Fill segon de Jaume II i de Blanca d'Anjou. Es casà amb Teresa d'Entença (1314), hereva del comtat d’Urgell. Amb aquest casament s’incorporà a la corona un dels últims comtats catalans independents. Fou declarat primogènit dels regnes de Jaume II per la renúncia dels drets feta pel seu germà gran, Jaume, el qual es féu religiós (1319). Jaume II, després de llargs anys de negociacions diplomàtiques començades arran de la publicació per Bonifaci VIII de la butlla Super reges et regna (1297), per la qual li eren infeudats els regnes de Sardenya i Còrsega en compensació a la seva renúncia de Sicília, plantejà la conquesta sarda. Donà el comandament de l’exèrcit expedicionari al seu hereu l’infant Alfons. L’estol que havia de transportar l’exèrcit i alhora privar Pisa i, si calia, Gènova, de portar reforços a l’illa, era manat per l’almirall Francesc Carròs. L’infant Alfons, acompanyat per la seva muller Teresa d’Entença, partí de Portfangós (31 de maig de 1323). Desembarcaren a Sardenya a la Palma de Solç (Sulci) (24 de juny de 1323). El jutge d’Arborea i la majoria dels senyors sards feren acte d’acatament a Jaume II. Les ciutats dominades per Pisa oferiren, però, resistència. Alfons hagué d’assetjar la vila d’Esglésies, la qual es rendí el 7 de febrer de 1324.
A continuació passà a Càller, hostilitzat pel vescomte de Rocabertí; des de l’inici de les hostilitats n'havia estat intentant el setge, sense èxit per la manca de possibilitats de l’exèrcit de l’infant. La presència de l’estol pisà davant Càller obligà l’infant a desafiar-lo, i convingueren de lluitar en terra. La topada tingué lloc a Lucocisterna, el 29 de febrer de 1324 (batalla de Lucocisterna). Aquesta fou l’única batalla campal durant la conquesta, el mateix dia que l’almirall Carròs vencia la flota pisana. Alfons aconseguí una brillant victòria, que li proporcionà el domini complet de l’illa. Pisa es veié obligada a negociar la pau i a renunciar a les seves possessions sardes tot i conservar com a feu el castell de Càller. L’infant Alfons considerà finida la conquesta i nomenà governador Felip de Saluces. Teresa d’Entença no aconseguí d’ésser reina, puix que morí pocs dies abans que el seu sogre, Jaume II (1327).
Alfons el Benigne fou coronat solemnement a la ciutat de Saragossa (pasqua del 1328); Ramon Muntaner deixà una descripció de les fastuoses festes que hom hi celebrà. Alfons el Benigne es mogué constantment entre tres influències: el seu esperit religiós, segurament influït per grups espirituals, dins la tradició mística de la cort de Jaume II (tres dels seus germans foren eclesiàstics: l’infant Joan, l’infant Jaume, el primogènit, i l’infant Pere); la seva malaltia crònica, agreujada segurament per l’estada a l’illa de Sardenya; i la intervenció política de la seva segona muller, Elionor de Castella, germana d’Alfons de Castella, que tenia grans ambicions per als seus fills, en detriment dels drets de Pere (Pere III) i Jaume, fills del primer matrimoni del rei. També els interessos polítics d’Alfons XI de Castella-Lleó influïren abans i després del casament d’Elionor (Tarassona, febrer del 1329). La seva principal preocupació política fou d’aconseguir un èxit en la croada contra el reialme musulmà de Granada. Fou un retorn a l’ideal de croada, de lluita contra l’islam. Ramon de Melany, un dels més hàbils diplomàtics d’Alfons el Benigne, recorregué Europa en un intent d’interessar els sobirans a dur a terme la croada conta els sarraïns de Granada aliats del Marroc, però fracassà. El papa Joan XXII no demostrà cap entusiasme, i Alfons XI de Castella-Lleó no fou sincer en les seves intencions. L’expedició militar de l’any 1330 fou una campanya d’estiu sense cap conseqüència pràctica militar; després de llargues i complicades negociacions i d’operacions bèlliques de caire local, hom arribà a una pau (1335) sense que en cap moment la croada fos una realitat.
El problema més greu fou el domini de l’illa de Sardenya. Abatuda Pisa, Gènova intervingué i donà suport a la revolta de Sàsser i de Càller (1325), que foren sotmeses poc temps després. Sàsser tornà a revoltar-se (1329), però fou reconquerida i, exiliats la majoria dels seus habitants, fou repoblada amb catalans. Alfons procurà de millorar l’administració sarda i envià com a reformadors Berenguer de Vilaragut i Bernat Gomir (1330). Les bones intencions del rei fracassaren per la continuada intervenció genovesa, que afavorí les mesures de repressió i de defensa. Al capdavall, aliat de Jaume III de Mallorca contra la voluntat del papa Joan XXII, fou iniciada la guerra contra Gènova, la pau amb la qual no fou signada fins els inicis del regnat de Pere el Cerimoniós (1337). A més del fracàs de la seva política peninsular i de veure's abocat a una guerra contra Gènova sense possibilitats econòmiques per a arribar a una ràpida i clara victòria, veié enterbolits els seus darrers anys de regnat per les lluites polítiques familiars.