Centra la població, de cases esparses al llarg de la vall, l’església parroquial de Sant Esteve, romànica peròp molt reformada posteriorment, construïda sobre la roca, damunt un sòcol d’obra. D’una nau, coberta amb volta seguida apuntada (l’església és sobrealçada), és capçada per un absis semicircular. El portal és format per quatre arquivoltes en degradació i la mateixa estructura té la finestra de sobre. El campanar, de paret, és de dos ulls. Algunes cases tenen portals de mig punt i balconades de fusta.
Els habitants d’Alinyà celebren un aplec l’11 de maig, a l’ermita de Sant Ponç i un altre aplec el diumenge de Segona Pasqua a l’ermita de Santa Pelaia. La festa major es fa per sant Llorenç (10 d’agost) i es balla el Ball Pla d’Alinyà.
El lloc d’Alinyà i la seva església de Sant Esteve s’esmenten en un document del 1036. L’església va ser consagrada pel bisbe Guillem d’Urgell el 1057, a precs de l’ardiaca Guillem i dels habitants de la parròquia. Formava part del ducat de Cardona, dins la batllia de Solsona, fins a la fi de l’Antic Règim. Fins el 1716 fou de la vegueria de Cervera, i posteriorment, del corregiment de Cervera. En les muntanyes que envolten Alinyà i Perles s’esdevingueren fets d’armes el 1849, en la guerra dels Matiners. Els carlins, comandats per Borges, atacaren les forces liberals del brigadier Manzano.
Alinyà formà municipi propi fins que el 1972 fou annexat al de Fígols d’Organyà. L’antic terme comprenia els pobles d’Alinyà, l’Alzina d’Alinyà, i Perles, els llogarets de Llobera i de les Sorts, que a nivell local es consideren com a parts integrants del poble d’Alinyà, i els veïnats de la Vall del Mig i la Vall Baixa. A mig camí de Perles i Alinyà es troba la capella de Sant Ponç d’Alinyà, que també formava part del terme.
El topònim Alinyà és d’origen romà. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, on consta amb la forma Helinniano. El lloc fou conegut posteriorment pel castell d’Alinyà.