Succeí al seu pare Nicolau I i la seva primera tasca fou de posar fi a la guerra de Crimea (1856). El seu regnat es caracteritzà per un tímid intent de liberalització que tingué una repercussió molt profunda en els esdeveniments posteriors de la història russa; les reformes foren fetes per una petita minoria de nobles, funcionaris i periodistes als quals el tsar deixà en llibertat d’actuació. L’ucàs del 3 de març de 1861 alliberà els serfs i expropià els nobles; la reforma fou feta mitjançant institucions tradicionals com el mir. Però tot això fou lletra morta, perquè l’estat, una vegada els hagué alliberats, es desinteressà de la sort dels camperols.
Respecte a l’administració, es limità a reformes menors: creació d’assemblees locals (zemstvo), reforma de la justícia a l’estil occidental, autonomia municipal, modificació de l’ensenyament secundari i superior (passà de la jurisdicció religiosa a la del ministre d’instrucció pública), i institució del servei militar obligatori (1874). Les reformes arribaren massa tard i, en lloc d’apaivagar el descontentament general, accentuaren la resistència. La reforma agrària descontentà els nobles desposseïts i els mateixos camperols (al govern de Kazan’ se’n revoltaren deu mil a les ordres d’Anton Petrov, que fou empresonat i afusellat).
Amb la insurrecció de Polònia i l’intent subsegüent de russificar el país (com també Ucraïna i els Països Bàltics), acabà el període de reformes. Com que la noblesa polonesa fou considerada responsable de la insurrecció, a Polònia, en canvi, la reforma agrària fou radical, i les terres foren repartides íntegrament entre els camperols. L’expansió continental russa continuà ininterrompudament durant el regnat d’Alexandre II. El seu ministre d’afers exteriors Gorčakov basà la seva política en el paneslavisme. Des del 1859 els russos atacaren el Caucas, conqueriren Daguestan i començaren les exploracions petrolieres de Bakú. L’any següent fou fundada la ciutat de Vladivostok i començà la conquesta del Turquestan. El 1870 l’emir de Bukhara es reconegué vassall del tsar.
A causa del fracàs de les reformes i de la política paneslavista, es desenvolupà el ferment revolucionari. La intelligencija es decantà cap al nihilisme i al populisme i, a partir del 1878, cap al terrorisme, manifestat en múltiples atemptats. D’un d’ells, organitzat pel grup La Voluntat del Poble, en fou víctima el mateix tsar.