La geografia
Cap de comarca, el Pont de Suert. Comprèn l’alta vall de la Noguera Ribagorçana (vall de Barravès i clotada del Pont de Suert) i les valls afluents de la Noguera de Tor (Vall de Boí) i del riuet de Viu (vall de Viu). Fisiogràficament és compresa dins la conca oriental de la Noguera Ribagorçana (l’occidental pertany gairebé en la seva totalitat a la comarca de la Ribagorça), des de la capçalera d’aquest riu, situada a la zona axial pirinenca (que neix, però, al port de Viella, ja dins la Vall d’Aran) fins a la barrera calcària de la serra prepirinenca de Sant Gervàs. Aquesta és travessada, pel profund congost d’Escales, excavat per la Noguera durant milers d’anys. Situada en plena zona pirinenca, l’Alta Ribagorça és zona de precipitacions abundoses, que poden oscil·lar entre 800 i 1.200 mm/any. El fred és molt rigorós a l’hivern i les intenses nevades donen un caràcter especial, d’adaptació al clima, a les construccions d’aquestes valls: Erill la Vall, Senet, Llesp, Boí, Taüll, etc.
La capçalera de la Noguera de Tor a la conca alta del Besiberri, a la comarca de l’Alta Ribagorça
© Arxiu Fototeca.cat
A la zona axial pirinenca les primeres nevades cauen a la primeria d’octubre, però també, excepcionalment, a l’agost i al setembre. Al fons de les valls i al S de la comarca, la neu fa poca estada. La comarca presenta una zonació complexa i variada d’estatges de vegetació, que comprèn paisatges mediterranis (domini de l’alzinar de carrasca, poc desenvolupat), submediterranis (rouredes de diverses menes i pinedes de pi roig), altlàntics (fageda amb escil·la) i una gran extensió d’alta muntanya (dominis de l’avetosa, del bosc de pi negre, dels prats alpins, i estatge nival —aquest darrer únicament és present d’una manera clara als Països Catalans en aquesta comarca—). Hidrogràficament, el riu més important de l’Alta Ribagorça és la Noguera Ribagorçana, que té una conca de 2.036 km2 i un curs de 130 km. El seu cabal creix constantment mentre davalla vers el Segre; a Vilaller és de 5,2 m3/s i al Pont de Suert de 16,7 m3/s, després de rebre les importants aportacions de la Noguera de Tor i de la Valira de Castanesa (Ribagorça).
Vista general de la vila del Pont de Suert, cap de comarca de l’Alta Ribagorça
© Arxiu Fototeca.cat
El règim és nival a la capçalera, però es va mitigant successivament vers la confluència. Aquest règim es caracteritza per les fortes variacions estacionals, amb una màxima al juny i una mínima, per retenció nival, al febrer. Els seus principals afluents (la Noguera de Tor i el riuet de Viu) són de règim nival. La manca de valls transversals i els grans cercles muntanyencs que tanquen la comarca a l’E, al N i al S han estat decisius per a entendre el tradicional isolament dels habitants de l’Alta Ribagorça, que durant segles han conviscut estretament amb els seus veïns de la dreta de la Noguera Ribagorçana, els quals restaven també tancats a les influències externes pel nord, per ponent i pel sud. L’Alta Ribagorça és feblement poblada. El 1860 tenia un total de 4.756 h i durant el segle XX aquesta xifra anà davallant fins arribar als 3.477 h del 2001. En l’interval 1998-2001, la comarca perdé 13 h, mentre que en el període 1991-98 el descens fou de 24 h. Tanmateix, el 2005 la població de la comarca arribava als 4.004 h, gràcies a la immigració. Durant el 2001 el saldo vegetatiu de la població fou del -3,6‰, el saldo migratori, del 0,3‰ i el creixement total de la població, del -3,4‰. El cap de comarca, el Pont de Suert, concentrava el 58,9% de la població, amb 2.048 h i el 2005 assolia els 2.307 h; el seguien la Vall de Boí (637 h el 1991, 869 h el 2001 i 1.053 el 2005) i Vilaller (560 h el 2001, 644 el 2005). El 2005, la distribució de la població per grans grups d’edat presentava una estructura molt semblant a la del 1996, amb signes d’envelliment: els menors de 15 anys eren l’11,1%, la població adulta estava formada pel 69,3% del cens i els que sobrepassaven els 65 anys eren el 19,6% del total. El mateix any 2005, la població activa era de 1.653 persones i la taxa d’atur, del 7,1%. Per sectors d’activitat, la població ocupada es distribuïa de la manera següent: el 7,5% es dedicava a l’agricultura, el 9,9% a la indústria, el 17,2% a la construcció i el 65,4% treballava en els serveis. La densitat de població és baixa (8,1 h/km2) i el terme més extens correspon al municipi de la Vall de Boí (219 km2). El moment de major despoblament es produí entre el 1960 i el 1980 coincidint amb la finalització progressiva de les grans obres hidràuliques de la comarca. A partir del 1965 la despoblació implicà la integració dels municipis que componien aleshores la comarca: Durro s’uní a Barruera el 1965, mentre que Llesp, Malpàs i Viu de Llevata s’agregaren al Pont de Suert el 1968. La població es concentra en petites caseries, que solen situar-se de forma preferent a les solanes de les valls, tot defugint les fondalades, ja que no són rars els fenòmens d’inversió de la temperatura. L’evolució de l’activitat per sectors posa de manifest la davallada de l’ocupació en la indústria (l’any 1996 hi treballava el 17,4% de la població ocupada) i l’augment en el sector dels serveis gràcies, sobretot, al turisme. Juntament amb la Vall d’Aran, per la seva condició de comarca muntanyenca, l’Alta Ribagorça és una de les comarques amb menys superfície conreada de Catalunya. L’agricultura té cada vegada un pes econòmic menys important (296 ha el 1999, 316 ha el 2003) i se centra en la producció de farratge (291 ha) i cereals (22 ha). El Pont de Suert concentra, per ser el municipi més meridional, la majoria de les terres de conreu, mentre que els prats, molt abundants i aprofitats per al bestiar s’estenen per tota la comarca. Quant al règim de tinença, predomina arreu la propietat, combinada amb l’arrendament. Les activitats ramaderes són actualment les que aporten major riquesa dins del sector primari, bé que tendeixen a disminuir davant l’increment del sector terciari. Es concentren en la cria de bestiar oví (23.160 caps censats el 2003, 15.365 caps el 1999), que manté majoritàriament el seu caràcter transhumant, seguit del bestiar boví (3.747 caps el 2003, 4.193 caps el 1999), essencialment de carn (la producció de llet tendeix a desaparéixer), el porcí (742 caps) i el cabrú (577 caps). A l’estiu aprofiten els prats d’alta muntanya i els prats artificials, mentre que a l’hivern baixen a terres més càlides, especialment al Segrià. El bestiar equí, que havia estat molt important a la comarca, tendeix a desaparèixer a causa de la mecanització del camp i la introducció de les bones comunicacions a la comarca. La resta d’activitats ramaderes són molt poc importants. L’explotació del bosc, que anys enrere havia atès xifres molt importants amb desboscaments abusius i sense ordenació de cap mena, s’ha reduït notablement. Tampoc no han prosperat les activitats mineres; les mines de carbó de Malpàs i les de plom de Senet tancaren durant els anys setanta. L’activitat industrial (20% dels actius) és escassa i representada fonamentalment pel sector energètic (energia hidroelèctrica). El Pont de Suert és el centre administratiu d’ENHER a la comarca, empresa que ha construït nombroses centrals hidroelèctriques i pantans a tota la Ribagorça des dels anys cinquanta. La importància econòmica d’aquest sector, ara molt minvada, fou, però, molt important durant els anys cinquanta i seixanta, ja que les grans construccions hidràuliques revifaren la comarca i n'evitaren el despoblament. L’aigua també proporciona un altre recurs econòmic: les aigües minerals, que són explotades i envasades a les fonts de Caldes de Boí. El sector de la construcció (17% dels actius) ha tingut un gran desenvolupament a redós del creixement turístic de la comarca, especialment a la vall de Boí. L’activitat econòmica de la comarca es basa en el comerç i el turisme. L’activitat comercial ha augmentat al Pont de Suert, mentre que el turisme és més centrat al municipi de la Vall de Boí, on s’ha desenvolupat una important infraestructura turística. El turisme, associat primer a les activitats de muntanya, principalment amb relació al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estengué després al patrimoni arquitectònic de la comarca —el conjunt d’esglésies romàniques fou declarat patrimoni de la humanitat l’any 2000— i al balneari de Caldes de Boí. L’obertura el mateix any de l’estació d’esquí de Boí-Taüll, amb capacitat per a 16 710 persones per hora, amb una infraestructura de 151 canons de neu, 6 telecadires i 11 remuntadors, i amb una cota màxima de 2.750 m (la més alta del Pirineu) i el desenvolupament del turisme rural, han donat un impuls decisiu al turisme. L’any 2002 hi havia 1.832 places hoteleres, 926 places de càmping i les residències cases de pagès sumaven 360 places. En l’increment del turisme ha tingut també un pes considerable la carretera que va de Tortosa (per Lleida) a la Vall d’Aran i França, que és la principal artèria de comunicació de la comarca i que es troba en força bones condicions. Cal destacar com a centre d’interès turístic el Parc Natural d’Aigüestortes. Cap de comarca, el Pont de Suert. Comprèn l’alta vall de la Noguera Ribagorçana (vall de Barravès i clotada del Pont de Suert) i les valls afluents de la Noguera de Tor (Vall de Boí) i del riuet de Viu (vall de Viu). Fisiogràficament és compresa dins la conca oriental de la Noguera Ribagorçana (l’occidental pertany gairebé en la seva totalitat a la comarca de la Ribagorça), des de la capçalera d’aquest riu, situada a la zona axial pirinenca (que neix, però, al port de Viella, ja dins la Vall d’Aran) fins a la barrera calcària de la serra prepirinenca de Sant Gervàs. Aquesta és travessada, pel profund congost d’Escales, excavat per la Noguera durant milers d’anys. Situada en plena zona pirinenca, l’Alta Ribagorça és zona de precipitacions abundoses, que poden oscil·lar entre 800 i 1.200 mm/any. El fred és molt rigorós a l’hivern i les intenses nevades donen un caràcter especial, d’adaptació al clima, a les construccions d’aquestes valls: Erill la Vall, Senet, Llesp, Boí, Taüll, etc. A la zona axial pirinenca les primeres nevades cauen a la primeria d’octubre, però també, excepcionalment, a l’agost i al setembre. Al fons de les valls i al S de la comarca, la neu fa poca estada. La comarca presenta una zonació complexa i variada d’estatges de vegetació, que comprèn paisatges mediterranis (domini de l’alzinar de carrasca, poc desenvolupat), submediterranis (rouredes de diverses menes i pinedes de pi roig), altlàntics (fageda amb escil·la) i una gran extensió d’alta muntanya (dominis de l’avetosa, del bosc de pi negre, dels prats alpins, i estatge nival —aquest darrer únicament és present d’una manera clara als Països Catalans en aquesta comarca—). Hidrogràficament, el riu més important de l’Alta Ribagorça és la Noguera Ribagorçana, que té una conca de 2.036 km2.
La història
El territori que constitueix l’Alta Ribagorça formà part alternativament, dels segles IX al XV, dels comtats de Pallars i de Ribagorça, passant d’un comtat a l’altre segons les èpoques i jurisdiccions (episcopal, comtal, judicial); el límit administratiu i polític, però, quedà estabilitzat des de la fi del segle XV al llarg del riu, raó per la qual els territoris emmarcats pels actuals municipis de Barruera, Vilaller i el Pont de Suert, restaren dins de la província de Lleida. El 1936, la divisió comarcal de la Generalitat de Catalunya els inclogué dins el Pallars, fet que es reproduí en la nova divisió territorial del 1987. Davant de la sol·licitud dels tres municipis ribagorçans de formar comarca pròpia, una nova llei aprovà, el 1988, la constitució de la comarca de l’Alta Ribagorça. Després de les eleccions municipals del 2003, el consell comarcal quedà constituït per 13 consellers de CiU, 4 del PSC i 2 d’Independents per Vilaller (IV).