Estudià a Coïmbra, on inicià activitats polítiques de signe liberal que l’obligaren a exiliar-se el 1823 i a sojornar a Anglaterra. L’any 1831, en restablir-se el règim constitucional, retornà a Portugal, i, a partir d’aleshores, ocupà càrrecs diplomàtics a Bèlgica i a Anglaterra. La seva obra anterior a l’exili es manté dins les fórmules neoclàssiques: Retrato de Vénus (1821), Fábulas e contos (1823), etc. Sota la influència dels romàntics britànics escriví els poemes Camões (1825), de to nacionalista, que comença amb una invocació a la saudade com a expressió de la peculiaritat creadora del poble lusità, i Donna Branca (1826) en el qual, a la manera de Walter Scott, enllaça el conflicte amorós amb el tema històric de la conquesta de l’Algarve; tots dos poemes són considerats com a punts inicials del Romanticisme portuguès. Folhas caídas (1853) havia d’ésser la seva darrera obra lírica. Des del 1838 centrà la seva activitat en la creació d’un teatre nacional amb obres com Um auto de Gil Vicente (1837), Dona Filipa de Vilhena (1840), O alfageme de Santarém (1841) i, sobretot, Frei Luís de Sousa (1843), obra màxima del teatre romàntic portuguès. El personatge central de la peça és el cronista renaixentista Manuel de Sousa Coutinho, el qual es casa amb la vídua de Joan de Portugal, suposadament mort a la batalla d’Alcazarquivir. En retornar aquest, vestit de captaire, ambdós esposos decideixen de retirar-se a un convent, ell amb el nom de Frei Luís de Sousa. Almeida Garrett recopilà el romancer portuguès —Romanceiro, 1843— i contribuí a la reforma de la novel·la, amb una narració històrica. O Arco de Sant'Ana (1845), i amb Viagens na minha terra (1846), potser la seva obra més personal i espontània, escrita en una prosa senzilla i fluida que trenca amb el barroquisme de la prosa portuguesa anterior.