OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Alaó

monestir d’Alaó, Santa Maria d’Alaó, Santa Maria de la O
Franja de Ponent

Sumari de l’article

monestir d’Alaó, Santa Maria d’Alaó, Santa Maria de la O
Monestir de Santa Maria d’Alaó 
© Xavier Varela
Monestir benedictí (Santa Maria d’Alaó) de la Ribagorça, municipi de Sopeira, a la dreta de la Noguera Ribagorçana, prop de la confluència de la Valira de Cornudella, sortint del Congost d’Escales.

Edifici

Del conjunt monàstic, tan sols se’n conserva l’església i algunes dependències tardanes a la banda oest: la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular i el recinte del claustre. L’església, situada al sector sud del conjunt, és de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis semicirculars a l’est, més gran el central que els laterals. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres set finestres del mateix tipus s’obren a la façana sud, mentre que a la façana oest hi ha un finestral de di­mensions més grans, esqueixada recta i ornamentat per un fris escacat. El conjunt de les façanes apareix de­corat amb un fris continu d’arcuacions cegues coronades per un fris escacat, mentre que parelles de lesenes es disposen als extrems dels absis tancant les sèries d’arcades. La porta principal s’obre a la façana sud amb un arc de mig punt, emmarcat per un fris escacat centrat per un crismó, i una arquivolta motllurada, suportada per columnes. Al mur nord hi ha una altra porta, paredada, d’arc de mig punt que comunicava el temple amb el claustre. A l’angle nord-oest, sobre el primer tram de la nau, s’alça un campanar de torre, que és posterior al conjunt de l’església. Una volta de canó reforçada per tres arcs torals cobreix la nau central, mentre que les laterals tenen voltes d’aresta, amb arcs torals i formers adossats als murs del perímetre. Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no presenten una forma única, si bé el tipus bàsic consisteix en un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs. L’ús d’una columna monolítica que alterna amb els pilars compostos no és un fet gaire freqüent, encara que el podem trobar a la catedral de Jaca (Aragó) o a Sant Cristòfol de Lluçars. Tots els capitells tenen relleus esculpits de tipus vegetal i zoomòrfic, amb uns repertoris força simples que denoten un estil tardà de la ­primera meitat del s. XIII. La factura és similar a la de conjunts com Lluçars, Tolba o Montanyana. El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional, obrat en opus sectile, que s’allarga fins al primer pilar de la nau. Presenta una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes que alternen peces vermelles i blanques sobre fons negre. Un plafó, situat al sector sud, té una figura de peix molt estilitzada realitzada en marbre negre. El paviment de les naus és de còdols, amb decoració geomètrica. L’absis central s’eleva, al presbiteri, cinc graons per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit. S’hi accedeix per unes escales laterals des de les dues absidioles. És una petita sala rectangular coronada pel mur semicircular de l’absis i coberta amb una volta de canó molt deformada que arrenca directament del paviment. Al centre del mur semicircular s’obre una finestra d’esqueixada simple, mentre que al mur oest hi ha tres finestres d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten la comunicació visual entre la cripta i la nau central. Els murs són arrebossats i tenen diverses creus pintades de color vermell, a més d’una inscripció al centre de la volta que commemora la consagració de l’altar el 1123, any en què també es van consagrar les esglésies de Taüll. L’edifici constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, tot i que es manté fidel als principis bàsics, alguns de força arcaïtzants i fora del seu context. Per tot plegat, cal emplaçar-lo dins el s. XII.

Història

La gran importància del monestir consisteix en la nombrosa documentació que se’n coneix, gràcies a la recopilació que els monjos alaonesos van fer de tota la documentació en un cartoral, i al fet que s’hagi conservat fins als nostres dies. D’altra banda, fora d’aquest notable cartoral, l’arxiu d’Alaó no conserva antigues memòries, i això fa difícil reconstruir-ne la història a partir del s. XII. Probablement, el primer establiment monàstic situat a Alaó fou anterior a l’època visigòtica i era dedicat a sant Pere. Per un precepte del comte Bigó de Tolosa (806-814) se sap que la cel•la d’Alaó fou encomanada al prevere Grisògon. Els seus successors van dur a terme una política sistemàtica d’adquisicions, tant per compres com per donacions, per incrementar el patrimoni del monestir a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. El monestir era dins el territori de la diòcesi d’Urgell, i en l’acta de consagració de la catedral (829) consta ja com a Santa Maria, nom que devia rebre en entrar a formar part del bisbat. Al final del mateix s. IX va passar al nou bisbat de Pallars. L’abadiat de Frugell (855-874) se situa en la sèrie de grans abats que van aconseguir fer d’Alaó el monestir més important dels Pirineus Centrals. Va obtenir dels senyors diversos privilegis, entre els quals destaquen la llibertat per a elegir abat i el d’immunitat, que van iniciar un llarg període de gran vitalitat. L’abadiat d’Altemir (936-962) marca una nova etapa en l’evolució de la comunitat alaonesa. En aquest període s’introdueix la reforma monàstica benedictina i, alhora, es fa l’erecció del bisbat de Roda, esdeveniment que indica la intervenció de l’arquebisbe de Narbona, ben directa en l’elecció de l’abat Oriolf. L’època més brillant del monestir alaonès va lligada al govern de l’abat Oriolf (968-977). Amb la protecció a càrrec del comte Unifred I Bernat de Ribagorça, tenen lloc el renovellament espiritual de la comunitat i la construcció d’una nova basílica, fets que comporten la consolidació de la posició hegemònica del monestir a la Ribagorça. Però aquesta etapa també significa un pas enrere en la pretesa independència monàstica, ja que l’elecció de l’abat tornava a correspondre als comtes de Ribagorça, i la consagració, al bisbe de Roda. Al s. XI s’obre un període de crisi. D’una banda va decréixer l’interès dels comtes pels afers alaonesos, al mateix temps que s’iniciava l’ocàs del llinatge ribagorçà, i, de l’altra, hi hagué una mala gestió del patrimoni per l’adveniment de clergues i laics al govern alaonès. Davant d’aquesta situació, i amb el matrimoni de la comtessa Major de Ribagorça amb el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monestir es va decantar cap al Pallars.

A partir del 1050 destaca el progressiu afermament a la Ribagorça de la dinastia pamplonesa, la qual porta una nova mentalitat i una nova manera de fer política. Els nous sobirans, acostumats a disposar dels béns eclesiàstics, es van considerar protectors nats i guardians de la disciplina monàstica; per això el 1068 el rei Sanç Ramírez lliurava l’abadia i totes les seves pertinences a Sant Vicenç i la supeditava al bisbat de Roda. A causa del procés de decadència i secularització, al final del s. XI el bisbe Ramon Dalmau de Roda va reorganitzar el cenobi, tot imposant el restabliment de l’orde monàstic segons el model cluniacenc que predominava al país, i va nomenar abat Bernat Adelm (1078-1114), monjo de Sant Victorià d’Assan. Els s. XII i XIII van constituir una època d’apogeu en l’orde benedictí, i el monestir no en va ser cap excepció. La renovació espiritual va anar seguida de la recuperació material. Els bisbes de Roda no tan sols es preocupaven de la consolidació del patrimoni d’Alaó, sinó que també afavorien l’expansió pel territori fronterer. Al final del s. XII, però, ja s’observen els primers símptomes de debilitat i s’iniciaria una nova etapa de decadència que culminaria amb l’arribada dels abats comendataris. L’abadia d’Alaó pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana (fundada el 1336) i, per tant, els seus abats eren convocats a la Província Tarraconense. També assistien a les corts d’Aragó per l’estament eclesiàstic, i a les de Catalunya pel braç senyorial com a barons de Miralles. Eren també membres del Consell Reial, nomenats pel rei Pere III juntament amb els de San Juan de la Peña i Sant Victorià d’Assan. Van ser membres de la Diputació General d’Aragó fins al final del s. XVII.

La comunitat va disminuir fortament als darrers segles de la seva existència, però es va mantenir viva fins a l’exclaustració del 1835. Després s’inicià la ruïna dels edificis a causa de l’abandonament i l’espoliació. Una part, en especial l’església, es va salvar a partir del 1874, any en què esdevenia parròquia de Sopeira. El 1931 el monestir fou declarat monument nacional.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...