Isaac Albéniz i Pascual

(Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 — Kanbo, Lapurdi, País Basc, 18 de maig de 1909)

Isaac Albéniz amb la seva filla Laura

© Fototeca.cat

Compositor i pianista.

Vida

El seu nom es deu al fet que fou batejat amb el nom del sant del dia, com era costum en l’època, i no perquè fos de família jueva, com s’ha dit repetidament. El seu pare, Àngel Albéniz, d’origen basc, era fill de Vitòria; la seva mare, Dolors Pascual, havia nascut a Figueres, i l’àvia materna, Maria Bardera, era gironina. El pare, funcionari de duanes, fou traslladat a Barcelona quan Isaac encara no tenia dos anys, i la família s’instal·là al carrer d’Escudellers. Aviat inicià els estudis de música i piano amb Narcís Oliveres, conegut com el millor pedagog de piano de l’època, i a quatre anys feu el primer concert, al Teatre Romea, amb un èxit sorprenent. A vuit anys, feu concerts a moltes ciutats catalanes i, per indicació del seu pare, compongué una marxa militar dedicada al general Prim, amic de la família, com a agraïment per uns soldats de plom que aquest li havia regalat en una visita que feu a Barcelona. Els canvis polítics provocaren la pèrdua del càrrec patern i obligaren la família a traslladar-se a Madrid, on Albéniz estudià amb Manuel Mendizábal. El 1869, juntament amb la mare i la seva germana Ernestina, anà a París i hi estudià durant nou mesos amb Marmontel per tal de preparar l’examen d’ingrés al conservatori de la capital francesa. Malgrat que superà la prova brillantment, l’admissió li fou refusada per motius de manca de disciplina. La difícil situació familiar obligà els dos germans a celebrar concerts, que tingueren gran èxit econòmic i de públic.

L’afany d’aventures d’Isaac l’empenyé a viatjar tot sol per diferents localitats de Castella, Andalusia i d’altres regions, on exhibí la seva acrobàtica tècnica pianística i sorprengué per la seva genial facilitat per a la improvisació, interpretant un repertori musical no gens fàcil, d’autors com Scarlatti, Bach, Mozart, Beethoven, Schumann i Chopin. La mort tràgica de la seva germana Blanca l’obligà a tornar a Madrid, on continuà estudiant amb Eduard Compta, deixeble de Mendizábal i de Marmontel. El 1872 tornà a marxar i s’embarcà en noves peripècies, aquesta vegada en terres americanes: l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil i Puerto Rico. Poc després, destinat el seu pare a Cuba, anà als Estats Units, on amb uns quants estalvis es proposà completar la seva formació. De retorn a Europa actuà a Liverpool i a Londres i amplià els estudis amb C. Reinecke i S. Jadassohn. Més tard es dirigí a Budapest, on fou alumne de Liszt.

Sense diners, retornà a Espanya, on sol·licità el suport del comte Morphy, musicòleg estretament vinculat al poder central, que li proporcionà una beca per a estudiar al Conservatori Reial de Brussel·les (1879), que dirigia Gevaert. Després de tres anys d’estudis disciplinats, interromputs només per una escapada als Estats Units, obtingué el premi extraordinari de piano del conservatori atorgat per un jurat en què participaven Rubinstein i von Bülow. A continuació inicià una sèrie de concerts per Europa com a solista i també formant duo amb Enrique Fernández Arbós, amb gran èxit de crítica i públic. Continuà l’activitat concertística, combinada amb les d’empresari i director de sarsuela, per la Península i per Amèrica. Un cop a Barcelona, reprengué el viatge vers Cuba, Mèxic i l’Argentina amb la finalitat de fer recitals de piano al continent americà.

Després de moltes actuacions s’establí a Barcelona, on entrà en contacte amb Felip Pedrell i impartí lliçons de música. El 23 de juny de 1883 es casà amb la seva deixebla Rosina Jordana. Si bé Albéniz havia tocat de molt jove en tertúlies musicals, en salons aristocràtics i burgesos, i havia actuat als cafès de la Barcelona vuitcentista, en especial al Café Ibérico de la Rambla, fou en realitat a partir del seu casament que s’integrà a la vida cultural de la ciutat. Així s’explica la composició, en la primera etapa, de nombroses obres del gènere de saló i d’altres que evoquen l’ambient urbà de l’època. El 1883 tocà al Gran Teatre del Liceu i l’any següent al Teatre Líric en el marc de la Societat Catalana de Concerts formant part d’un quintet extraordinari amb Fernández Arbós, Aguado, Gálvez i Rubio. També acudia regularment a la tertúlia del Cafè Continental amb Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Morera i d’altres. En aquesta època sovintejà els quadres pintorescos en les seves suites pianístiques, que recorden el seu tarannà viatger; tanmateix, el record de les terres americanes només apareix en una ocasió, a Cuba, setena part de la Suite espanyola op. 47 (1886).

Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) feu un seguit de concerts i promocionà els pianos francesos Erard i els de la casa italocatalana Bernareggi-Gassó. Durant aquests anys alternava les estades a Madrid amb temporades al barri barceloní de Gràcia i l’estiueig a Tiana, al Maresme, com també amb nombrosos concerts celebrats a diferents ciutats europees. L’any 1889, coincidint amb l’exposició de París, presentà a la capital francesa un programa integrat per clavecinistes clàssics i obres pròpies, entre elles el seu Concert fantàstic (1887), amb acompanyament de l’Orquestra Colonne.

El 1893 s’establí a París, on des del primer moment feu amistat amb Gabriel Fauré, Vincent d’Indy, Claude Debussy i Paul Dukas, que l’ajudaren a perfeccionar el seu ofici com a compositor. Feu classes de piano a la Schola Cantorum i tingué com a deixebles Déodat de Séverac, a qui Albéniz demanà que acabés Navarra, la qual cosa realitzà el 1912, i René de Castéra, que adaptà algunes obres a quatre mans. Dos dels més grans intèrprets de les seves composicions foren la francocatalana Blanca Selva, que estrenà els quatre quaderns de la seva obra mestra Iberia (1906-09), recull de dotze peces repartides en quatre quaderns, i Joaquim Malats. París, Londres, Niça i Barcelona foren les ciutats que centraren la seva actuació artística els anys darrers de la seva vida. Els seus contactes internacionals afavoriren que el 1895 arribés a Barcelona Matthieu Crickboom i la resta del Quartet Belga, que influïren poderosament la música i la pedagogia de la corda a Catalunya.

La producció escènica d’Albéniz s’inicià amb unes sarsueles de les quals no se sap res, excepte Catalanes de Gracia, estrenada al Teatre Eslava de Madrid. El 1893 estrenà l’opereta fantàstica The Magic Opal, amb llibret d’Arthur Law, a la qual seguí la comèdia musical en dos actes Poor Jonathan. A continuació compongué San Antonio de la Florida, estrenada al teatre Apolo de Madrid el 1894. Al començament de la dècada dels noranta signà un contracte amb el banquer londinenc Money Coutts, amb l’obligació d’escriure música per als seus textos. D’aquesta col·laboració poc feliç nasqué l’òpera en tres actes Henry Clifford (1895), estrenada al Gran Teatre del Liceu, i la comèdia lírica Pepita Jiménez, basada en la novel·la homònima de Juan Valera, representada el gener del 1896, segurament la seva obra escènica més reeixida. Del projecte sobre una trilogia basada en la llegenda del rei Artús només n’arribà a escriure una part de Merlín (1906) i alguns esbossos.

El 1899 estrenà Catalonia a la Société Nationale de París, la seva primera temptativa simfònica, i l’única obra en què utilitzà elements populars catalans de manera literal. Viatjà a Granada, ciutat que despertà en Albéniz el desig d’escriure una suite que portés el nom d’Alhambra, de la qual La Vega fou l’única part. Enamorat d’aquesta ciutat andalusa i de la cultura àrab, seguint l’estètica “alhambrista” escriví, entre altres peces, Serenata morisca, Zambra granadina i En la Alhambra.

Autògraf d’Isaac Albéniz corresponent a la suite orquestral Catalònia

© Fototeca.cat

Quan l’estat de salut del compositor empitjorà, la família Albéniz-Jordana s’instal·là a Cambo, al País Basc francès, prop dels Pirineus. Allí el visità Pau Casals, amb Alfred Cortot i Jacques Thibaut. Emotiva fou la visita del seu fraternal amic Enric Granados, que li portà la Creu de la Legió d’Honor que França li acabava de concedir a petició de Fauré, Debussy, Dukas, d’Indy i Lalo. De retorn a Barcelona, Granados finalitzà l’obra Azulejos, el manuscrit inacabat de la qual li havia lliurat la família Albéniz. Isaac Albéniz morí el 18 de maig de 1909 a Cambo i les seves despulles arribaren a l’Estació de França de Barcelona, on foren rebudes solemnement per les institucions i pel poble per a conduir-les al Cementiri Nou. Albéniz reposa, doncs, a Montjuïc (a la plaça dels Francesos del cementiri), en un indret proper al palauet reial que porta el seu nom.

L’estil del pianista Albéniz era fort i expressiu; en donen testimoniatge els elogis de Vincent d’Indy, de Barbieri, de Widor i de Pedrell. Excel·lí, però, encara més en la composició. L’estudi de la magna obra d’Albéniz permet d’entreveure la trajectòria d’una rica inspiració, sense precedents ni analogies. Les seves primeres composicions són reflexos de la seva inspiració instintiva, impressions més valuoses per la idea inclosa que no per la forma. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d’inspiració inexhaurible. Més de la meitat de les seves obres porten el nom d’una ciutat, d’un poble o d’una regió. Però la vena d’inspiració més forta i fecunda, la trobà a Andalusia; la ciutat preferida fou Granada, a la qual s’acostà amb l’esperit i l’intent de fer-la reviure a Catalunya. La cultura àrab estimulà la seva fantasia per damunt de qualsevol impressió convencional, lluny de tot símbol flamenc: La Alhambra, Torre Bermeja, El Albaicín.

L’àmplia producció d’Albéniz troba la seva millor expressió en les composicions per a piano sol. Amb Chants d’Espagne, que inclou les cèlebres Seguidillas, finalitza l’etapa de joventut, en la qual predominà el gènere de saló, i comença la maduresa. L’obra cabdal d’Albéniz, cal cercar-la en el piano, ja que la sonoritat de l’orquestra és menys adequada al seu temperament. En aquest sentit, Ibèria, constitueix una excel·lent mostra de l’internacionalisme del seu autor, que quedà incompleta a causa de la seva mort. Altres obres pianístiques d’Albéniz són la Rapsòdia espanyola, la Suite espanyola, Records de viatge, Cants d’Espanya, Espanya (Souvenirs), etc. Les seves últimes composicions pianístiques La Vega (1897), Navarra i Azulejos, ambdues pòstumes, són comparables a les millors obres dels compositors clàssics i romàntics i a les dels seus contemporanis Debussy, Ravel, Bartók i Prokof’ev. La seva escriptura pianística, de gran dificultat tècnica, és un prodigi d’eficàcia i expressivitat.

En el camp simfònic escriví també Scherzo i Capricho cubano. Com a compositor de lieder, al final de la seva vida s’allunyà del seu estil inicial; desapareixen les antigues fórmules, gràcies a una voluntària simplificació melòdica, a una modulació constant, a una vaguetat tonal i a una predilecció evident per la prosa rítmica. El contacte amb els músics francesos es posà de manifest en les seves Quatre melodies, dedicades a Gabriel Fauré. Aquestes obres poden ésser considerades com a excel·lents realitzacions en el camp del lied.

Les institucions barcelonines que custodien els grans manuscrits d’Albéniz són l’Orfeó Català, la Biblioteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona.

Obra

Piano

Pavana capricho, op. 12 (1883); Suite española, op. 47 (1886); Suite antigua, op. 54 (1887); Suite antigua núm 2, op. 64 (1887); Siete estudios en los tonos naturales, op. 65 (1887); Sonata núm. 4, op. 72 (1887); Sonata núm. 3, op. 68 (1887); Recuerdos de viajes, op. 71 (1887); Suite antigua núm. 3, op. 82 (1887); 6 Mazurcas de salón, op. 66 (1888); Doce piezas características, op. 92 (1888-89); 2 Mazurcas de salón, op. 95 (1889); Suite española núm. 2 (1889); Serenata española, op. 181 (publ. 1890); España: seis hojas de álbum, op. 165 (publ. 1890); Mallorca, op. 202 (publ. 1891); Los sueños, op. 101 bis (1892); Chants d’Espagne, op. 232 (1896); La Vega (1897); Iberia, 4 vols. (1906-09); Navarra (Séverac, 1912); Azulejos (Granados, 1911)

Orquestra

Rapsodia cubana, op. 66 (1887); Rapsodia española, orq., pno., op. 70 (1887); Concert per a piano, la m, op. 78 (1887)

Música escènica

The Magic Opal, òpera (1893); San Antonio de la Florida, sarsuela (1894); Henry Clifford, òpera (1895); Pepita Jiménez, òpera (1896); Escenas sinfónicas catalanas (estr. 1899); Catalonia, suite (estr. 1899); Merlín (1906)

Cançó

Seis baladas (1887); 5 Rimas de Bécquer (1889); To Nellie, 6 cançons (publ. 1896); Cuatro melodías (publ. 1909)

Bibliografia

  • De las Heras, A.: Vida de Albéniz, Patria, Barcelona 1940
  • Iglesias, A.: Isaac Albéniz. Su obra para piano, Alpuerto, Madrid 1987
  • Laplana, G.: Albéniz. Su vida y obra, Noguer, Barcelona 1958
  • Raux, M.: Albéniz y su vida inquieta y ardorosa, Pauser, Barcelona 1950
  • Ruiz Albéniz, V.: Isaac Albéniz, Publicacions de la Comissaria General de Música de Barcelona 1948
  • Sagardia, A.: Albéniz, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1986

Complement bibliogràfic

  • Collet, Henri: Albéniz et Granados, Lib. Félix Alcan, Paris 1926
  • Guerra y Alarcón, Antonio: Isaac Albéniz: notas crítico-biográficas de tan eminente pianista, Tipográfica del Hospicio, Madrid 1886
  • Iglesias Álvarez, Antonio: Isaac Albéniz: su obra para piano, Editorial Alpuerto, Madrid 1987
  • Laplane, Gabriel: Albéniz: sa vie, son oeuvre, Éditions du Milieu du Monde, Geneva 1952
  • Laplane, Gabriel: Albéniz: su vida y su obra, Noguer, Barcelona 1958
  • Heras, Antonio de Las: Vida de Albéniz, Patria, Barcelona 1940
  • Raux Deledicque, Michel: Albéniz: su vida inquieta y ardorosa, Ediciones Peuser, Buenos Aires 1950
  • Antoniorrobles: Albéniz genio de "Iberia", Editorial Constancia, México, D.F. 1953
  • Gauthier, André: Albéniz, Espasa-Calpe, Madrid 1978
  • Sagardía Sagardía, Ángel: Albèniz, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1986
  • Torres Mulas, Jacinto: Catálogo sistemático descriptivo de las obras musicales de Isaac Albéniz, Instituto de Bibliografía Musical, Madrid 2001
  • Collet, Henri: Albéniz y Granados, Editorial Tor-S.R.L., Buenos Aires 1943
  • Franco Manera, Enrique: Albéniz y su tiempo, Fundación Isaac Albéniz, Madrid 1990
  • Albéniz, Isaac: Impresiones y diarios de viaje, Fundación Isaac Albéniz, Madrid 1990
  • Jankélévitch, Vladímir: La présence lointaine: Albeniz, Séverac, Mompou, Éditions du Seuil, Paris 1983
  • Ruiz Albéniz, Víctor: Isaac Albéniz, Comisaría Nacional de la Música, Madrid 1948
  • Sagardía Sagardía, Ángel: Isaac Albèniz, Editorial Sánchez Rodrigo, Plasencia 1951
  • Iglesias Álvarez, Antonio: De la dificultad del gran piano de Isaac Albéniz, Editorial Alpuerto, Madrid 1988
  • Albéniz, Isaac; Cardó, Anton; Torres Mulas, Jacinto: Isaac Albéniz: integral de l’obra per a veu i piano, Tritó Edicions, Barcelona 1998
  • Franco Manera, Enrique: Imágenes de Isaac Albéniz, Fundación Isaac Albéniz, Madrid 1988
  • Nenna, Giovanni Ferdinando: Isaac Albéniz: voce musicale d’Oriente nell’Occidente d’Europa, Edizioni Video Sound, Pomezia [Roma] 1988
  • Aviñoa i Pérez, Xosé: Albéniz, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1986
  • Clark, Walter Aaron: Isaac Albéniz: portrait of a romantic, Oxford University Press, New York 1998
  • Ruiz Tarazona, Andrés: Isaac Albéniz: España soñada, Real Musical, Madrid 1975
  • Baytelman, Pola: Isaac Albéniz: chronological list and thematic catalog of his piano works, Harmonie Park Press, Warren, Michigan 1993
  • Iglesias Álvarez, Antonio; Fernández-Cid de Temes, Antonio: Entorno a Isaac Albéniz y su "Iberia": discurso del académico electo Excmo. Sr. D. Antonio Iglesias Álvarez leído en el acto de su recepción pública... contestación del Excmo. Sr. D. Antonio Fernández-Cid de Temes, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid 1992
  • Clark, Walter Aaron: Spanish music with an universal accent: Isaac Albéniz’s opera "Pepita Jiménez", U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1994
  • Falces Sierra, Marta: Estudio documental de la obra vocal inglesa de Isaac Albéniz: análisis lingüístico-musical de sus canciones de concierto sobre poemas de Francis Mouney-Coutts, Servicio de Publicaciones, Universidad de Granada, Granada 1992
  • Montero Alonso, José: Albéniz: España en "suite", Sílex Ediciones, Madrid 1988
  • Llorens i Cisteró, Josep Maria: Isaac Albéniz: a través de unas cartas inéditas, 1958 o post.
  • Clark, Walter Aaron: Isaac Albéniz: a guide to research, Garland, New York, London... 1998
  • Amat i Cortés, Joan: Isaac Albéniz: un català universal, Barcelona 1998
  • Torres Mulas, Jacinto: Iberia de Isaac Albéniz a través de sus manuscritos. Iberia by Isaac Albéniz through the manuscripts, Editorial de Música Española Contemporánea; Española de Ediciones Musicales Schott, Madrid 1998
  • Lewis, Lisa Michele: Twelve nouvelle impressions: historical and cultural factors relating to the performance of Isaac Albéniz’s "Iberia" suite, U.M.I., 1998
  • Falces Sierra, Marta: El pacto de Fausto: estudio lingüístico-documental de los lieder ingleses de Albéniz sobre poemas de Francis Money-Courts, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Granada, Granada 1993
  • Menéndez Aleyxandre, Arturo: Albéniz, primer universalizador de la música española, Gráf. Valero, Barcelona 1960
  • Clark, Walter Aaron: Isaac Albéniz: retrato de un romántico, Turner, Madrid 2002
  • Romero, Justo: Isaac Albéniz, Península, Barcelona 2002
  • Martínez, Julia: Falla, Granados, Albéniz, Publicaciones Españolas, Madrid 1952
  • Saperas i Auvi, Miquel: Cinc compositors catalans: Nicolau, Vives, mossèn Romeu, Lamote, Albéniz, Josep Porter, Llib. Editor, Barcelona 1975
  • Iglesias Álvarez, Antonio: Oscar Esplá, Joaquín Rodrigo, Rodolfo Halffter, Manuel de Falla, I. Albéniz-C. Halffter, Isaac Albéniz, Joaquín Turina: sus obras para piano y orquesta, Editorial Alpuerto, Madrid 1994