Nomenat sobirà a 14 anys (1556), es lliurà a reconquerir el territori dels seus avantpassats, de manera que a la seva mort l’imperi mogol comprenia l’Índia septentrional i la central. Akbar, considerat el sobirà més important de l’Índia d’època musulmana, es distingí pel seu interès per la cultura (bé que ell fou analfabet, reuní entorn seu savis i doctors, àdhuc d’altres religions, entre els quals figurà un jesuïta català) i pel progrés que assolí el seu regne. Ajudat pel ministre musulmà Abū-l-Faḍl, acabà (1578) la reforma econòmica i administrativa iniciada per Šēr Šāh i donà un gran impuls a l’agricultura. Des dels primers temps es palesà la seva tolerància religiosa favorable als hindús, als quals suprimí l’impost de Gizya el 1565. El 1580 abandonà l’islam i fundà una nova religió (de la qual Akbar es proclamà cap espiritual i temporal), anomenada Dīn-i ilāhi (‘religió divina’), que pretenia de reunir el millor de les altres religions, amb la idea de donar als seus súbdits una única creença que ajudés a la unificació del regne.