El terme s’estén des del vessant septentrional de la serra d’Albatera (682 m alt.) fins al centre de l’horta d’Oriola. La part muntanyosa, de propietat municipal, és aprofitada per a pastures, on el bestiar és alimentat en règim comunal. Una part del terme, a migjorn, és de saladar (el saladar d’Albatera ). La propietat de la terra de conreu, relativament repartida, és explotada, el 90%, directament pels propietaris. Al secà hom conrea garrofers, ametllers, oliveres, vinyes i cereals; el regadiu aprofita l’aigua del Segura, a través de les séquies de Callosa i de Coix, o bé l’aigua aportada pels dos nous canals anomenats d’Albatera. Abunden les palmeres datileres. La població, estable fins el 1930, ha augmentat considerablement a causa de l’ampliació del sector industrial (proximitat de nuclis com Crevillent o Elx) que dóna treball a tantes persones com l’agricultura. La vila (10 056 h [2006], albaterans ; 16 m alt.) és la més septentrional de la comarca. Era lloc de moriscs (el 1609, en ésser decretada llur expulsió, comptava amb 320 famílies), la senyoria del qual estigué en poder de la família Rocafull des del s. XV i fou ascendida a comtat al s. XVII ( comtat d’Albatera). Durant la guerra de Germanies, fou un dels nuclis de resistència senyorial contra els agermanats d’Oriola i d’Elx. Es conserva encara l’església parroquial erigida el 1602; la nova fou construïda el 1727. El 1939, acabada la guerra civil, fou establert al saladar d’Albatera un dels més importants camps de concentració de les tropes republicanes desfetes i refugiades al port d’Alacant; arribà a contenir 17 000 homes. Fou dissolt a l’octubre del 1939 i els internats foren traslladats al camp de Portaceli (Camp de Túria). A 3 km de la vila hi ha l’estació del ferrocarril d’Alacant a Múrcia, la qual és el centre d’un barri de cases, disseminades per l’horta (169 h [1991]). Fins el 1993, en què se segregà, formà part del municipi el poble de San Isidro de Albatera.
