Pràcticament tot el terme és conreat, mitjançant terrasses als costers dels tossals. El regadiu ocupa només el marge dels rius i és regat a través de la séquia d’Alfarrasí (44 ha dedicades a cereals i a hortalisses). La resta és ocupada pel secà, en el qual destaca el conreu típic de la vall: el raïm de taula, que ocupa, amb el raïm de vi, el 33% de la superfície del terme; per llur importància, segueixen les oliveres amb 150 ha, els cereals de secà i els arbres fruiters de secà. La terra, molt repartida, és conreada directament pels propietaris. Els darrers anys, l’activitat industrial ha donat vida al poble: una gran part de la població i gairebé totes les dones treballen a la indústria tèxtil local o de les poblacions veïnes; a més, hi ha una fàbrica de garrafes i una altra de plàstics. La població cresqué molt lentament durant la segona meitat del s. XIX i es mantingué al voltant dels 700 h durant el primer terç del XX; a partir del 1920 no ha parat d’augmentar, entre el 1920 i el 1950, lentament, i, després, acceleradament. El poble (1 289 h agl [2006], alfarrasiners ; 197 m alt.) és situat a menys d’un quilòmetre a l’esquerra del riu d’Albaida, sobre la carretera de València a Alcoi, que és el seu eix, a 20 km de Xàtiva i a 9 d’Albaida. Era població de moriscs (66 famílies el 1609), desmembrada eclesiàsticament de Benigànim el 1541; repoblada el 1625, després de l’expulsió dels moriscs. L’església parroquial de Santa Maria fou construïda els anys 1763-79.
