Autonomista, lluità pel retorn a la Constitució del 1812, que havia garantit la independència de l’illa. En el Catechismo político siciliano (1839) sostingué l’existència de dret del regne de Sicília, alhora que preconitzà una federació d’estats italians. El 1842 publicà Un periodo della istoria siciliana del secolo XIII que, en una edició ampliada, fou reeditada l’any següent a París sota el títol La guerra del Vespro Siciliano, obra encara vigent i en la qual utilitzà àmpliament la Crònica de Bernat Desclot, amb què contribuí en gran part al seu redescobriment entre els erudits. El ferotge atac als Borbó que hi feia l’obligà a fugir a França. En esclatar la revolta del 1848 tornà a Sicília i fou diputat al parlament, ministre de finances i representant del govern revolucionari a París i a Londres. En caure aquest (1849), fugí a Malta i després a Marsella. Aleshores esdevingué unitarista, proposà la unió amb Itàlia i s’oposà a Cavour. Al regne d’Itàlia fou senador (1861) i ministre d’instrucció pública (1862-64). Ocupà la càtedra d’islamisme (1860-73) a l’Institut d’Estudis Superiors a Florència. Ultra altres obres sobre islamisme i medievalística, cal assenyalar la Storia dei Musulmani di Sicilia (1854-72).