La geografia
Cap de comarca, Cirat. Limita a l’W amb la ratlla d’Aragó; al N, els seus límits són la serra del Carbo i altres alineacions que separen l’Alt Millars de l’Alcalatén, és a dir, la conca del riu de Llucena de la del riu de Vilamalefa; a l’E, la Plana Baixa, frontera lingüística en la transició entre el sector muntanyós del riu i el sector pla; al S, la serra d’Espadà i la serra d’Espina, que la separa de l’Alt Palància. La comarca és rodejada pel N i per l’E per comarques de parla catalana, i per l’W i pel S, de parla castellana. És travessada pel Millars, eix de la comarca; un eix secundari és el riu de Vilamalefa, que n’és l’afluent per l’esquerra. El Millars, que prové d’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca, on s’obre pas amb dificultat, molt encaixat, com també els seus afluents. El conjunt és format per plataformes cretàcies entallades pel Millars i pels seus afluents, que han format valls profundes. Fora de les valls dominen amplis tossals i retallats altiplans de 900 a 1.000 m d’altitud que penetren a Aragó. No hi ha serres importants; solament, a les zones marginals, es troben els contraforts de la serra d’Espadà, declarada parc natural l’any 1998, i de la d’Espina. La vegetació natural, mediterrània, amb matís muntanyenc, més o menys accentuat segons les altituds, ocupa àmplies zones que per llur relleu o per llur aïllament no poden ésser conreades. El pi blanc és l’arbre típic del bosc. La major part del terreny inculte és ocupat per garriga i per pastures.
Cultiu de l’olivera i la vinya a Aiòder
© Arxiu Fototeca.cat
La població
El poblament és distribuït en un gran nombre de petits pobles que aprofiten petits eixamplaments de les valls. Aquesta abundància de nuclis per a una població escassa és conseqüència del relleu i de la pobresa del terreny, i el seu origen es troba en el fet d’haver-se concentrat a la comarca una gran part dels musulmans que foren expulsats del Maestrat i de la Plana. Posteriorment a l’expulsió dels moriscs, el 1609, la comarca només fou repoblada parcialment: el 1715 hi havia solament 942 focs. Durant el segle XVIII aquesta xifra es triplicà, i arribà a 2.836 focs el 1794. Continuà augmentant fins el 1860, que atenyé la seva màxima població, 21.075 h. Les darreres dècades, amb una població molt més baixa, mostraren una disminució lenta però contínua fins el 2001 (5.098 h el 1981, 4.199 h el 1991 i 3.930 h el 2001), si bé recentment la tendència s’ha capgirat: la població era de 4.031 h el 2003 i de 4.181 el 2005. La densitat resultant, de 6,2 h/km2, continua essent de les més baixes del País Valencià. Juntament amb el despoblament, cal destacar l’envelliment de la població resident. El 2001, només el 6,5% del cens era menor de 15 anys, el 53,6% era població adulta i el 39,9% superava els 65 anys.
L’economia
La principal font de riquesa és l’agricultura, adaptada a les dificultats del terreny i al clima: els conreus aprofiten els petits eixamplaments dels fons de les valls o s’allarguen seguint el seu curs, formant petites hortes. El 1999, la comarca dedicava a l’agricultura només el 7,5% (4.992 ha) de la seva extensió. D’aquestes, només unes 100 eren de regadiu, sobretot hortes properes als nuclis de població, i una petita extensió, concretament 200 ha, dedicada als cítrics. Dins el secà dominen els fruiters (1.304 ha) i l’olivera i altres llenyosos (1.077 ha). La ramaderia és important a causa de les nombroses pastures (5.563 ha el 1999), principalment el bestiar oví (7.060 caps), porcí (7.353 caps), cabrú (170 h) i aviram (158.300 caps). Abunden les aigües mineromedicinals, amb fonts a Montanejos, Torre-xiva, Lludient, Cirat i Campos d’Arenós; la de més anomenada és la de Montanejos, que ha donat lloc a una important colònia d’estiueig. És precisament el turisme el que aporta una mica d’esperança a l’Alt Millars, ja que recentment hom hi detecta un important flux d’estiueig familiar d’antics emigrants. Aquest fenomen és especialment evident en municipis com Montanejos o Cirat. El turisme rural és en via d’explotació. Té força importància l’aprofitament hidroelèctric, que utilitza el gran desnivell del Millars en aquesta zona, amb diverses centrals. La principal central hidroelèctrica és la de Caballo Blanco, a Cirat. La comarca ha estat declarada zona desfavorida i el govern valencià l’ha inclosa en el programa d’Ordenació i Promoció de les Zones d’Agricultura de Muntanya, que gaudeix de la col·laboració de la Comunitat Europea. Gairebé tota la comarca és vinculada comercialment amb Onda (Plana Baixa); només els municipis més occidentals ho són a Llucena (Alcalatén).
La història
El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut; hi ha vestigis de tradició preibèrica i ibèrica a Aranyuel i a Sucaina. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca restà en poder del destituït governador de València Abū Sa’īd ‘Abd al-Raḥman, que es refugià el 1226 a Sogorb i s’alià amb Jaume I de Catalunya-Aragó; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es convertí en un enclavament de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb la frontera entre el català i el castellà. A la part més alta de la comarca s’establí població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret del Millars i les valls laterals que hi aflueixen) estigué poblada fins el 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior originà l’actual distribució lingüística. La comarca estigué inclosa, fins el 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1957 forma part de la diòcesi de Sogorb (des del 1960, Sogorb i Castelló).