La capital és Juneau. L'estat és constituït per tres regions naturals, ben diferenciades, esteses de S a N: la costa meridional, els altiplans de l’interior i el cinturó àrtic.
La costa meridional: entre la costa pacífica i la frontera canadenca s’estén en una franja d’uns 20 km d’amplada (Panhandle, ‘mànec de paella’), retallada per fiords i amb nombroses illes (arxipèlag Alexander), constituïda per massissos primaris i secundaris aplanats per l’erosió glacial, prolongació dels de la Colúmbia Britànica. Cobreixen el terreny boscs d’avets i d’altres coníferes (Tongass National Forest), on habiten l’os i d’altres grans mamífers. Passat el Lynn Canal, el relleu s’eleva tot al llarg de l’encorbament del golf d’Alaska (Wrangell Mountains, Chugach Mountains) i culmina en l’Alaska Range (mont Denali, 6.194 m). És una regió que ha sofert moviments bruscs de terreny, i en són prova la depressió estructural del riu Copper, el massís dels Wrangell i els horste dels monts Talkeetna. La costa és esquerpa i retallada, amb badies profundes (Prince William Sound). La vegetació és ja de transició vers l’interior; els arbres són més petits. La península d’Alaska és una àrea de gran activitat tectònica i volcànica (Valley of Ten Thousand Smokes), especialment a les illes Aleutianes. El bosc desapareix o s’esclarissa i deixa lloc als prats de pastura. El clima d’aquesta regió meridional és humit, amb núvols gairebé permanents i una mitjana de precipitacions de 2 a 5 m anuals. La temperatura hivernal oscil·la de 6 a -2°C, i la d’estiu de 5 a 8°C.
La regió interior: la gran barrera muntanyenca de l’Alaska Range aïlla l’interior del país de la influència de l’oceà. Els altiplans i les muntanyes que el constitueixen, d’estructura plegada i aplanada, amb depressions interiors que atreuen corrents fluvials (Yukon), són prolongació de la Colúmbia Britànica (Brooks Range, al N, Tanana Hills i Kuskokwim Mountains al S). El bosc hi és poc desenvolupat (bedolls, etc) i esdevé davanter del bosc canadenc subàrtic, mentre que apareix en gran extensió la praderia. El clima és típicament continental, amb hiverns molt freds (mínima -50°C) i estius calorosos (Fairbanks 16-18°C al juliol), amb precipitacions escasses (250-500 mm a l’estiu).
La regió àrtica: estesa al N del cercle polar, des de les Brooks Range fins a la mar, és constituïda per plegaments juràssics retallats en crestes de roques dures i un altiplà. El clima és subpolar, amb 10 mesos d’hivern, escasses precipitacions (150-200 mm/any) i un període vegetatiu de 40 dies. És el domini de la tundra. Les nombroses glaceres del país nodreixen i regulen els corrents fluvials; així, els rius principals (el Yukon i el Tanana) porten cabal abundant i pràcticament regular, i alhora proporcionen potencial per al desenvolupament de l’energia hidroelèctrica (Rampart Canyon, capaç per a 5 milions de kW).
Els recursos econòmics tradicionals són la pesca (salmó, bacallà, halibut, areng), la transformació del peix (conserves, saladures) i el comerç de les pells. La fusta i els seus derivats constitueixen un altre recurs important, sobretot a la costa sud-oriental del Pacífic (Ketchikan, Sitka). L’agricultura (cereals, farratge, a l’interior de país) és poc desenvolupada. És important, en canvi, l’explotació forestal. La tradicional riquesa de l’estat en forma de recursos miners (or, coure, zinc, carbó, plata, etc.) ocupa actualment una posició secundària a causa de l’exhauriment de molts dels jaciments (bé que actualment hom ha reprès les prospeccions a la costa S i a l’Àrtic) i, sobretot, a causa de l’auge assolit des dels anys cinquanta per l’extracció de petroli i, posteriorment, de gas natural, recursos que han esdevingut la principal riquesa d’Alaska. El petroli és explotat a la península de Kenai i a la de Prudhoe Bay, a la costa àrtica; des del 1977 un oleoducte de 1.300 km (Trans-Alaska Pipeline) uneix Prudhoe Bay amb el port de Valdez, a l’oceà Pacífic. Els darrers anys el turisme ha esdevingut una font d’ingressos important.
El territori d’Alaska té una població autòctona molt escassa. L’ètnia més nombrosa és la dels esquimals (el nom autòcton és inuit) i els aleutes, que formen una família lingüística pròpia; compta uns 35.000-40.000 individus. Dels amerindis, destaquen els tlingits, situats a la costa i a les illes, des de la badia de Iaxntat fins al N de l’illa Prince of Wales, de família lingüística atapascana, amb uns 5.000 individus. Hi ha, encara, d’altres ètnies molt poc nombroses (1.000 representants o menys), algunes a punt d’extingir-se. La població, formada bàsicament per immigrants (prop del 80% el 1980), es concentra a la costa del Pacífic. Els nuclis principals de població són Anchorage, Fairbanks, Juneau (capital de l’estat) i Ketchikan. El transport és bàsicament aeri, i destaca l’aeroport d’Anchorage, bé que l’Alaska Highway i els dos ferrocarrils (Alaska Railroad i el que enllaça Skagway amb el Canadà) són igualment aprofitats.
Alaska fou explorada pel danès Vitus Johansen Bering l’any 1741 i ocupada molt aviat per mercaders russos que formaven la Russian American Company, la qual obtingué el monopoli del tràfic de pells; la capital era Sitka. El tsar Alexandre II vengué el territori als EUA (tractat de Washington, 1867) per 7,2 milions de dòlars. La riquesa minera d’Alaska donà lloc des del tombant de segle fins ben entrat el segle XX a una intensa activitat extractiva, que tingué el seu aspecte més notable en el Gold Rush (‘febre de l’or’). Inicialment, Alaska depengué de l’estat d’Oregon, però el 1912 passà a ésser un territori amb un determinat grau d’autogovern, i el 1958 en fou aprovat l’estatut. L’any següent, el país fou proclamat el 49è estat dels EUA. El 1980, el Congrés nord-americà aprovà una llei que declarava protegit prop del 30% del territori d’Alaska, mesura destinada a fer compatible la preservació del seu important patrimoni natural amb l’explotació industrial dels abundants recursos (especialment de cru i de gas natural).