El terme és completament pla, format per al·luvions del Millars i del seu afluent, la rambla de la Viuda, que hi aflueix 2 km abans d’Almassora; el Millars desemboca 5 km aigua avall del poble i és normalment sec a causa de l’aprofitament per al regatge. La costa és baixa, arenosa i rectilínia, amb una platja anomenada de la Torre. El 71% del terme és conreat, regat amb aigua procedent del Millars (a través de la séquia d’Almassora ): el principal conreu són els cítrics (2 210 ha) i la resta, hortalisses (60 ha). Tan sols hi ha 40 ha de secà (garroferes). Hi ha indústria de la construcció (taulellets, mosaic, calç i rajoles) i un 28% de la població activa hi treballa. La industrialització s’ha accelerat darrerament, a causa de la proximitat dels nuclis industrials de Castelló i de Vila-real. La població ha augmentat constantment (llevat del període 1910-20) i ha doblat en un segle. Entre el 1950 i el 1960 deturà el seu creixement i tornà a augmentar fortament, sobretot des del 1960. En l’actualitat és, pràcticament, un barri de Castelló. La vila (19 748 h agl [2006], almassorins ; 31 m alt.) és a la riba esquerra del Millars, a poca distància del ferrocarril i de la carretera de Barcelona a València. Pel centre de la vila passava el ferrocarril de via estreta de Castelló a Onda, desaparegut, conegut popularment per la Panderola. És una població d’origen islàmic, conquerida el 1234 i repoblada per cristians (carta de poblament del 1237) segons els Furs d’Aragó. Dins el terme municipal hi ha el barri marítim de la Torre d’Almassora a la platja, vora el grau d’Almassora , a l’indret de l’antiga torre d’Almassora , de defensa de la costa. A mig camí entre aquest barri i la vila, vora el Millars, hi ha l’ermita de Sant Antoni. Vora l’antic pont sobre el Millars es troba el santuari de Santa Quitèria.
