l’Alt Empordà
Sumari de l’article

Cap de comarca, Figueres. És constituïda fonamentalment per una plana, però també inclou els vessants de les muntanyes que l’encerclen pel N i l’W.
Pel S i el SW, el límit de la comarca amb el Pla de l’Estany, el Gironès i amb el Baix Empordà és d’ordre purament humà, ja que continuen la mateixa plana. Vers l’E s’obre a la mar Mediterrània i forma el golf de Roses. La plana és el sector més important de la comarca, tant per l’extensió com pel seu significat econòmic. Tectònicament, és una àrea enfonsada que constitueix l’últim graó d’una sèrie descendent que comença a les muntanyes de la Garrotxa. Des del punt de vista litològic, a la plana cal distingir tres sectors. El més occidental s’estén des de la base de les muntanyes prepirinenques fins a una línia que uneix aproximadament Pont de Molins, Figueres i Viladamat, on predominen els materials detrítics (conglomerats) més antics i més durs, de color vermellós, pliocènics, i més recents, quaternaris, formats per acumulacions de peu de muntanya. Entre els sòls que s’hi formen, els menys favorables per a l’agricultura són els terraprims. A partir d’aquesta línia i fins a 4 o 5 km de la costa s’estén la plana al·luvial (materials dipositats pel Fluvià i la Muga i llurs afluents), amb sòls de qualitat excel·lent, els fondals . Ran de la costa es troba la franja de les llaunes , antigues llacunes dessecades, que en els moments de pluges fortes s’inunden novament, i espais d’aiguamolls. Els vessants muntanyosos són molt diversos. Els de l’Albera són constituïts per materials esquistosos i granítics, com també els dels Pirineus (les Salines, bac de Guillera), mentre que els dels Prepirineus (Bassegoda, el Mont) i els del Montgrí són calcaris. En els primers, les formes són suaus i arrodonides, mentre que en els segons es troben cingleres escarpades. Les costes són abruptes i retallades, del tipus de costa brava als extrems nord i sud, a cada punta del golf de Roses. L’extrem nord correspon a la penetració al mar de la serra de Rodes, prolongació de l’Albera, i el sud al massís del Montgrí. A l’interior del golf, on desemboquen tots els rius que recorren la plana, la costa és baixa amb abundants estancaments. A l’Alt Empordà destaquen els espais naturals protegits: el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, declarat el 1983, el paratge natural d’interès nacional de l’Albera, del 1986, el parc natural del Cap de Creus, del 1998, i el parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (2010), situat parcialment a l’Alt i el Baix Empordà. El clima és mediterrani humit. Les temperatures són moderades. La mitjana anual és d’uns 16 °C. El perill de glaçades s’estén de novembre a març (uns 29 dies l’any). La pluja és de règim mediterrani i arriba als 680 mm/any. L’estació més seca és l’estiu, amb 91 mm de precipitacions. Els vents tenen una gran importància en el clima de l’Empordà, sobretot la tramuntana, un vent fred i violent procedent del N, que bufa principalment a l’hivern, de 60 a 70 dies l’any, i que obliga a resguardar els sembrats amb rengleres de xiprers. A l’estiu és molt freqüent la marinada o garbí, i a aquest vent és deguda la major part de la pluja de l’estació càlida. Els rius es disposen en forma de ventall. Hi ha dos sistemes importants, el de la Muga i el del Fluvià. El primer neix als Pirineus i recull també les aigües de l’Albera; el segon té l’origen a les muntanyes de la Garrotxa. Són molt importants els mantells d’aigua subterrània que es formen sota les terres permeables de la plana i que permeten la formació d’importants sectors de regadiu. En aquest ambient mediterrani humit es formen sòls propis de la zona de transició entre els centreeuropeus i els meridionals. Hi ha una gran abundància de sediments de terra rossa en relació amb l’alteració de les calcàries (terraprims), sòls de ribera sobre els al·luvions dels rius (fondals) i també formacions de solontxac amb forta acumulació de sals sòdiques prop de la costa. La vegetació és principalment mediterrània septentrional. En estat natural hi devien preponderar la sureda, als sòls silícics, i l’alzinar amb marfull als sòls carbonatats. La major part dels boscs, però, han estat destruïts per l’home per plantar-hi vinyes, actualment abandonades, o han estat substituïts per pinedes de pi blanc o de pi pinyer. A la muntanya hi ha una vegetació extramediterrània de rouredes, en part substituïdes per castanyedes i, més amunt, en petita extensió, per fagedes. El litoral presenta superfícies considerables d’aiguamolls i de vegetació halòfila, avui malmesos en bona part per les urbanitzacions. A l’Alt Empordà han estat registrades diverses fases de poblament, entre les quals cal remarcar la grega o grecoibèrica representada per Empúries, la romana, més intensa, que estengué per la plana grans explotacions agrícoles ( villae ) i nuclis concentrats als petits turons. Després de la Reconquesta, les grans villae romanes constituïren nuclis d’aglutinació de nous pobles que, juntament amb els que es formaren a redós dels monestirs i els antics de sobre els turons, constituïren la forma
La història
El territori que forma l’Alt Empordà comprenia, des del començament del s IX, després de la seva incorporació a l’imperi carolingi: el pagus de Peralada (el futur vescomtat de Rocabertí, on es trobava l’important monestir de Sant Pere de Rodes) i la part septentrional del d’Empúries, tots dos al comtat d’Empúries, i la part oriental del pagus de Besalú, del comtat de Girona, després comtat independent. El comtat de Besalú s’uní a la casa comtal barcelonina el 1117 i esdevingué una sotsvegueria de la vegueria de Girona. El comtat d’Empúries i el vescomtat de Rocabertí, en canvi, persistiren com a grans dominis feudals fins al s XIX; durant un temps restaren fora de jurisdicció dels veguers i sotsveguers reials, però, a la fi, foren incorporats a la sotsvegueria de Besalú (o directament a la vegueria de Girona, com els llocs de Vilaür, de Sant Mori o de Saus). Amb els decrets de Nova Planta (1716), la sotsvegueria de Besalú esdevingué alcaldia major del corregiment de Girona, la qual, poc abans de la supressió del règim corregimental, traslladà la seva seu a Figueres; aquesta població esdevingué el 1835 cap d’un dels partits judicials en què fou dividida la nova província de Girona (amb jurisdicció sobre l’Alt Empordà, excepte la part al S del Fluvià, compresos, però, Crespià i Dosquers), i el 1936, en la divisió de Catalunya, decretada per la Generalitat, cap de la comarca de l’Alt Empordà. Per una ordre de la conselleria d’Economia del 19 de juny de 1937 fou modificada la demarcació d’aquesta comarca: el municipi de Dosquers en fou segregat i inclòs a la Garrotxa i hi fou agregat, en canvi, el de Vilaür, segregat del Gironès (Empordà).