Les parts més muntanyoses són cobertes de brolles i de boscs de pi blanc. Albaida ha estat tradicionalment una població agrícola i un exemple de transformació i d’utilització de la terra: sobre un territori gairebé del tot de secà hi havia, ja a mitjan s XIX, 100 h/km 2 . L’agricultura era acompanyada per una petita menestralia tèxtil i una típica indústria cerera. La debilitat de la indústria i la superpoblació agrícola determinaren l’estagnació de la població, però, a partir del 1950, per influx d’Ontinyent, començà a créixer la petita indústria tèxtil, que originà un augment de població. Albaida ha tingut, de temps, una forta emigració, actualment molt restringida, dirigida especialment cap a València, Barcelona, Alcoi i Ontinyent. Des del 1950 i, principalment, des del 1960, Albaida s’ha convertit en receptora d’un corrent immigratori dels pobles de la rodalia, i també de les terres ibèriques meridionals. El 73% de la superfície del terme és conreada, però només 232 ha són de regadiu: arbres fruiters i hortalisses. El secà és dedicat principalment a la vinya (935 ha), en part de raïm de taula; la resta, a oliveres, garrofers i diversos arbres fruiters. La indústria tèxtil ha evolucionat cap als filats i els teixits regenerats, així com el tèxtil de consum domèstic, però el volum de les empreses no ha variat gaire: 120 empreses donen ocupació a 1 500 obrers; la indústria cerera, altrament, no ha progressat gaire. La població activa es dedica majoritàriament al sector secundari. La ciutat (6 130 h [2006], albaidins ; 323 m alt.), situada en un coster suau, dominat pel turó de Vistabella, damunt la riba esquerra del riu d’Albaida, és d’origen musulmà; fou poblada de cristians per Jaume I de Catalunya-Aragó el 1258. Els seus senyors esdevingueren comtes (1477) i, després, marquesos (1605) ( marquesat d’Albaida). El palau senyorial, una antiga fortificació situada al cim d’un tossal, té a la façana tres grans torres de planta quadrada; les voltes de dues de les seves sales són decorades amb pintures barroques per l’albaidí Bartomeu Albert (vers el 1690). L’església arxiprestal, de grans dimensions, fou construïda entre el 1592 i el 1621 en estil gòtic (restaurada el 1830); l’antic convent caputxí, fundat el 1598, fou construït en el mateix estil. El gran desenvolupament de la població es produí al s. XVIII: el 1770 fou iniciada la construcció del barri de Sant Antoni. El 1835, arran de la nova divisió provincial, fou designada com a cap d’un partit judicial dins la província d’Alacant, el qual fou agregat a la de València. Amb tot, Albaida no ha passat mai d’ésser un centre rural d’una petita rodalia, a causa de la proximitat d’Ontinyent (9 km), el veritable centre comarcal de la Vall d’Albaida. A més del poble d'Aljorf i de l’antic convent dominicà de Santa Anna d’Albaida, 92 masies es troben dins el terme municipal (388 h diss).
Albaida
© Fototeca.cat