Fill de Clínies i nebot de Pèricles. Deixeble de Sòcrates. Durant les guerres del Peloponès i després de la pau de Nícies (~421) fou el cap del partit radical que volia la continuació de la guerra. Els atenencs rebutjaren Alcibíades com a general el 418, però foren vençuts pels espartans a Mantinea. Amb una nova maniobra, tornà a ésser elegit general i dirigí una expedició contra l’illa de Mēlos, que fou arrasada. L’obsessió de la victòria sobre Esparta el portà a una expedició contra Sicília, on Leontins, aliada d’Atenes, era amenaçada per Siracusa. El 415 partí contra Siracusa una flota de cent trenta-quatre naus comandada per Nícies Lamakos i Alcibíades. Mentrestant, aquest fou acusat d’impietat pel fet d’haver mutilat estàtues divines i profanat els misteris eleusinis. Abans de tornar presoner a Atenes fugí a Esparta, on traí els seus compatriotes, que foren vençuts pels siracusans a Sicília i pels espartans a Decelea. Totes aquestes derrotes portaren Atenes a una revolució oligàrquica, que Alcibíades aprofità per tornar-hi i vèncer la flota espartana a Cízic (410). El 408 fou elegit general en cap altra vegada i portà la flota a l’Àsia Menor. Lisandre, rei d’Esparta, amb l’ajuda dels perses, derrotà Alcibíades a Nòtion. Aquest fugí a Tràcia per evitar el càstig de l’assemblea atenenca, i més tard a Frígia, on el sàtrapa Farnabazos l’assassinà a petició de Lisandre.
Alcibíades Còpia romana d’un bust grec
© Fototeca.cat
General i polític atenenc.