Té serradores que aprofiten la fusta de les pinedes veïnes; i bestiar boví que a l’estiu pastura a muntanya. Antic cap d’un regne de taifa (taifa d’Albarrasí), d’una senyoria independent (senyoria d’Albarrasí) i d’un bisbat (bisbat d’Albarrasí). Damunt un poblament prehistòric del qual es conserven coves importants prop la ciutat amb pintures epipaleolítiques, es constituí la població romana de la qual no ha estat possible de fixar el nom; s’han proposat identificacions amb Segobriga, Arcavica i Lobetum, no confirmades. En queden escasses restes romanes: làpides, un baix relleu i basaments de torres. Segons les fonts àrabs posteriors, sembla que des de l’època visigòtica s’anomenava Santa Maria d’Orient. Sota la dominació àrab persistí a la població una majoria de cristians mossàrabs; això explicaria la conservació del nom alternant amb el topònim d’al-Sahla ('La Plana'). Les muralles actuals àrabs són del començ del s. XI, refetes al s. XIV. L’església de Santa Maria, d’una sola nau i amb capelles entre els contraforts, és obra del francès Quint Pierres Vedel (s XVI). La catedral de Salvador (s XIII), molt restaurada, conserva el retaule de pedra de Sant Pere (s XVI). La torre (s XVI) té restes romanes. El tresor de la catedral, a la sala capitular, conserva una bona col·lecció de tapissos de Brussel·les (s XVII) i peces d’orfebreria d’èpoques diverses. La ciutat ha estat declarada “monument nacional”.
Vista de les muralles que envolten el poble d’Albarrasí
© Arxiu Fototeca.cat