ocupant en el segon govern Negrín (abril del 1938). Dimití per l’agost (juntament amb el representant basc, Manuel de Irujo, que ho feu per solidaritat), per creure que unes decisions d’aquell govern sobre les indústries de guerra de Catalunya vulneraven els drets de la Generalitat, i per desacord amb la creació de tribunals especials militars.
El 1939 s’exilià a França, on col·laborà en el periòdic El Poble Català i en la Revista de Catalunya editats a París. L’any 1941 es traslladà a Mèxic, i des d’allà continuà col·laborant en les revistes El Poble Català, i les reeditades Revista de Catalunya, Pamflet i Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Dirigí Pamflet, revista nacionalista i revolucionària, i col·laborà en nombrosos periòdics, a més del Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Fou editor de les publicacions Arnau de Vilanova, que publicaven la col·lecció “La Sageta”, l’any 1926 havia fundat la col·lecció “Monografies Mèdiques”. És autor d’Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912); La fatiga obrera (1929); La lleialtat a l’època (1929); Amb Catalunya i per Catalunya (1930); Catalunya i la revolució (1931; traduïda al castellà, Cataluña y la Revolución 1932) i també de la biografia Miguel Servet (Mèxic, 1945), que fou reeditada a Barcelona l’any 1981. La forma del seu cognom era, originàriament, Aguadé. Era germà del polític Artemi Aiguader.