Fill del diplomàtic Pierre Alduy, es llicencià en lletres i en dret a Montpeller i a París. El 1942 fou agregat d’ambaixada a Ankara i el 1943 passà a la França lliure. Acabada la Segona Guerra Mundial, fou nomenat prefecte (1946). Posteriorment, adherit al Partit Socialista, inicià una carrera política en ser elegit alcalde dels Banys d’Arles i conseller general del cantó de Prats de Molló (1952), càrrecs en què fou succeït per la seva esposa Jacqueline Alduy el 1959. Guanyà aquest any l’alcaldia de Perpinyà i revalidà successivament el mandat fins el 1993, que una crisi en el govern municipal provocà la dissolució del consistori i la convocatòria d’eleccions anticipades a les quals no es presentà i que foren guanyades pel seu fill Joan Pau Alduy i Triaire . Com a alcalde de Perpinyà, n'impulsà la modernització amb reformes urbanístiques com la de la riba de la Tet, la construcció d’equipaments (tractament de les deixalles, depuradora, nou escorxador), l’obertura de nous eixos de circumval·lació i d’accés a la ciutat (Pont Aragó, 1968), la creació de nous polígons industrials, del nou barri residencial del Molí de Vent, iniciat el 1962, i de la universitat (1979). Impulsà també iniciatives per la recuperació de la identitat catalana (Centre de Documentació i d’Animació de Cultura Catalana, 1978) potencià les relacions amb Barcelona i, en general, amb la Catalunya al Sud dels Pirineus. Fou també diputat (1956-1981), senador (1983-1992), conseller general de Perpinyà (1959-76 i 1982-1989) i vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló (1986-1988). El 1976 fou expulsat del Partit Socialista i el 1978 ingressà a la UDF.
Paul Alduy
© Servei de fotografia Vila de Perpinyà
Polític.