Situació i presentació
És el més extens de tota la comarca de l’Alt Camp, seguit de prop només per Querol, municipi amb el qual limita al N, i molt menys poblat. Al NE limita amb Pontons (Alt Penedès), al SE amb el Montmell (Baix Penedès), al S amb Vila-rodona, a l’W amb el Pla de Santa Maria i al NW amb el Pont d’Armentera. La seva demarcació, que té com a cap de municipi el poble de Santes Creus, és formada per la dels antics municipis d’Aiguamúrcia, l’Albà i Selma, per algunes petites quadres com les dels Gaians i Ramonet, la Portella i Manlleu de Selma, els nuclis del Pla de Manlleu i de les Pobles, el llogaret de les Ordres i les urbanitzacions del Mas d’en Perers i els Manantials. De la forma antiga del nom Aqua Murcia algú n’inferí el significat d’“aigua entollada”, però els vells documents donen sovint altres variants com la de Dayna Murcia (1192). La majoria dels seus centres de poblament es comuniquen per la carretera que, procedent de la vall de Miralles, Querol i el Pont d’Armentera, es creua dins el terme de Vila-rodona amb la comarcal de Valls al Vendrell i continua vers Bràfim i Nulles i també per la carretera que de Vilafranca va per Pontons, Valldossera i les Pobles fins a Santes Creus, on es troba amb l’anterior.
Per la seva geografia, comunicacions i història és un municipi fronterer que podria considerar-se també en una bona part penedesenc, però la seva major densitat demogràfica i en especial la situació de Santes Creus, que ha esdevingut el centre del municipi modern, l’inclinen plenament a la vall del Gaià i a la zona d’atracció de l’Alt Camp. El municipi s’estén entre el puig de l’Obaga (876 m), Montagut (963 m) i el puig de les Basses (883) al N, al final de la serra de la Plana d’Ancosa, i el pujol del Baró (562 m) i el de la Torre Milà (762 m), al S, ja al límit amb el Baix Penedès, i de la vall del Gaià, a l’W, al sector del Pla de Manlleu (Roques del Salt, 801 m, Roca del Papiol, 707 m), drenat per la riera de Marmellar, afluent del riu de Foix, a l’E, el qual sector forma un entrant entre els municipis de Pontons (Alt Penedès) i del Montmell (Baix Penedès). El terme és drenat en la seva major part pel Gaià, que travessa el terme de N a S gairebé al límit occidental i al qual aflueixen per l’esquerra els barrancs o torrents del Grau, del Gargantí, de Sales (amb el seu afluent per l’esquerra, el barranc de la Romeguera), de la Font de la Figuera, de l’Hort Gran i de les Pobles, que davallen dels vessants sud-occidentals de Montagut i del puig de l’Obaga. La riera de Marmellar, procedent del terme de Querol, és anomenada en aquest sector de capçalera riera de Manlleu i rep per l’esquerra el torrent de les Gatelletes i el seu afluent, el torrent de l’Aigua.
La població
El municipi experimentà en el transcurs d’un segle, entre el 1860 i el 1960, una disminució d’un miler d’habitants, ja que passà de 2.503 h a 1.069 h, i entre aquest any i el 1991, que representà el mínim de l’època moderna, no va parar de decréixer. Des d’aleshores, però, la població ha anat en augment fins assolir els 719 h l’any 2005. El 1860, el moment de més forta densitat demogràfica, el poble d’Aiguamúrcia tenia 32 famílies, les Pobles 72, Santes Creus 19, les Ordes i els Masos 73, la Planeta (actualment pertanyent al municipi del Pont d’Armentera) 14, Selma 11, l’Albà 5, Masbarrat 21 i les caseries o petits agrupaments de la Destral, que tenia 9 cases, 4 el de Cal Pintor, 3 els Gaians, 4 Cal Canonjo i 3 l’Hostalet. A tots els masos (els d’en Bernat, el Botaric, Cornuts, Corrubí, els Gaians, el Grau, la Quadra, la Guixera, la Portella, la Vilella, Cal Magre, el Miracle, la Lleva, Manlleu, les Pues, Santa Agnès, el Saüqueter, el Vidal i la Masó) hi habitaven dues o tres famílies, llevat dels molins de Baix, de la Fàbrega i de Manlleu, on només n’hi havia una. A final del segle XX el panorama s’ha capgirat totalment i aquests antics nuclis històrics, com Selma, s’han quasi despoblat o despoblat totalment, per bé que han sorgit nous nuclis com el Pla de Manlleu i les urbanitzacions del Mas d’en Perers i els Manantials.
L’economia
Aiguamúrcia és un terme eminentment rural. Més d’una tercera part de la població ocupada treballava, el 2001, en el sector agrari. És format per petits nuclis i masies, que, llevat del sector de Santes Creus i en part les Pobles i el mateix Aiguamúrcia, on se centra el turisme i uns petits nuclis residencials, viu de l’agricultura i de la ramaderia. Es conrea quasi la meitat del terme i la tercera part es manté com a terreny forestal. La majoria dels conreus són de secà, només vora el Gaià hi ha petits regadius, que corresponen a horts familiars. El conreu més important del municipi és la vinya. Poc abans de la fil·loxera havia assolit el 57% dels conreus i, si bé després baixà, a final del segle XX tornà a superar el 50%. Els darrers anys l’ametller ha substituït en alguns llocs la vinya, entre la qual havia estat prèviament plantat. Els cereals, abans molt estesos, avui no són rendibles perquè el seu preu no ha augmentat al ritme del cost de la vida, i per això cada vegada se li dediquen menys terres. Hi ha poques oliveres i aquestes solen trobar-se al voltant dels camps. Quant a la ramaderia, les poques explotacions existents es dediquen a la cria de bestiar porcí i oví, així com a l’avicultura i la cunicultura.
La indústria no és representativa i l’activitat turística també és reduïda i està vinculada principalment al monestir de Santes Creus. Hi ha dues urbanitzacions i a l’estiu algunes cases i xalets són habitats per famílies d’estiuejants.
El poble de Santes Creus
El poble de Santes Creus, format bàsicament pel seu famós monestir, va originar-se del grup de 13 famílies que el 1843, passada l’etapa revolucionària, es va establir a les cases dels monjos jubilats. El 1857 s’instal·là a l’antic palau abacial l’ajuntament d’Aiguamúrcia i el poble, esdevingut centre religiós i administratiu del municipi, tenia 19 famílies el 1860, 30 h el 1900 i 146 h el 2005. És una població que viu de l’agricultura i del turisme. Té una cooperativa agrícola independent de la d’Aiguamúrcia; fou fundada el 1918, amb un edifici dissenyat el 1919, igual que el d’Aiguamúrcia, per Cèsar Martinell.
La vida cultural del municipi està molt vinculada a la presència del monestir de Santes Creus. Destaquen el Patronat del Reial Monestir de Santes Creus, que s’encarrega de la conservació i de la visita al monestir. També cal esmentar la fundació Roger de Bellfort i l’Obra Cultural Santes Creus. El 1947 es creà l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus. Al gener del 1951 es creà un nou Patronat, organisme que en té encara la cura sota el patrocini de la Generalitat, que esdevingué propietària del monestir per traspàs de l’Estat espanyol i, l’any 2000, cedí la seva gestió al Museu d’Història de Catalunya. El monestir té un museu. La festa major del poble de Santes Creus se celebra el darrer diumenge d’agost i el 13 de desembre s’escau la festa major d’hivern.
El monestir de Santes Creus
Tota la importància del lloc està, sense cap mena de dubte, en el gran monestir cistercenc, un dels millors d’Europa.
El monestir és situat a l’actual nucli de població de Santes Creus. La primera construcció monacal que es troba és el portal d’accés al primer recinte, que s’obre a la plaça on hi ha l’església de Santa Llúcia. L’edifici actual de la capella es bastí el 1741 damunt del primitiu temple romànic. És una senzilla construcció d’una sola nau amb la façana esgrafiada. A tocar seu s’obre l’entrada al segon recinte monacal, el Portal Reial o de l’Assumpta, de la fi del segle XVIII amb diversos elements barrocs i no exempt de grandiositat. El portal dóna a la gran plaça allargassada de Sant Bernat, dita així per la monumental font, feta de pedra al segle XVIII, dedicada a sant Bernat Calbó. Al tombant de la plaça hi ha els antics edificis, la majoria amb esgrafiats, que donaven sopluig a les dignitats del monestir i als monjos jubilats, convertits avui en habitatges particulars. El més notable és el palau de l’Abat, amb un petit claustre de datació incerta i possiblement la resta més notable de l’antic Hospital de Sant Pere dels Pobres. L’edifici conté una escala monumental i belles galeries orientades a migdia. Ara inclou diversos serveis comunals de l’ajuntament. Al fons de la plaça hi ha la part monumental del monestir, emmerletada des de Pere III.
L’església, la porta principal de la qual dóna a la plaça de Sant Bernat, és un dels grans edificis monàstics conservats. La seva construcció s’inicià al segle XII. De l’època romànica és la portalada de punt rodó, coronada per un immens finestral gòtic. L’interior té planta de creu llatina, amb tres naus romàniques, i cinc capelles absidals. Cal destacar la rosassa i algun dels finestrals romànics que conserven els vitralls originals, datables al segle XIII. L’altar major, de bona factura barroca, és obra de Josep Tremulles. Al mateix estil pertany també el cancell, força ben tallat. Dins l’església s’aixequen, i en són l’ornament més notable, els mausoleus de Pere el Gran i de Jaume II i Blanca d’Anjou, dues de les millors peces sepulcrals del gòtic català. El vas de Pere II és de pòrfir i segons la tradició va ser portat des de Sicília, encara que alguns autors creuen que prové d’algun enterrament romà. Menys interès històric i artístic tenen els altres enterraments continguts a l’església com el dels Montcada, el de la família Cervelló i el de l’abat Ferrera, aquest darrer de la segona meitat del segle XIV, amb la figura jacent de l’abat a la làpida. Al creuer, a terra, es troba l’enterrament atribuït a Roger de Lloria.
A la plaça de Sant Bernat s’obre també la porta d’accés exterior al claustre gòtic, que en substituí un de més primitiu, romànic, del qual resta el templet hexagonal; fou fet construir, com la porta que hi mena, per Jaume II el 1313. Al claustre, hi dóna el dormitori, al qual condueix una curta escala. Del dormitori surt l’escala d’accés a l’antic arxiu que porta també a la torre de les Hores, la teulada i el cimbori. Del dormitori es passa a un petit museu i a la biblioteca de l’Arxiu Bibliogràfic, la darrera amb un teginat tardà. Avui el dormitori s’utilitza com a sala d’audició de concerts.
Al claustre s’obre també la sala capitular, gairebé quadrada, amb la volta sostinguda per quatre columnes cilíndriques a cada costat. Al terra de la sala capitular hi ha les sepultures, amb làpides esculpides, de diversos abats del segle XVI, i al costat del capítol, la capella de l’Assumpta, amb restes del retaule i la llosa esculpida de la sepultura de la fundadora, a terra. Al voltant del claustre hi ha les urnes sepulcrals de nombrosos membres de la noblesa catalana.
Del claustre anterior es passa pel parlador al claustre posterior, de forma rectangular i d’arcs molt sobris i apuntats. El claustre fou muntat al segle XVII al seu emplaçament actual i es dubta si provenia del mateix monestir o del de Bonrepòs, a Montsant. Al seu costat hi ha la gran nau del menjador, que es bastí aprofitant una sala del segle XIII del palau reial. Del menjador es passa al palau reial, construït per ordre de Pere el Gran el 1280; el 1520 passà a ser el palau de l’Abat. El palau reial té fragments d’una gran bellesa, especialment el conjunt de l’escala, la galeria i el pati. A l’ala de llevant del claustre posterior es conserven restes de les edificacions més antigues del monestir, entre les quals es destaca la capella romànica de la Trinitat, que fou la primera església monacal i que actualment ha estat restituïda al culte. És una església d’una nau i volta de canó que ha estat molt restaurada. Vora Santes Creus, a tocar del Gaià, hi ha una notable albereda.
Altres indrets del terme
L’Albà i Aiguamúrcia
El castell de l’Albà, que dreça les seves ruïnes en un turó de 797 m, és al lloc anomenat l’Albà Vell o de Dalt, on hi havia la primitiva parròquia de Santa Maria de l’Albà, de la qual només resta l’absis i part dels murs. El llogaret de l’Albà, que el 2005 tenia 28 h, és format per la unió de tres veïnats que físicament són separats: Masbarrat, Cal Canonjo i les Destres. El terme té habitats el Mas de Rubió, a Masbarrat, i el Mas Palau, refet el 1760, a l’Albà. Celebra la festa major d’estiu el 15 d’agost i, la d’hivern,el 20 de gener, per sant Sebastià.
El poble d’Aiguamúrcia va originar-se en un extrem de l’antiga jurisdicció de l’Albà. La població, situada a la riba esquerra del Gaià, a 273 m d’altitud, té cases que toquen gairebé el riu o la séquia, que pren les seves aigües a Santes Creus. L’església parroquial de Santa Maria és de construcció moderna. Abans que fos bastida, el monestir de Santes Creus feia la funció d’església parroquial, i en una etapa anterior aquesta funció la feia l’església de Santa Llúcia, a l’entrada del clos monàstic de Santes Creus. El poble és gairebé al límit municipal amb Vila-rodona i, el 2005, tenia 65 h. Té una biblioteca i la Societat Recreativa Cultural. Celebra la seva festa major el 15 d’agost.
Les Pobles
Més importància demogràfica té el nucli de les Pobles, a 452 m d’altitud i a 5 km de Santes Creus, al peu de la carretera de Santes Creus a Vilafranca. L’any 2005 tenia 166 h. El nucli té tot el caràcter de poblet rural: disposa de parròquia pròpia des de la fi del segle XIX, en erigir-se en parròquia l’antiga vicaria. La seva església, dedicada a Santa Maria, va construir-se vers el 1920. El lloc és esmentat sempre unit a Aiguamúrcia; el 1787 s’anomenava les Pobles d’Aiguamúrcia i tenia 202 h. Entre les masies del nucli destaca Cal Saperó, Cal Magre, Cal Miquel i la casa de Santa Agnès, aquesta construïda prop d’una antiga capella documentada des del 1247. Fou sempre un lloc propi del monestir de Santes Creus i per això apareix unit a Aiguamúrcia. Celebra la seva festa major el 6, 7 i 8 de maig i comparteix la festa major d’hivern amb Santes Creus el 13 de desembre.
Les Ordes
El llogaret de les Ordes, amb l’església dependent de la de Montagut, fou sempre de la senyoria de Santes Creus. A la fi de la dècada dels anys quaranta del segle XIX el componien 12 cases disseminades i 94 h, mentre que l’any 2005 hi havia 8 h. Tot i que pertany al terme d’Aiguamúrcia, la seva única comunicació per carretera és a través del Pont d’Armentera. Alguna de les seves masies era construïda damunt arcs apuntats, fet que devia demostrar la seva antiguitat. El 1921 una riuada s’emportà les millors terres del terme, que eren les de vora el barranc, i gran part de la població emigrà. Fins aquell moment havia tingut alcalde pedani.
Selma
Selma, a la vall del riu de Foix, és un topònim, segons Coromines, d’origen aràbic. El 1930 el poble ja era abandonat, malgrat que s’havia mantingut com a capital econòmica de les masies de l’entorn fins al començament del segle XX. En causaren la ruïna la fil·loxera i la construcció de la carretera fins al Pla de Manlleu. Es conserven restes del poble i de l’església gòtica de Sant Cristòfol. A la rodalia d’aquest antic nucli hi ha l’església d’inspiració romànica de Santa Agnès de Selma, d’una sola nau. És interessant la seva portalada adovellada i amb arquivolta. També pertany a l’antiga parròquia de Selma la capella de Santa Perpètua, documentada des del 1508.
El Pla de Manlleu
El Pla de Manlleu és una població moderna. Tenia 125 h el 2005. Vora seu hi ha restes d’un edifici fortificat, la Guàrdia del Pla, i la Masia Fàbrega, també fortificada. La seva església és moderna. Prop del nucli hi ha la capella romànica de Sant Miquel, documentada el 1308, que té la volta esfondrada però que conserva l’antic absis i els murs de la nau sencers. Dins l’església hi ha encara l’altar, de gres vermell. Corona la capella un campanar de cadireta escapçat. S’hi troba la partida de les Tombes, que sembla una necròpoli altmedieval. Celebra la seva festa major el primer cap de setmana d’agost.
Sant Pere de Gaià
Dintre el terme d’Aiguamúrcia, a la dreta del Gaià, prop de Santes Creus, hi ha les ruïnes de l’antic lloc eremític de Sant Pere de Gaià, lloc d’anacoretes, relacionat probablement amb l’esglesiola de la Trinitat, situada darrere la gran església de Santes Creus, dins el clos monàstic. El lloc i l’església són esmentats els anys 980 i 1154, i la petita comunitat d’ermitans que hi residia sembla que es va refondre entorn del 1170 amb la comunitat cistercenca de Santes Creus. Del segle XIII en endavant residien a Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i dependència dels abats de Santes Creus. Ara només hi resten ruïnes de l’església i del casal. Dins el terme hi havia altres capelles que avui dia són perdudes, tal és el cas de Sant Pere del Vernet i de Sant Salvador de la Rovira Roja.
La història
Els castells de l’Albà i de Selma
Les dues fites històriques inicials del terme són els castells de l’Albà i el de Selma, que comprenien originàriament tot el terme, llevat del lloc i l’antiga parròquia de les Ordes, que depenia de la jurisdicció de Montagut. Pel que fa al castell de l’Albà, fou repoblat abans del 978 per l’Església de Barcelona, ja que en aquesta data el bisbe Vives i els seus canonges el confiaren a Guitard de Mura, perquè el defensés i en repoblés el territori. El bisbe es va reservar el dret de posar-hi castlans, i aquests havien de jurar fidelitat al bisbe, que es va reservar el domini superior del castell i alguns drets. A mitjan segle XII, en el moment que s’establí dintre el terme del castell de l’Albà la comunitat de cistercencs que fundà el monestir de Santes Creus, n’eren feudataris majors Arbert de Castellvell i Guillem d’Ollers i castlanes les famílies Espiells i Albà, aquesta amb residència al castell. Des de la fi del segle XIII s’esfumà el domini de l’Església de Barcelona i el castell fou senyorejat per la família Albà, i el 1365, quan el terme tenia 26 focs, per Bertran de Gallifa. Com a baronia fou senyorejat més tard pels Santvicenç i després passà als marquesos de la Manresana, que hi tingueren el domini fins al segle XIX. Els censos antics donen a l’Albà 10 focs el 1553, 15 cases esparses i 57 h el 1719, 94 h el 1787 i 105 h el 1842.
Des del segle XII l’antic domini del castell s’havia ja fraccionat en diferents dominis i quadres, entre les quals la de Santes Creus i la d’Aiguamúrcia i les Pobles, llocs que des del 1179 passaren a dependre de la jurisdicció dels abats cistercencs.
A l’inici del segle XIX, quan l’Albà es va constituir en municipi propi, depenien de la seva demarcació els veïnats de Cal Canonjo, Masbarrat, la Caseta, el Corral de Rubió i les Destres. El despoblament del nucli antic féu que el 1881 la seva parròquia, documentada des del segle XII, es traslladés a Cal Canonjo, conegut també des d’aleshores com l’Albà Nou o de Baix. De la seva parròquia de Santa Maria, ara simple sufragània, depenia la capella de Sant Pere de les Destres. El lloc de les Destres existia ja el 1171, en què Berenguer d’Ollers va cedir terres seves en aquest lloc a Santes Creus, que el 1192 foren confirmades al monestir pel seu fill Bertran de Rubió.
El 977 o el 978 el bisbe Vives de Barcelona cedí el lloc de Selma en feu a Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. El 1142 Guillem de Santmartí, la seva muller Beatriu i el seu fill Guillem cediren el castell amb tots els seus termes i en franc alou als templers. El 1171 el bisbe de Barcelona els cedia també la parròquia, esmentada ja el 1154, amb totes les rendes i els drets, però continuà formant part de la diòcesi. Els templers hi crearen la comanda de Sant Cristòfol de Selma (el primer comanador conegut és R. Solar el 1196) i sembla que toparen amb la família de Robert d’Aguiló, que hi pretenia drets i amb la qual firmaren una concòrdia el 1225. Extingit l’orde, el terme passà als hospitalers el 1312, que compraren al rei, el 1381, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció civil i criminal damunt el lloc. Durant la guerra contra Joan II, el castlà hospitaler de Selma restà fidel a la Generalitat. El darrer comanador documentat és Jordi Serra, el 1788. Selma tenia 49 focs el 1370, el 1553 en tenia 19 i un d’eclesiàstic, 23 cases amb 88 h i un extens i trencat terme de 7 hores de tomb el 1708, 188 h el 1787, 157 h el 1830 i 152 h el 1842. El 1834 s’hi refugià el cap carlí Romagosa, que hi fou afusellat, juntament amb el rector del poble. El 1847 el castell de Selma era ja arruïnat, però mantenia l’ajuntament i el seu rector era designat pels hospitalers. Aleshores produïa cereals, vi, oli, fruita i tenia una important explotació dMarnes, fet que li permetia una abundant producció de cera i mel.
El monestir de Santes Creus i Aiguamúrcia
Cal cercar l’origen del monestir de Santes Creus en la donació que feren el 4 de desembre de 1150 Guillem Ramon de Montcada, gran senescal de Catalunya, i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer a Déu, Santa Maria i a l’abat i el convent de la Grand Selva, al Llenguadoc, d’una propietat a Cerdanyola del Vallès per a bastir-hi un monestir cistercenc. L’indret i la incipient fundació reberen el nom de Valldaura. El comte Ramon Berenguer IV i el bisbe i el capítol de Barcelona contribuïren plenament a l’impuls fundacional dels Montcada. L’abadia funcionava ja el 1152, però aviat els monjos es degueren sentir poc a gust al lloc cedit i començaren les gestions per al trasllat en un altre indret; primer obtingueren de Ramon Berenguer IV la donació d’Ancosa (1155), que no reeixí per falta d’aigua, i després de Guerau Alemany i altres nobles la de Santes Creus, a l’esquerra del Gaià (1158). L’establiment de Santes Creus hagué de vèncer les dificultats que representaren les dicussions entre el bisbat de Barcelona i l’arquebisbat de Tarragona sobre si el terreny entrava dins els límits d’una o l’altra diòcesi. En no ser possible d’arribar a una concòrdia, els monjos acudiren al papa Alexandre III, el qual, per una butlla del 1168, dictà que la nova abadia no estaria subjecta a cap dels dos bisbats fins que no s’aclarís la disputa, i així Santes Creus fou sempre un monestir exempt de les autoritats episcopals, o sigui nullius , fins a la seva desaparició. La parròquia del monestir no fou annexada fins el 1868 a l’arquebisbat de Tarragona.
A partir del 1168 es recomençaren les obres de l’església, la sala capitular, el templet i el dormitori i fou traçat el claustre cistercenc. Prova del ritme puixant i de la bona creixença del monestir és que en ordenar-se, al segle XII, la seva biblioteca, ja disposava de més de 40 còdexs i uns altres 20 hi foren escrits abans del 1213, i el seu cartulari major, el Llibre Blanc, fou copiat entre el 1194 i el 1197. El creixement fou en una bona part degut a l’impuls de l’abat Pere, que el regí en 1158-85, i del seu successor Hug (1185-1200). El 1211 s’obrí al culte la monumental església, encara no acabada, iniciada el 1171. Aquestes obres constructives monumentals restaren aturades tot i que el monestir tenia al segle XIII dos abats d’una personalitat excepcional: Bernat Calbó i l’abat Gener.
Bernat Calbó, que regí el monestir en 1226-33, quan fou proclamat bisbe de Vic, fou íntim amic de Jaume I i obtingué importants donacions per al monestir de la noblesa catalana, la qual encoratjà a emprendre la conquesta de Mallorca; sota el seu abadiat Ramon Alemany de Cervelló fundà i dotà l’Hospital de Sant Pere dels Pobres, a les portes del monestir. L’abat Gener (1265-93) aconseguí la decidida protecció de Pere el Gran; sota el seu abadiat prengué un important increment la vida cultural, es desenvoluparen la biblioteca i l’escriptori (cap al 1280 s’havia format una escola historiogràfica i èpica de la qual sortí la versió llatina del Llibre dels feits de Marsili), féu possible la represa de les obres el 1276, començà les del palau reial i enterrà el rei Pere el Gran al monestir (aquest esdevenia així per primera vegada mausoleu reial). El seu successor, l’abat Bonanat (1293-1308), obtingué de Jaume II, per a ell i els seus successors, la capellania reial major el 1296, fundà el 1298 el monestir filial de Valldigna, a la Safor, i el 1308 el d’Altofonte, prop de Palerm, a Sicília, i inicià les obres del refetor. La seva labor es veié continuada per l’abat Pere Alegre (1309-35), que construí el mausoleu de Jaume II, inicià les obres del claustre major i del cimbori i intervingué de manera notable en la constitució de l’orde militar de Montesa el 1319, que venia en part a suplir el dels templers, i que restà en una bona mesura sota el patronatge espiritual de Santes Creus, ja que l’abat del monestir tenia el privilegi de nomenar-ne el prior fins a mitjan segle XVII.
Durant el regnat de Pere III se succeïren a Santes Creus tres abats, tots ells més o menys imposats per la voluntat del monarca. El primer, Guillem de Ferrera (1347-75), amplià el palau reial, però s’enfrontà en algun moment al rei, que començà a decantar d’una manera definitiva la protecció reial cap al monestir de Poblet. Sota el govern de Bartomeu de la Dernosa (1375-80), Pere el Cerimoniós féu emprendre (1376-78) les obres de fortificació, que no tan sols impediren la continuïtat de les obres monumentals, sinó que impulsaren l’enderroc d’alguna de les ja fetes. B. de la Dernosa fou a més el primer cronista de la casa i autor de diversos tractats morals. Andreu Porta (1380-1404) fou qui encarregà a Lluís Borrassà el retaule major gòtic, actualment a la catedral de Tarragona.
Al llarg del segle XV la gestió dels darrers abats de Santes Creus continuà amb empenta. Bernat Dalmau (1404-12) fou conseller personal de Martí l’Humà, intervingué en els intents de solució del Cisma d’Occident i morí a Sicília, on havia anat com a ambaixador de les Corts Catalanes. El frare Bernat Malloll escriví (1412-28) un compendi dels títols del monestir. A l’extinció del monestir de monges cistercenques de Bonrepòs, a la serra de Montsant, el 1452, els seus béns foren incorporats a Santes Creus, fet que motivà les queixes d’Escaladei, que incoà un procés que durà una vintena d’anys i que s’acabà amb una concòrdia el 1473: cessió a Escaladei, on s’havien acollit les monges, del terme monacal i de l’edifici de Bonrepòs i pas a Santes Creus de la resta de béns, drets i deures.
Durant la guerra civil catalana del segle XV Santes Creus estigué al costat del rei Joan II. Ja el 17 d’agost de 1462 l’abat Bernat Abellar ho feia constar en carta a la Generalitat. Poc després els béns del monestir eren embargats i alguns dels seus frares més notables, com el futur abat Pere Blanc (1465-79), eren declarats enemics de la cosa pública. A mitjan segle XV Santes Creus havia culminat la seva expansió territorial i el seu abat exercia el domini senyorial de dret públic i privat sobre castells, viles i pobles del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Segarra, l’Urgell i el Penedès. Per aquells anys el conreu de la terra, que fins al segle XIII havia estat directe per mitjà de granges, esdevingué gairebé del tot de parceria i arrendament.Ferran II imposà el 1479 l’elecció com a abat del seu parent Pedro de Mendoza, que governà el monestir fins el 1519; presidí el braç eclesiàstic de la Generalitat, construí el claustre posterior i intentà d’empènyer la repoblació de les terres del monestir amb l’atorgament de cartes i franqueses, com la de Savellà del 1497. El seu successor Bernadí Tolrà (1519-34) fou el constructor de les cambres abacials, d’estil renaixentista, al palau reial. El darrer gran abat de Santes Creus fou Jaume Valls (1534-60), que impulsà els estudis clàssics i l’escola hel·lenística de Santes Creus, que durà dos segles i arribà a disposar d’un centenar d’obres gregues. La biblioteca del monestir tenia aleshores 262 manuscrits i 150 incunables. L’abat Valls el 1549 féu construir el pont renaixentista sobre el Gaià, bella mostra d’art civil. El 1567 l’abat Jeroni Contijoc (1560-93) incorporà al de Santes Creus el priorat cistercenc femení de l’Eula, a Perpinyà.
L’edifici perpinyanès serví per a hostatjar els frares que estudiaven en aquella població fins que el Rosselló fou incorporat a l’Estat francès. El darrer abat vitalici fou Jaume Carnisser (1608-19), que s’oposà a la voluntat reial de la Congregació Cistercenca per a la Corona d’Aragó. Per aquest motiu fou empresonat en recusar els visitadors reials. Instituïda la Congregació, Carnisser en fou designat el primer visitador el 1617, però es negà a acceptar el càrrec. A la seva mort els abats comencen a ser temporals, amb un mandat quadriennal, coincidint el canvi de la forma de govern amb l’inici de la decadència del monestir.
El 1625 la comunitat passà a ocupar la part posterior del monestir, a l’entorn del claustre posterior, i transformà en cuina i refetor les sales del palau reial. El 1640 es construí el nou, i subsistent, palau de l’Abat damunt del que havia estat l’hospital de pobres. El mateix 1640 l’altar major de Borrassà fou substituït pel retaule barroc de Josep Tremulles. Durant la guerra dels Segadors, Santes Creus adoptà d’una manera clara i immediata el partit de la Generalitat i hi esmerçà cabals i dedicació. Per aquest motiu, acabada la guerra, l’abat i diversos membres de la comunitat foren deportats per les autoritats reials al monestir valencià de Valldigna i, també com a represàlia per la seva actitud política, el 1660 els reis anul·laren a l’abat de Santes Creus la prerrogativa de nomenar el prior de l’orde militar de Montesa. La pèrdua d’incidència política es va veure fins a un cert punt compensada per la revifalla cultural: nombrosos frares adquiriren fama de doctes, de brillants oradors, foren professors universitaris o escriptors considerats. Durant la guerra de Successió els frares foren netament austriacistes, fins al punt que el 1705 l’abat Jaume Oliver, botifler descarat, hagué de fugir del monestir. Acabada la guerra, Felip V perseguí alguns frares i imposà de nou Oliver com abat.
Acabada la guerra de Successió sembla que Santes Creus acollí i amagà gent víctima de les persecucions polítiques. Mentrestant, continuava l’empenta culturalista, amb gent com Isidre Domingo, que el 1720 compilà els privilegis i els títols de propietat del monestir i en redactà un compendi històric. Represa l’empenta constructora, el 1733 s’edificà la infermeria i s’amplià el refetor, el 1741 es construí la nova capella de Santa Llúcia i pels mateixos anys s’acabà d’urbanitzar el poble, que sorgí a l’entorn del monestir, i es construí el portal de l’Assumpta. El segle XIX fou el segle amb més trontolls de la història de Santes Creus. Durant la guerra del Francès el monestir fou importunat per les tropes napoleòniques i per les partides que se’ls oposaven; va haver de pagar, sobretot als primers, crescudes contribucions econòmiques, fins al punt que la comunitat hagué d’abandonar el monestir. Durant el Trienni Constitucional el monestir va ser suprimit, dissolta la comunitat i tots els seus béns venuts en pública subhasta (1820). Totes les propietats conventuals trobaren comprador. Reinstaurat l’absolutisme, quedà sense efecte el decret i les vendes anteriors. Els monjos retornaren a Santes Creus el 1823, on van trobar els edificis conventuals sense cap dany, encara que no pogueren recuperar tota la resta de béns; d’altra banda, els compradors dels béns subhastats no van rebre cap indemnització de l’estat per les propietats que retornaren i per les quals ja havien lliurat part dels diners. A l’abril del 1834 Santes Creus pagà una alta contribució especial a Llauder, però en no veure cap aturador al perill, la comunitat abandonà el monestir al juliol del 1835, conegudes ja les malvestats que havien succeït a la resta de l’estat. Aviat començà el saqueig dels mobles i béns transportables. Al desembre del 1835 s’hi allotjaren legionaris francesos i el 1836 una partida liberal, que calà foc a l’església. Paral·lelament, la cobejança de suposats tresors soterrats en els més inversemblants indrets provocà l’esventrament de diverses sepultures, fins i tot les reials, i múltiples perforacions en tot el recinte. Un decret d’octubre del 1835 reconegué les compres dels béns eclesiàstics fetes durant el Trienni Constitucional, entre les quals es trobaven tots els de Santes Creus, excepte la part monumental. Confirmació que serví bàsicament per a crear l’extens latifundi del marquès de Casa Riera, que s’apropià la major i millor part de les propietats.
El 1843 l’exmonjo Miquel Mestre, rector de Santa Llúcia, inicià la salvació de Santes Creus; va obtenir l’església major del monestir per a traslladar-hi la seu de la parròquia, hi retornà el culte i instal·là tretze famílies de parcers a les cases dels monjos jubilats, amb la qual cosa se’l pot considerar el fundador del modern poble de Santes Creus, i el 1857 obtingué el palau de l’Abat per a seu de l’ajuntament. La creació el 1844 de la Comissió Provincial de Monuments va anar en ajuda de la labor del monjo Mestres. La iniciada labor salvadora es va veure estroncada el 1870, quan durant uns quants mesos fou traslladat al monestir, per temor al tifus, el presidi de Tarragona; 700 presos i la tropa de vigilància hi foren instal·lats. Durant la tercera guerra Carlina alguns edificis foren ender-rocats i d’altres malmesos, per tal de fornir pedra per a bastir fortificacions en pobles de la rodalia. Els edificis menys afectats, com el palau reial, foren reconstruïts per la Comissió de Monuments. Posat sota la salvaguarda d’un conserge el 1884, fou declarat monument nacional el 1921. El 17 de novembre de 1931 es creà el primer Patronat de Santes Creus, que treballà amb entusiasme i intensitat en la restauració, amb l’eficaç col·laboració de la Comissaria de Cultura de la Generalitat, que finançà nombroses obres fins que el 1938 la situació bèl·lica hi posà fi. El monestir resultà, a més, afectat pels trets de l’artilleria franquista el 1938. El 1943 Santes Creus retornà a la Comissió de Monuments.
El 1179 la jurisdicció d’Aiguamúrcia era disputada al monestir de Santes Creus per Eimeric d’Espiells i Bernat d’Albà, feudataris del castell de l’Albà, però finalment s’arribà a una concòrdia i aquests vengueren el domini que creien tenir del lloc al monestir. Fou sempre més un lloc de domini del monestir i per la seva proximitat al gran cenobi la seva història és força grisa; se sap que el 1465 hi hagué a la seva proximitat un combat contra Joan II, però l’indret era un lloc gairebé despoblat, ja que el 1553 tenia només 4 famílies, mentre que l’Albà en tenia 10 i Selma 19.
En depenien els Gaians i Ramonet. Els Gaians, un agrupament de masos, foren donats a Santes Creus el 1229 per Ramon Alemany de Cervelló i sembla que primer havien format part del terme del castell de Montagut. El 1481 Santes Creus en comprà al rei el mer imperi. El monestir n’havia arrodonit el domini amb les adquisicions fetes, per compra o donatiu, el 1220 a Ponceta, muller de Guerau de Montagut, el 1231 a Guillem d’Avinyó i el 1232 a Arnau de Queralt. El castell i el terme de Ramonet havien estat integrats abans al terme del castell de Montagut. Actualment se’n conserven ruïnes al Mas de Ramonet. El 1229 Ramon Alemany cedí Ramonet a la seva muller Guerala de Cervera, que en testar el 1256 el traspassà a Santes Creus. El monestir n’arrodoní la senyoria amb la donació de drets per Berenguer de Montagut el 1261 i la compra dels de Ramon de Queralt el 1265, de Sibil·la i Berenguer de Salada el 1266 i de Berenguer d’Avinyó el 1268 i, encara, el 1475 els de Ramon Alemany de Cervelló, juntament amb els que tenia als Gaians. L’abat de Santes Creus no solament hi tenia el mer imperi sinó també el delme i les primícies. El conjunt dels Gaians i Ramonet tenia 20 focs el 1358, 21 el 1365 i 17 el 1378. Al començament del segle XVIII Ramonet i les Ordes formaven una batllia, que participà en la defensa de Barcelona el 1706; el 1714 reberen ordres de Patiño d’anar a treballar en obres de fortificació prop de la capital catalana, el 1714 hagueren de donar aliment als filipistes aquarterats al Pont d’Armentera i Querol, i flassades i diners als de Vilafranca, el 1715 palla i llenya als del Vendrell i el 1716 hagueren d’anar a treballar a les obres de la Ciutadella de Barcelona.