OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Alins

Alins de Vallferrera
Municipi
Pallars Sobirà

Sumari de l’article

Alins de Vallferrera
La vila d’Alins, al centre de la Vall Farrera
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà, a la zona axial pirinenca, que comprèn, des del 1927, la totalitat de la vall Ferrera i del seu annex, la vall de Tor.
Població: 
297 h
[2009]
Extensió: 
183 km2

Situació i presentació

El municipi d’Alins, de 183,19 km 2 , es troba al sector NE de la comarca. L’actual municipi és formà el 1927, que s’uniren al terme d’Alins els d’Ainet de Besan, Àreu, Norís i Tor. El terme limita al NE amb França i a l’E amb Andorra, al SE termeneja amb el municipi d’Anserall (Alt Urgell), al S amb Farrera, al SW amb Tírvia i a l’W amb les terres de llevant dels municipis de Vall de Cardós, Esterri de Cardós i Lladorre.

L’eix natural del municipi és la Noguera de Vallferrera. El terme comprèn tota la vall d’aquest riu, força muntanyosa. Separen la Vall Ferrera de la Vall de Cardós la serra de Niarte, el puig de Cassibrós, la muntanyeta de Besan, la serra de Costuix, el roc d’Ausinsi, la Roca Cigalera, el pic de Baborte i el de Sotllo. Al sector de llevant s’aixequen el pic de Canalbona, la Pica Roja, el pic de Baiau, el de Centfonts, el de la Bassera i el de Salòria. Al S hi ha la serra de Màniga. Al bell mig del municipi s’aixeca la serra de Monteixo.

Els principals cursos que vessen a la Noguera de Vallferrera són el riu de Baiau, que ho fa a la capçalera, els barrancs d’Areste, de Sotlló, de Baborte, el torrent de la Llacuna, el de la Llena, el barranc de Bedet, el torrent d’Abelló, el barranc de Llosedo, el d’Osé, el de la Muntanyeta, el de la Bordeta Sansa i el de Sant Francesc, que ho fan per la dreta, i el torrent d’Aixeus, el barranc de Buscallado i el riu de Tor, que ho fan per l’esquerra.

El riu de Tor forma una vall secundària a la qual desguassen el barranc de Vallpeguera, el de Palomer i el de Guerri, que ho fan per la dreta, i el barranc del Port Vell, el de la Rabassa, el barranc de Boixedo i el de Rialeres, que ho fan per l’esquerra.

El terme comprèn la vila d’Alins, cap de municipi, els pobles d’Ainet de Besan, Araós, Àreu, els llogarets de Norís i Tor, els masos o bordes de Buiro i Virós i el nucli de Besan. Travessa el municipi una carretera que des de la confluència amb la Noguera de Cardós remunta la vall de la Noguera de Vallferrera fins a Alins, on la carretera es bifurca: un ramal, seguint la mateixa vall de la Noguera de Vaferrera, arriba a Àreu, i des d’aquí, per una pista, al refugi de Vall Ferrera; un segon ramal remunta el curs del riu de Tor fins a la població que li dóna nom i des d’aquí continua fins al port de Cabús, per on s’accedeix a Andorra.

La població

La població de la vall ha experimentat una davallada considerable. El fogatjament del 1553 li dóna 51 focs: 14 a Alins, 4 a Ainet, 6 a Araós, 15 a Àreu, 5 a Norís i 7 a Tor. El 1718 tenia 575 h (200 h a Alins, 112 h a Ainet, 37 h a Araós, 126 h a Àreu, 50 h a Norís i 50 h a Tor), població que havia pujat a 919 h el 1787. Del 1860 en endavant tota la Vall Ferrera tenia 1 401 h (376 h a Alins, 425h a Ainet i Araós, 484 h a Àreu i 116 h a Tor i Norís), xifra que anirà davallant en els censos següents: 938 h el 1877, 793 h el 1887, 764 h el 1900 i 729 h el 1920 (aquest darrer any 191 h a Alins, 267 h a Ainet i Araós, 211 h a Àreu i 60 h a Tor i Norís).

El 1927 s’uniren tots els municipis de la vall i s’establí la capitalitat a Alins, i després d’una lleu recuperació (741 h el 1940) continuà la corba descendent (635 h el 1950, 567 h el 1960, 355 h el 1970, 345 h el 1975 i 313 h el 1981). Al llarg de la dècada del 1990 la població seguí la tendència decreixent dels darrers cinquanta anys. El 1999 hi havia 284 h i el 2005, 248 h.

L'economia

L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrícola i, sobretot, ramader. Les extenses pastures de la capçalera de la vall han facilitat l’explotació des d’antic de ramats locals, de la gent de la vall o bé, mitjançant els contractes de conlloc, de ramaders de la Conca de Tremp o de la Noguera i l’Urgell. Fins a la Primera Guerra Mundial, hi pasturaven també grans ramats de la part del País de Foix, que arrendaven d’una manera especial els plans de Boet i d’Areste. Encara s’hi practica la transhumància que aprofita els pasturatges.

Escampades arreu del terme, especialment en replecs de les muntanyes, hi ha nombroses bordes com les de Virós, la Muntanyeta de Besan, Crusos, la Rebuira, Buiro, Costuix, Plau, Parratxi, Bedet i Biscatrós, on s’aturen a la primavera el bestiar boví i els escassos ramats de cavalls que resten, camí dels prats d’alta muntanya, i de retorn, al final de l’estiuada, per consumir l’herba seca segada als prats veïns. No obstant, el bosc ocupa una gran superfície, al igual que a la resta de la comarca, tot i que cal suposar que en èpoques passades l’extensió encara era superior, ja que fornia de combustible les nombroses fargues del lloc, ara desaparegudes. Hi ha grans masses forestals a l’obac i el solell d’Alins, a Àreu, al bosc de Virós, al bosc d’Escobedo i a la muntanya de Norís.

Fins a la introducció de la indústria lletera i la modernització de les comunicacions hi predominava la policultura. Madoz explica que a mitjan segle XIX s’hi feia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses i algunes pastures, i s’hi criava bestiar boví, cabrum, mular i cavallí, i sobretot de llana.

Les terres de conreu són escasses, però cal destacar els cultius de cereals (blat) i farratge (alfals), destinats a l’alimentació del bestiar. El bestiar boví ha anat desplaçant als sectors més tradicionals el bestiar de peu rodó i l’oví. S'ha incrementat la cria d’animals de granja, concretament de porcs i l’estabulació de vaques per a llet.

Resten (ara fora de funcionament) petites centrals hidroelèctriques, anteriors a l’inici de les grans obres hidroelèctriques, d’escassa potència i ús exclusivament local a Alins, Araós, Àreu i Ainet de Besan. També han deixat de funcionar els tradicionals molins fariners i les serradores.

El municipi d’Alins, amb un gran nombre de pobles i llogarets, capelles i bordes, no té cap indústria pròpiament dita; hi havia hagut una ferreria o fornal, a Cal Ferrer d’Àreu. Pel que fa a l’oferta d’allotjament, hi ha càmpings, un hotel i diverses pensions, cases de pagès i refugis com el de Vall Ferrera, inaugurat l’any 1935, centre estratègic per a fer les innombrables excursions d’alta muntanya com l’ascenció a la Pica d’Estats.

La vila d'Alins

La vila d’Alins (58 h el 2001), situada a 1 048 m, ha gaudit sempre de la capitalitat de la vall. El nucli s’allargassa prop de la carretera al primer eixamplament de la vall, amb la presència del majestuós Monteixo al fons; la població s’estén pel marge esquerre del riu. Al nucli planer hi ha la casa de la vila, enfront de la qual es guarda el mall d’una antiga farga. Era una vila oberta, no murada. Un xic més enllà, al peu de la carretera es troba l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, amb una ampla façana de dos vessants molt inclinats. Va ser totalment refeta tardanament i té la volta barroca amb llunetes; guarda, en canvi, el campanar romànic a la base, amb arcuacions llombardes a la part inferior, renovat i amb una coberta punxeguda piramidal a la part superior. Un xic més amunt es troba el nucli de la Força, del qual el Spill manifest del vescomtat de Castellbò, redactat el 1519, diu que és “una fortalesa molt bona e les cases de aquella fan muralla. Emperò fonch esportellada e derribada la torre o muralla per manament del duch e Cardona, qui vench a sitiar dita fortalesa e la cobrà del poder dels gascons (1513)”. Al sector de la Força es destaca la torre quadrada de Cal Coix, grandiosa casa pairal dels Castellarnau, torre anomenada el Colomer, que fins el 1670 serví encara de presó de la vall.

A l’altre costat de la riba, en un coster tocant al riu, es troba una altra torre de defensa dita el Colomer de les Bruixes. Al poble hi ha restes de quatre capelles sense culte, la de la Puríssima a Cal Coix; la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Sant Roc, la de Sant Ramon, a la Casa Ramonet, un munt de runa, i als afores del poble la de Sant Martí. Més important era la capella de Sant Quirze, dita popularment de Sant Quiri, dalt un turonet al SE de la vila, un excel·lent mirador d’Alins i de la serra de Monteixo. Se'n conserven els murs perimetrals, amb la porta al N i l’absis, amb restes de les primitives arcuacions llombardes. El portal d’entrada té una excel·lent volta de pedra prima i llarga. La població celebra la festa major d’hivern al gener, per Sant Vicenç i la festa major d’estiu al juny, per Sant Joan.

Camí d’Àreu, a la part esquerra de la carretera, es conserva una creu de terme, de llicorella grisa, encaixada en un petit pedestal modern de ciment. És un medalló, d’uns cinquanta centímetres de diàmetre, que s’ha buidat en forma de creu amb un Crist clavat. És la més senzilla de les dues que resten a la vall, fetes als segles XIV i XV, abans molt abundants, les típiques creus pallareses de les quals es guarden altres exemplars en museus i col·leccions particulars.

Altres indrets del terme

Araós

Araós (29 h el 2001) és un petit nucli, a 913 m, a la dreta del riu, un xic enlairat sobre la carretera, i forma un nucli compacte i esglaonat amb carrerons pavimentats. Les cases, algunes arreglades com a segona residència, tenen a la part alta l’església parroquial de Sant Esteve, un edifici romànic tardà, d’una nau amb absis llis i façana a ponent, amb porta i campanar de cadireta. Durant la restauració que es portà a terme l’any 1992 foren trobades unes pintures murals a l’absis que podien datar del segle XVII o XVIII.

Més interès tenen les restes de l’antiga església dedicada sens dubte més tardanament a Sant Francesc, que és situada en un altiplà a ponent del poble i que, en bona part ha estat reconstruïda. És formada una nau a la qual s’entra per un bonic arc de ferradura, molt pronunciat, format per lloses radials. La petita nau conserva una filera d’opus spicatum en alguns punts i una porta tapiada. Es creu que l’arc actual d’entrada era l’arc triomfal d’entrada a un santuari o capçalera, ara del tot desaparegut. És la resta d’un edifici preromànic.

En un turó damunt l’església hi ha vestigis de la força.

La festa major d’estiu s’escau el primer diumenge de setembre i la festa major d’hivern per Sant Esteve, al desembre.

Virós

Sobe Araós vers el SE, a 1 250 m d’altitud, comunicat per pistes amb Àreu i Tírvia, hi ha les ruïnes de l’antic poblat de Virós; el lloc és ple de grans boscos, solcats per moltes pistes, a l’ampla raconada que formen la muntanya del Faro i el pic de Màniga, lloc d’on s’extreia abans molt del material o mena per a les fargues de la vall. Al lloc ara només hi ha restes de construccions i alguna borda, prop de les quals s’aixeca l’antiga església parroquial de Sant Lliser o Sant Lleïr de Virós, totalment restaurada, petit edifici amb un campanar d’espadanya i portal d’arc de ferradura, obra possiblement preromànica.

A la mateixa demarcació de Virós, prop de les bordes de Buiro, sobre Ainet de Besan, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Buiro o de la Santa Creu. Procedent d’aquesta ermita es conserva una petita majestat romànica (dita Sant Creuet). És un edifici d’origen potser romànic.

Ainet de Besan

Ainet de Besan (35 h el 2001), a 1 008 m d’altitud, és a mig camí entre Araós i Alins, al peu de la carretera, en un petit eixamplament de la vall.

El poble antic, l’Asneto o Asnet de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell o de la confirmació de béns de Gerri del 1 163, era adossat al gran penyal rocós que s’aixeca al N de la vall. Format per un conjunt de cases en blocs escalonats, amb pallisses al darrere mirant la carretera actual, d’un gran tipisme, fou abandonat a causa del perill d’esllavissades. No ho fou, però, l’església parroquial de Sant Julià, edifici totalment transformat, amb un interior abarrocat i un esvelt campanar acabat en coberta piramidal. Algunes cases del poble vell han estat restaurades per a segona residència.

El poble nou es va construir més al centre de la vall, entre la carretera i el riu. La festa major s’escau el dia 1 d’octubre i la festa major d’hivern se celebra el 5 de gener; l’1 de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Buiro.

Una mica més amunt del poble, al prat de Moles, hi havia una de les fargues més importants de la Vall Ferrera, dita la Farga de Moles, que donava feina a molta gent del lloc, fet que explica que l’antic municipi d’Ainet arribés a passar de les 60 cases habitades i que fos un dels més poblats de la vall (el 1860 encara tenia 425 h). L’aiguat del 1937 es va emportar tot el que quedava de l’antiga edificació, de la qual sols resta un tros de l’antic rec que duia l’aigua als martinets. En acabar-se l’explotació del ferro, al segle XIX, molta gent d’Ainet sembla que emigrà a França.

Un xic més amunt d’Ainet de Besan, prop de la barana dbun pont que travessa la Noguera de Vallferrera, hi ha una creu de terme (segle XV) de llicorella, adossada en un piló modern de ciment. De la circumferència (uns 60 cm) surten uns petits braços de creu; té totes dues cares esculpides: en una hi ha la Crucifixió, i a l’altra, la Sagrada Família.

Besan

El poble de Besan (5 h el 2001) a 1 150 m d’altitud, és situat a la dreta del barranc de Besan, al fons de la vall. S'hi va per Can Felip, una antiga borda convertida en pairalia que es troba al peu de la carretera, entre Araós i Ainet. Besan era tradicionalment vinculat a Ainet. És un poblet que conserva l’aparença tradicional dels pobles pirinencs, amb algunes cases de balconades de fusta. L’església de Santa Maria és un interessant edifici romànic, allargat i sobrealçat més tardanament, amb un petit absis llis. Té un paviment de petits còdols, com moltes antigues esglésies del Pallars, i una notable reixa de ferro que separa el presbiteri de la nau. Prop del camí que uneix Can Felip amb Besan, hi ha la capella de Sant Miquel, edifici romànic d’una nau, amb absis i coberta d’encavallades i llosat.

Àreu

La població d’Àreu (84 h el 2001) a 1 219 m d’altitud, és la darrera de les de la Vall Ferrera pròpiament dita. És situada a l’eixamplament més gran de la vall, davant el majestuós Monteixo, visible un xic abans d’arribar a la població. La seva església de Sant Feliu i la propera de Santa Maria de la Torre foren cedides el 1232 a Bernat de Prades, prior del capítol canonical d’Urgell. Antigament, quan les comunicacions amb la resta del Pallars eren molt difícils, d’Àreu s’anava vers Auzat, Vic de Sos i Tarascan, del País de Foix, que disten entre 30 i 50 km d’Àreu a través del port de Boet o d’Àreu. També és un dels llocs més adients per a emprendre excursions a les altes valls i estanys de la capçalera de la vall. La seva antiga demarcació s’estén fins al pic de Sotllo (3 084 m) i la pica d’Estats (3 143 m).

El poble ha tingut tradicionalment dos nuclis, el d’Àreu pròpiament dit i el de la Força d’Àreu. Segons el Spill manifest, “Àreu és la extrema població vers lo comtat de Foix y és juxta la ribera en lo pla. En lo dit loch és la Força, separada de la vila. La dita Força és al peu de la costa e les cases fan muralla closa e dins la fortalesa és la església parrochial e en la sumitat de la fortalesa havia una torre fort quadrada la qual és stada derrocada. La vila és en lo pla baix, sens muralla, e y ha altra sglésia y casa de la rectoria”. És la mateixa disposició actual, bé que la vila és la part més habitada i vital, i la Força, amb l’església en ruïnes, és un indret turístic i poc poblat.

L’antiga vila, situada en un pla, és ben formada, amb edificacions noves. La presideix l’església parroquial de Sant Climent, un edifici esvelt amb un airós campanar acabat amb la típica coberta de llicorella, piramidal. L’interior té una decoració sòbria i moderna; conté una notable imatge romànica de la Mare de Déu de la Torre. Dintre la població, a l’entrada, hi ha també la capella de la Puríssima a la Casa Cerdà, que conserva un valuós retaule i antigues imatges barroques, i vers llevant, prop del riu, les ruïnes de l’antiga capella romànica de Sant Joan.

De l’antiga Força d’Àreu, descrita el 1519, només queda l’església de Sant Feliu, sense volta ni coberta, antiga parroquial del lloc i l’única encara al segle XIV. La seva disposició és molt pintoresca, ja que al costat de l’absis, llis, té afegit un mur que forma un cos sortit, amb una portalada a baix que dóna accés a la porta de l’església i un ample campanar d’espadanya sobre seu. L’església conserva encara tot l’antic paviment de petits còdols formant dibuixos geomètrics. És la seu del Museu de la Serradora i Molí Fariner d’Àreu, inaugurat al principi de la dècada del 1990. Comprèn una serradora restaurada, un molí fariner del segle XIX i unes sales on es mostren diferents varietats de fustes i les tècniques amb què es treballen. El juliol de 2001, s’inaugurà el nou edifici de recepció i informació de la Serradora del museu. Se celebra la festa major d’estiu a l’agost per Sant Feliu i la d’hivern al gener per Sant Sebastià.

La Noguera de Vallferrera, uns quants quilòmetres amunt del poble d’Àreu, a l’indret on s’havia aixecat la farga d’Escalabié, és embassada, i les aigües són conduïdes per una canalització que travessa la muntanya fins a la central de Tavascan Inferior, a la vall de la Noguera de Cardós.

A la part més baixa de la demarcació d’Àreu, a tocar d’Alins, hi ha en uns prats a l’esquerra de la Noguera l’església romànica de Santa Maria de la Torre, que ha estat restaurada. És una edificació de grans proporcions que té la volta esfondrada, però que conserva la volta de l’absis i un gran portal romànic amb doble arquivolta i àbac al mur de ponent. És envoltada de notables edificacions que hom atribueix a un antic monestir, tot i que no n'hi ha proves documentals. Datada el 1232, la seva imatge es venera avui a l’església parroquial d’Àreu.

Norís i Tor

El poble de Norís (12 h el 2001) a 4 km d’Alins, és situat entre la serra de Canals i el serrat de Coll d’Arques, últims estreps de la serra de Monteixo que formen el barranc de Norís. És a 1 254 m d’altitud. Cal destacar-ne l’església parroquial, dedicada a sant Serni, un edifici romànic de nau i absis, ornat amb arcuacions i lesenes llombardes. Té un modern i petit campanar de torre a ponent, amb un portal rectangular de pas sota seu. La volta i el paviment són recoberts de fusta (sota l’empostissat conserva el primitiu revestiment de còdols). La festa major s’escau el 29 de setembre.

El llogaret de Tor (25 h el 2001) és a 1 649 m d’altitud, a la confluència dels barrancs de la Rabassa, de Vallpeguera i del Port Vell, pels quals s’escolen les aigües que formen el riu de Tor, que afaiçona la vall de Tor. És un lloc enclotat. Les cases formen petits nuclis repartits per les ribes dels diferents barrancs. El 1513, Pere Tragó en el Spill manifest diu del poble: “Lo loch de Tor és situat en la sumitat de la montanya, prop lo gran port de Bohet e molt prop de Gascunya, confini de la vall de Vich de Sos, que és del comdat de Foix. No és vila closa; sobre lo loch havia una bella torre redona molt fort e difícil d’expugnar; és estada derribada aprés la apreensió del vezcomdat”.

De la torre esmentada en el text, dita la força de Tor, només en queda una part amb un fossat excavat a la roca natural. L’antiga fortificació és feta amb llicorelles, unides amb morter de calç. Prop d’ella, a uns 1 950 m d’altitud i a uns vint minuts sobre la població, hi havia l’antiga església paroquial de Sant Pere (o Sant Piri, en la parla local) de la Força o del Roc, interessant edifici preromànic arruïnat que deixa veure l’estructura original rectangular, amb una capçalera semicircular a l’interior; el mur de ponent, amb restes del campanar, mostra unes perfectes filades d’aparell d’espiga i una finestra d’arc ultrapassat.

A baix, a la població, hi ha una altra església, també dedicada a Sant Pere, la parroquial del lloc, que és un edifici molt antic, amb elements que es poden remuntar al segle X a la base del campanar, però refeta als segles XI o XII i ampliada i transformada al pas del segle XVI al XVII. Inicialment —segles XIII i XIV— apareix dedicada a Santa Maria, però degué canviar d’advocació al segle XV en unir-se-li la parroquialitat de l’antiga església de la Força, que de sempre consta com a dedicada a Sant Pere. Santa Maria tenia ja consideració de parròquia al segle XIII. A Tor, hom celebra la festa major d’estiu al juny, per Sant Joan, i la festa major d’hivern al gener, en honor a sant Vicenç.

Lluny del poble, a uns 45 minuts de camí en direcció N i a l’esquerra del barranc de Vallpeguera, hi ha l’ermita de Sant Ambròs, obra rústega de filiació preromànica. És l’església més enlairada (2 050 m) de Catalunya.

La història

L’acta de consagració de la catedral d’Urgell fa esment en aquesta vall de les parròquies d’Alins, Àreu, Ainet i Virós, les quals, tot i la desconfiança que ens mereix el document, hi són presentades almenys com a parròquies molt antigues integrades en el Pagus Terbiensis o de Tírvia, mencionat en els preceptes carolingis des del 835.

El nom de Vallferrera apareix els anys 1076 i 1078 sota el domini del comte Ramon V de Pallars Jussà, al pare del qual, Ramon IV, va correspondre la vall en l’estranya partició del comtat de Pallars iniciada el 1011. Governaven la vall per ell el magnat Guitard Isarn de Vallferrera i el seu fill Ficapal, que el 1076 va fer les paus amb el comte Ramon V i digué que tenia per ell Valdeferrera, excepte algunes dominicatures del comte; aprofitant desavinences amb Ramon V, el 1086, mentre Ficapal era en peregrinació, els seus germans li prometeren fidelitat per la Vall Ferrera i els seus castells i viles.

Per convenis entre els comtes Artau I i Artau II de Pallars Sobirà i el comte Ramon V de Pallars Jussà es va arreglar aquesta anomalia i al principi del segle XII la Vall d’Àneu i la Vall Ferrera passaren al domini dels comtes de Pallars Sobirà, cosa que va permetre a Artau II de cedir el 1113 la Vall Ferrera i el lloc de Bonestarre al vescomte Pere de Vilamur.

D’aquestes cessions o fets històrics cal excloure'n el castell de Tor, lligat amb els dominis de Civís, Aós i les Valls d’Andorra, que des del 1145 consten vinculats als senyors de Caboet i com a tal dintre ja de l’òrbita del vescomtat de Castellbò, bé que sense cap intromissió de la mitra d’Urgell, segons es va estipular en els pariatges del 1278. També la Vall Ferrera passà aviat a l’òrbita dels vescomtes de Castellbò, que el 1269 l’adquiriren al cavaller Bernat de Toralla, que en tenia el domini, per poder gaudir en indivís dels rèdits i la possessió. Com a mostra d’aquest domini, veiem que el 1272 el vescomte de Castellbò va cedir l’usdefruit en vitalici de la Vall Ferrera al comte Arnau Roger I de Pallars Sobirà, amb la condició que li prestés auxili en la guerra que estava mantenint contra el rei de França.

Els afers dels pactes i les guerres dels Castellbò contra la mitra d’Urgell i contra el rei, feren que el 1280 el monarca Pere el Gran fes donació a Bernat de Toralla i al seu fill de les viles d’Ainet, Àreu i Besan i de tot el que li corresponia a la Vall Ferrera, però abans d’acabar el segle tot tornava a estar sota la possessió dels Castellbò i fou sotmès a l’administració o divisió del quint quarter o de Tírvia, segons la descripció del Spill manifest. Des d’aleshores la Vall Ferrera fou regida per un batlle general i quatre cònsols o braços de cort, que eren elegits el dia de Sant Maties pel Consell de la Vall.

En l’aspecte religiós, la vall consta al principi del segle XIV dins el deganat de Cardós, que incloïa les tres valls: la de Cardós, la Ferrera i la coma de Burg. El 1314 són esmentades com a parròquies d’aquesta vall les de Sant Esteve d’Araós, Sant Julià d’Ainet, Sant Vicenç d’Alins, Sant Feliu d’Àreu, Sant Sadurní de Norís, Santa Maria Sator, Sant Pere Sator i Santa Maria de Besan.

 

Col·laboració: 
PBA / MxC

Llegir més...