Situació i presentació
Es troba al sector SE de la comarca, en contacte amb les Garrigues. Limita d’una banda amb els termes garriguencs de Granyena de les Garrigues i el Cogul (SE i E, respectivament) i de l’altra amb els d’Alfés (NE i N), Sunyer (NW), Sarroca de Lleida (W) i Torrebesses (S), pertanyents a la comarca del Segrià.
El relleu, de característiques semblants al de la comarca veïna de les Garrigues, és format per plans trencats per turons i drenats per diversos barrancs afluents a la vall del Secà, que circulen en direcció NW i W. En els sectors orientals i sud-orientals es troben les alçades més importants del terme, entre les quals cal esmentar el Tossal Gros (310 m).
El poble i cap de municipi d’Alcanó és l’únic nucli de població del municipi. Travessa el nucli una carretera local que, en direcció NW, entronca amb la C-12 (Eix Occidental) procedent d’Amposta, que comunica el poble amb Lleida i l’AP-2. La mateixa carretera, en direcció contrària, el comunica amb Granyena de les Garrigues i el Soleràs, on enllaça amb l’antiga comarcal C-233 de Flix a les Borges Blanques. Diverses pistes porten a Sarroca de Lleida i al Cogul.
L’etimologia del nom ha estat interpretada com a derivada de “fogar” (al-kainon, segons Alcover-Moll) o d’església” (al-kanisia) com seria el cas d’Alcanís o el Canís (a Rosselló), Canissella (Alguaire) o el Canós (Segarra), i en aquest cas podria correspondre a una església alçada abans de la dominació musulmana.
La població i l’economia
El recompte d’habitants més antic que ha pervingut és el fogatjament del 1365, en què figuren 25 focs; en el del 1378 consten 12 focs. Al segle XVI el lloc apareix amb 90 focs de moriscos i 39 focs de cristians de natura. La població, doncs, ha estat tradicionalment escassa. Al segle XVIII passà de 54 h el 1718 a 242 h el 1787. El 1860 hom censà 388 h, que disminuïren a 357 el 1900, per tornar a augmentar fins a 407 el 1930. A partir del 1960, s’encetà una minva progressiva, de tal manera que es comptabilitzaren 377 h el 1960, 333 h el 1970, 325 h el 1975, 310 h el 1981 i 289 h el 1991. Al llarg de la dècada de 1990 la tendència negativa es mantingué tot i que es produïren algunes oscil·lacions. L’any 2001 la població era de 261 h i el 2005, de 251 h.
La superfície conreada representa més de tres quartes parts de la superfície municipal; gairebé tots els conreus són de secà. El més important és l’olivera, seguida per l’ametller i l’ordi. Destaca la cria d’aviram, amb un notable increment durant la dècada de 1990, i el constant creixement de caps de bestiar boví. La principal indústria és la cooperativa del Camp d’Alcanó, que comercialitza productes agrícoles i es dedica a l’elaboració i venda d’oli d’oliva amb la Denominació d’Origen Garrigues. Es fa mercat setmanal els dimarts.
El poble d’Alcanó
El poble d’Alcanó es troba a 214 m d’altitud, al centre del terme. En el nucli antic hi ha diversos carrers i casals que conserven un tipisme de regust medieval. En un extrem de la plaça Major es destaca una gran construcció molt reformada que es correspon amb les restes de l’antic castell d’Alcanó. L’interior fou compartimentat per a contenir dos habitatges de tal manera que, si no fos per una de les parets mestres que encara es conserva, no restaria res dels seus orígens medievals. Els murs exteriors, on es poden veure importants esquerdes en l’aparell de carreus escairats, estan tan desfigurats que solament es conserva l’aspecte massís del conjunt, una finestra ogival, una espitllera al mur lateral i un trencaaigües (l’obertura està tapiada) en una façana que no té cap portal antic. El coronament també fou alterat; per damunt de les mènsules que marquen l’alçada original fou aixecat un mur que suporta una nova teulada de dos vessants i que oculta l’antiga galeria de les golfes.
L’església parroquial de Sant Pere és un edifici barroc del segle XVIII, amb un gran cimbori i un airós campanar de torre octagonal, coronat per una barana de balustres; la façana té una bona portada amb columnes i decoració escultòrica (fins el 1936 conservà dos majestuosos retaules barrocs del mateix segle XVIII, el major i el del Roser). Al mig de la plaça hi havia una creu de terme gòtica.
Al poble s’organitzen diverses activitats culturals i recreatives. La festa major d’hivern d’Alcanó se celebra per Sant Blai (3 de febrer) i la d’estiu per Sant Pere de les Claus, l’últim cap de setmana de juliol. Per Sant Josep (19 de març) també es fa festa i és tradició celebrar un dinar de germanor.
Les restes més antigues que es documenten en aquest municipi són de l’època de la dominació romana. El jaciment, un lloc d’habitació sense estructures, és situat a la plana conreada que s’estén al costat N del Tossal Gros i els materials que es recuperaren es trobaven en un camp d’oliveres que hi ha a prop de la vall del Secà i a la línia divisòria d’aquest terme amb el d’Alfés.
La història
La primera referència documentada de la població es troba en el Llibre verd de la catedral de Lleida: el bisbe Gombau de Camporrells adquiria (1203) un palau que els canonges de Sant Ruf tenien a l’extrem NE de la Suda per a palau episcopal (subsistí fins el 1710) en canvi de cedir als canonges uns predis a les Pardinyes i uns drets sobre l’almúnia d’Alcanó (que el 1149 havia revertit a l’Església de Lleida) amb l’autorització de bastir-hi una església. Aquesta almúnia o granja era d’origen sarraí i el fet que correspongués al bisbe el 1149 fa suposar que hi havia ja una mesquita, car s’havia convingut que tots els predis amb aquesta condició havien de revertir a la mitra.
Tant els canonges de Sant Ruf com el capítol de Lleida contribuïren a la repoblació del terme, un secà gairebé desèrtic. En una escriptura del 1267 el lloc és anomenat Alcanó de la Frontera (dels anys que fou límit del valiat àrab de Lleida). Els monjos de Sant Ruf reberen delmes i pensions atorgats fins a la seva extinció després de la Pesta Negra del 1348 i els béns de la comunitat passaren a la bisbalia lleidatana. Això no obstant, el castell d’Alcanó (que censava també a Sant Ruf) fou, abans del 1231, del mercader Guillem Hug de Tolosa, que aquest any el llegà al seu fill Guillem. El 1342 era de Pere de Sanaüja i el 1358 de Joan Sescomes o Borriac, que el mantenia el 1365. La senyoria del lloc fou reincorporada al capítol de la catedral lleidatana, segons consta en actes de la catedral del 1450 al 1490, i s’hi mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.