Situació i presentació
D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.
El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada.
El marc físic
El relleu
El relleu del terme d’Amposta presenta tres formes ben definides: la muntanya, les velles terrasses fluvials quaternàries que en constitueixen el peu, i el delta. Les contínues aportacions al·luvials de l’Ebre han anat eixamplant el delta de tal manera que avui el tret físic dominant del paisatge ampostí és la plana baixa i humida, travessada per sèquies i camins entre llargues fileres d’arbres de ribera que es perden en una costa de contorns difusos.
La muntanya, la part més septentrional de la serra de Montsià, (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural), curt tram de la Serralada Litoral Catalana, és d’altituds molt modestes dins el terme ampostí. Si a l’extrem sud-occidental, als confins de Freginals i Sant Carles de la Ràpita arriba a ultrapassar els 600 m (pic d’Andara, 619 m; tossal de Mata-redona, 619 m), més cap a llevant davalla a 432 m als Quatre Mollons i a 252 m al Mas d’en Civil i, més al nord, a 197 m al Mas d’en Carrasca. A ponent, trobem les aspres costes que baixen del Racó de Freginals (498 m), per Montsianell fins al barranc del Cabiscol, torrent que aïlla vers el nord la gràcil silueta de Montsianell (292 m), mola de cim pla voltada de talls i barrancades.
Després dels darrers estreps de Montsià, més enllà dels Bufadors (189 m), emergeix una petita alineació de turonets orientats de nord a sud, separats pel barranc de la Mina i pel coll de Santa Fe. A tramuntana, vers el riu, hi ha la Coma o les Comes i en sentit oposat les Tosses (91 m). Bé que físicament són una continuació de les muntanyes immediates, per la seva escassa elevació i les formes suaument ondulades tenen un aspecte ben diferent. La Coma i les Tosses corresponen a un anticlinal format per bancs de calcàries i fossilíferes, margues groguenques i calcàries blanques de cristall. Les Comes acaben vora el riu amb un esperó rocós un xic avançat sobre les hortes, al lloc on s’aixeca la torre romànica de la Carrova.
Els sediments diluvials, la formació geològica més important de la comarca, s’estenen pel raiguer o peu ampostí de Montsià i de Montsianell i, omplint les zones deprimides, i en part les Comes, arriben fins a la riba de l’Ebre, tallats en terrasses. És en aquestes on es pot observar la composició d’aquests sediments. A les capes inferiors hi ha paquets de grava i d’arena, de vegades convertits en conglomerats o compactes bancs de gres. Els còdols solen ser de roques dures, del tot estranyes a les formacions mesozoiques de la comarca, com quarsites, basalts, pòrfirs i diorites. Als nivells superiors hi ha abundància de graves i lloses de calcàries, procedents de les muntanyes properes de Montsià i Montsianell. Amb aquests materials es barregen argiles roges o groguenques, arenes i trossets de travertí.
Als dipòsits detrítics del quaternari antic s’adossen, en la seva vora oriental, les extenses formacions deltaiques; resten, terra endins, llacunes i depressions pantanoses, zones d’aigües surgents (ullals) i perillosos sòls movedissos (abismes) i, en la costa, dunes i sediments marins que havien fet avançar el delta al ritme d’uns dos metres per any. En l’actualitat, però, per la disminució de les aportacions al·luvials causada per la construcció de diversos pantans a l’Ebre i els seus afluents, el delta pateix una regressió. Els al·luvions s’estenen també pel vell llit de l’era glacial, el fons del qual han reomplert de terra fèrtil fins a les vores escarpades de les terrasses.
Aquests dipòsits al·luvials són formats a vegades per arenes fines de tons clars (sauló o saldó), d’altres per llims groguencs (llacs) que arriben a ser argiles plàstiques, i molts cops també per sòls grisosos amb deixalles vegetals abundants, semicarbonitzades (torbenc). On les torberes aconsegueixen un gran desenvolupament és a la rodalia de l’Enclusa i al Prat del Notari.
Les aigües i la vegetació
Sembla que en època romana la mar arribava fins a Amposta i que les aigües del riu ocupaven encara el fons del llit diluvial. Després, aportades pel corrent, es formaren estretes faixes d’arena (trabucadors) que aviat envoltaren extenses llacunes (calaixos) les quals, omplertes per les aigües de l’Ebre, es convertiren en terrenys pantanosos. Els darrers anys que, amb la construcció de pantans, el delta s’ha tornat regressiu en alguns punts, fortes marors envesteixen aquests sòls i obren als trabucadors profunds canals, dits galatxos. Aquests avanços es produïren en temps relativament moderns. Així, el 1176, a mig camí entre Amposta i la Ràpita, hi havia un llarg estany. El 1344, avall d’Amposta hi havia l’illa dita lo Baladre, nom que potser avui perviu al llogaret de Balada. No gaire lluny d’ací hi havia l’antic port de Tortosa, Port Fangós, que fou cegat per un braç de l’Ebre, que als documents del segle XIV s’anomena la boca de l’Alfas. Al segle següent, el vell Port Fangós va ser substituït pel nou port dels Alfacs, des del qual va partir el rei Alfons el Magnànim en el seu viatge cap a Sardenya.
A part aquestes albuferes, aprofitades com a embarcadors i refugis, al delta dret hi havia llacunes menors. El 1149 són esmentats l’estany del Rec Vell i la bassa d’en Duran, el 1587, les pesqueres de l’estany del Pantà i Port Fangós, el Canal Vell, Bolons i Carroella a l’estany de l’Alfac i una altra a la punta de la Canyada, la qual devia ser una barra d’arena que separava l’estany de l’Encanyissada del port dels Alfacs.
Amb aquests canvis, les boques del riu havien avançat molt, però encara no havien aconseguit les dimensions dels nostres dies. El mateix Despuig deia que al seu temps (1557) d’Amposta a la mar només hi havia dues llegües, és a dir, uns 11 quilòmetres.
D’aquestes nombroses llacunes que s’anaren formant al llarg de la costa resten escassos vestigis en forma de basses. Només la bassa de l’Encanyissada, que forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre (vegeu el Baix Ebre), persisteix en proporcions considerables, si bé cada cop més reduïdes. Es troba vora els Alfacs i un tros de la seva riba occidental pertany al municipi de Sant Carles de la Ràpita. Com el seu nom indica, l’Encanyissada és poblada de canyes i carritxars. Tant pel seu origen, com pel paisatge del seu entorn i, fins i tot, per l’abundància d’ocells aquàtics, recorda moltíssim l’albufera de València.
Força més petita és la bassa o estany de la Tancada, originàriament unida a l’anterior i també part integrant del parc natural. Avui ambdues són separades per una faixa de terres baixes i negadisses. De l’albufera de la Platjola, més al nord, només correspon a Amposta una part del desguàs del Riuet, termenal amb Sant Jaume d’Enveja.
De les modificacions contínues del delta també resta record en molts topònims de llocs que antigament foren pantanosos, com les Basses, Xiribecs, la Bassa Fonda, l’Estany, i que avui, romputs, són arrossars esplèndids. D’altres com els Muntells o la Muntellada s’apliquen a monticles i suaus ondulacions, antigues dunes que assenyalen les successives línies de costa.
L’al·luvionament del delta de l’Ebre s’ha realitzat, doncs, amb una gran rapidesa, cosa que s’explica tenint en compte l’enorme quantitat de llims que arrossega el riu. S’ha calculat que, abans de la construcció de pantans a l’Ebre, n’aportava un quilogram per metre cúbic en un règim normal, quantitat que arribava a augmentar fins a 10 kg durant les grans avingudes. Amb una mitjana de 4 kg i una densitat d’1,62 per a un cabal de 400 m3, la quantitat de fang que dipositava l’Ebre a la seva desembocadura s’estimava en uns 85 milions de metres cúbics per dia. No és estrany, doncs, que el far de Buda, aixecat el 1864 vora la mar, es trobés el 1936 a mig quilòmetre terra endins. L’avanç del delta descrit és encara més notable si es considera que es realitzava en una costa d’enfonsament, sobre la qual a penes emergeix la plana al·luvial, amb un pendent tan suau que Amposta, a 28 km de les boques de l’Ebre, aconsegueix només 8 m d’alçada sobre el nivell de la mar. Actualment, el moviment del delta és regressiu en alguns punts, especialment a la gola de Llevant, i les restes d’aquell far es troben a uns 5 km mar endins.
A les Facades, d’on arrenca la llarga fletxa del Trabucador, que enllaça la península de la Banya amb la resta del delta, la costa ampostina és dividida en dos sectors: el de la Platjola i el dels Alfacs. El primer, obert lliurement a la mar, forma una àmplia platja voltada de dunes, rere la qual hi ha una extensa faixa de plantes barrelleres i pastures salobres, terres de formació recent, que han arribat a tancar la bassa de la Tancada. Al nord, el desguàs de la Platjola fa de límit amb Sant Jaume d’Enveja. El sector meridional és més llarg i accidentat, la costa acaba aquí amb maresmes i fanguissars, travessats per les sèquies que comuniquen el port dels Alfacs amb els estanys de la Tancada i de l’Encanyissada. Aquesta darrera desguassa pel canal de Sant Pere o de l’Encanyissada, al límit amb Sant Carles de la Ràpita. Cap al mig d’aquesta extensa platja hi ha la cala de la Llanada i la punta de Sant Joan, amb la torre del seu nom.
El terme d’Amposta voreja l’Ebre al llarg d’uns 12 km. El cabal del riu discorre per un llit de pendent escàs, raó per la qual en èpoques de secada i quan bufen els forts vents de llevant, malgrat l’absència de marees, les aigües salades penetren riu endins. Fins i tot alguna vegada, com a l’estiu del 1949, han arribat a Amposta. L’amplada del riu en aquest tram final, ombrejat per grans alberedes, sol sobrepassar els 150 m.
L’Ebre, després de rebre, aigua amunt d’Amposta, l’ampla rambla de la Galera, no rep altres aigües que les dels curts barrancs d’en Fabre i de la Mina, de règim torrencial. L’únic darrer tribut d’importància és el de l’ullal de Bescasa, vora la Carrova. A part això, del fons del cabal sorgeix un volum considerable d’aigües brollants. El barranc de lCOriola ve del coll d’Amposta, pas natural que aprofita l’antic camí de Freginals a Sant Carles de la Ràpita i que al seu curs superior s’anomena barranc del Cabiscol. Vers el sud-est el barranc de Sunyer obre una conca entre Mata-redona i el Mas d’en Carrasca, i es perd aviat entre els fangars del delta.
Una prova de l’existència d’aigües surgents al delta de l’Ebre s’aconseguí el 1906, en realitzar els estudis previs per a les pilastres del pont penjant d’Amposta. Al centre del riu, després de travessats 12,5 m d’arena, un metre de grava i quatre d’argila, es trobà una capa aqüífera a 17,5 m de profunditat. Les aigües brollaren amb un salt d’uns tres metres per sobre del nivell ordinari del corrent, amb un cabal de 17,1 per segon. A la riba esquerra, l’aqüífer era a 30 m i hom continuà perforant la capa de grava d’aquest fins a 7 m més de profunditat sense arribar a la capa impermeable subjacent. En ambdós llocs el jaç del riu era a uns 12 m de profunditat.
Biogeogràficament, a les terres ampostines dominen diverses associacions de vegetació. A les ribes de l’Ebre hom troba una àrea on la vegetació de ribera és predominant, tot i que potencialment bona part d’aquestes terres són també domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum). Al delta, es troben diverses comunitats, adaptades a diferents condicions ambientals, com els salobrars, amb plantes molt adaptades a la sosa i als sòls sorrencs de les dunes, els canyissars i els arrossars, que comporten també un tipus de vegetació espontània (nenúfars als ullals, llengües d’oca als canals i als mateixos camps de conreu, etc.).
Als sectors més elevats hom hi trobaria un domini de l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale). Així, la muntanya, als sectors on no aflora la roca nua, és coberta per una capa prima de garrigar i per rodals d’alzines, solitaris, a les obages, vestigis dels extensos boscos d’antany.
Les comunicacions
Diversos indicis han fet formular la hipòtesi que una primitiva via ibèrica provinent del N passava per l’antic emplaçament d’Amposta, via que prop de l’Aldea es dividia en un brancal a Tortosa i un altre a Amposta, i que els romans mantingueren en servei el brancal d’Amposta. Durant més de deu segles sembla que devien continuar usant-se els vells camins de temps antics que unien Amposta amb la seva rodalia. Cap de les grans vies, però, no passava per la ciutat fins a l’època moderna, llevat de l’eix fluvial de l’Ebre, que, d’altra banda, també constituïa un obstacle per a les comunicacions entre riba i riba. Aquest problema es resolia amb una barca de pas, documentada al segle XIV, que era propietat de la municipalitat de Tortosa. Aquesta percebia els ingressos derivats del seu ús i es feia càrrec del manteniment, mentre que n’arrendava l’explotació. A la segona meitat del segle XVI hi havia una carretera —probablement secundària— que des d’Amposta anava a la de Barcelona.
Al segon quart del segle XIX, per tal d’evitar la volta de passar per Tortosa, hom construí la carretera de Vinaròs a la Venta Nova, que passava entre la serra de Montsià i la mar, travessant les poblacions de Sant Carles de la Ràpita i d’Amposta, via que fou utilitzada per les diligències que feien el trajecte de València a Barcelona i que travessaven el riu a Amposta per la barca de pas.
En temps de la construcció del ferrocarril, al decenni dels seixanta del segle XIX, i per enllaçar les vies de València a Ulldecona i de Tarragona a Paitrossos (l’Aldea) s’havia de construir un pont sobre l’Ebre a Amposta, però la ciutat de Tortosa s’hi oposà fortament fins al punt que aconseguí de modificar aquell projecte i de fer passar el tren per Tortosa.
La navegació tradicional pel riu mai no arribà a tenir gran importància a Amposta, bé que des de l’edat mitjana disposava de port, el Grau. Al darrer terç del segle XVIII semblava que havia de prendre més volada amb la construcció del Canal de Navegació de Carles III, que havia d’unir Amposta amb Sant Carles de la Ràpita, enllaçant l’Ebre amb la Mediterrània per una via més segura que les goles naturals del riu. Però ja és ben sabut que el projecte fracassà i que no fou fins a l’inici de la segona meitat del segle XIX que la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre reobrí un nou canal entre Amposta i els Alfacs. Durant uns quants anys, els vapors feien aquest trajecte per arribar a Tortosa. Fins i tot, hom arribà a establir un servei regular de vapors de Tortosa a Barcelona amb escala a Amposta i a altres ports, però aquest tipus de comunicació no va poder competir amb el ferrocarril i aviat fou abandonat. Hi restaren només uns quants vapors que unien Tortosa i Amposta amb els pobles del delta i transportaven mercaderies i viatgers. Encara fins a mitjan segle XX subsistiren els tradicionals llaüts de l’Ebre, que transportaven els productes del país. A l’abril del 2010 s’inaugurà la remodelació de l’embarcador situat al marge dret de l’Ebre.
Pont penjant d’Amposta sobre l’Ebre
© C.I.C. - Moià
Una de les realitzacions més importants del segle XX fou la construcció del pont penjant. El primer projecte data del 1907. El 1914 s’adjudicà la construcció a la societat de Construccions Hidràuliques i Civils. Les obres començaren el 1915 i finalitzaren el 1919. Així, la carretera general de Barcelona a València abandonà el recorregut interior per Ulldecona i Tortosa i adoptà el més costaner per Sant Carles de la Ràpita i Amposta. El tauler central fou destruït durant la Guerra Civil i reconstruït el 1940. Aquest pont, però, esdevingué insuficient quan els anys seixanta augmentà considerablement el nombre d’automòbils i el trànsit general per la N-340. Aquesta fou desviada quan el 1968 es construí el nou pont aigua avall. Més modernament encara, i aigua amunt de l’antic pont penjant, es bastí sobre l’Ebre vers el 1977, entre la Carrova i Amposta, el pont per on passa l’autopista AP-7, de València a Barcelona, que travessa el sector septentrional del terme i té l’accés prop d’Amposta però ja dins el municipi de l’Aldea, terme on hi ha també una estació de ferrocarril. Cal esmentar també la carretera C-12 (Eix Occidental) que des d’Amposta va cap a Tortosa, Flix, Lleida, Balaguer i Àger. Altres carreteres menors complementen la xarxa de comunicacions del municipi. La construcció de la nova via fèrria entre els municipis de Freginals i l’Aldea (Baix Ebre), en funcionament des del 1997, comportà la construcció d’un viaducte per a salvar el curs de l’Ebre, el desdoblament de la via i la reforma de l’estació de l’Aldea-Amposta-Camarles.
La població
Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.
Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.
Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.
Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.
El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.
Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16.865 h el 2001 i 18.719 h el 2005.
La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.
En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
En l’estructura econòmica d’Amposta, malgrat l’alça relativament important que en les dècades del 1980 i 1990 van experimentar els sectors secundari i terciari, les activitats agràries, tot i haver patit un cert retrocés, continuen tenint un paper important, amb una bona part del terme dedicat al conreu.
Les explotacions, moltes de les quals són de petites dimensions, han disminuït en nombre des de la dècada del 1970; estan majoritàriament dedicades al regadiu, tot i que juntament amb el regadiu, s’han incrementat les terres dedicades al secà. Entre les poques grans propietats es poden esmentar les de Carvallo, Cabussó i la Taulada.
El canal de la Dreta de l’Ebre ha tingut un paper fonamental en l’agricultura d’aquesta contrada. Un dels primers projectes de regatges al delta de l’Ebre data de la segona meitat del segle XVIII i fou elaborat pel religiós carmelità fra Damià dels Apòstols el 1769; proposava la construcció a ambdues ribes de l’Ebre de sengles canals que partissin de l’assut de Xerta. Aleshores, però, no s’arribà a realitzar. Quan Carles III construí el Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, la possibilitat d’aprofitar-lo per al reg atragué alguns colons que sol·licitaren que se’ls concedissin terres ermes per posar-les en conreu, cosa a la qual s’accedí. El decenni de 1850, en començar les obres per a convertir l’Ebre en navegable, hom pensà d’estendre el regadiu com a activitat secundària, però, en fracassar el projecte de navegació, esdevingué l’objecte principal. La societat, que prengué el nom de Reial Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre, aconseguí el 1867 una concessió a precari de laexplotació per 99 anys. La gran extensió de regadiu del terme és regada, doncs, pel cabal del canal de la Dreta de l’Ebre, que queda derivat en una xarxa densa d’altres canals i sèquies a partir de la ciutat d’Amposta.
Res de tan bigarrat i complex com el cadastre d’aquest terme municipal, on en poc tros es passa del vell al nou, de la muntanya al pla, de petites parcel·les irregulars a grans finques d’una geometria perfecta. Al primer grup corresponen la immensa majoria de les terres de secà, el que els ampostins anomenen la garriga, a la muntanya, amb camps esglaonats en bancals. Quan hi manca el sòl laborable comença l’erm. N’és un exemple típic el Mas d’en Civil, amb camps formant petites illes entre rocams. A les Comes i als Pins el sòl és més profund i les parcel·les més agrupades. La irregularitat s’atenua al raiguer i a les terrasses i arriba gairebé a desaparèixer quan el conreu ha estat millorat pel reg. Als dipòsits al·luvials es distingeix clarament una franja d’hortes al llarg del riu; la resta del delta és domini de l’arrossar.
L’arròs és el cultiu que domina el paisatge agrícola del terme, ocupant tota la plana deltaica, mentre que els altres cereals, com el blat de moro, són molt més minoritaris. Són notables també les extensions d’hortalisses i de cítrics (taronges i mandarines). Al secà, el principal conreu és l’olivera, però també es pot esmentar algun clap d’ametller.
Pel que fa a la ramaderia, a Amposta havia estat antigament un dels recursos econòmics més importants. Tot el terme és travessat d’amples lligallos que baixen vers la costa i es perden als arrossars. Els lligallos són carrerades que tradicionalment eren aprofitades per ramats provinents d’Aragó i del País Valencià. El 1698 es reestructuraren els quatre lligallos que hi havia al terme: el de la Ràpita i del Mas d’en Civil, el d’Antic i Vallobrega, el del Mas de n’Híxer i del Pla de la Llosa i el de les Valletes. Modernament han tendit a desaparèixer. En alguns es formaren petites caseries com a Balada i el Lligallo.
Actualment, les principals explotacions són dedicades al bestiar porcí i a l’aviram, tot i que també hi ha cria de bestiar oví, boví, cabrum i conills. La pesca fluvial, de llarga tradició, és especialment important a l’Encanyissada.
La mineria i la indústria
El subsol del terme s’ha explotat principalment per a extreure’n materials de construcció. Era tradicional l’explotació de la calcària blanca cristal·lina que alimentava els forns de calç del coll de Santa Fe, i les argiles plàstiques de la Carrova eren aprofitades per la casa Ceràmica de l’Ebre per a maons i teules. Els carreus del pont penjant s’obtingueren al vessant occidental del barranc del Cabiscol. La Pedrera és coneguda i explotada des dnantic (és documentada al segle XII). Al termenal entre Amposta i Sant Carles, davant la caseria de les Ventalles, hi ha indicis de plom que al decenni dels anys vint donaren lloc a una modesta explotació. En realitat, l’únic producte del subsol que sembla tenir importància són les torberes del delta, les formacions més extenses de les quals són a l’Enclusa i al Prat del Notari.
Algunes activitats industrials i comercials a mitjan segle XIX ens són descrites per Pascual Madoz. Hi havia cinc forns, cinc magatzems, cinc molins d’oli, quatre botigues i onze establiments relacionats amb l’hostalatge, fet que palesa la importància de la població com a lloc de pas. Abans, a mitjan segle XVIII, era important l’extracció de la sosa. A Amposta hi havia també una fàbrica de sabó i dues de guix, i era molt important per a l’economia l’exportació de sangoneres.
El procés d’industrialització de la ciutat s’ha basat principalment en el sector alimentari, dedicat a la manipulació dels productes de la zona, principalment l’arròs, i els d’horta. Una bona part de les produccions agrícoles es comercialitzen a través de cooperatives, com la Càmara Arrossera d’Amposta, fundada el 1927 pels pagesos de la zona per tal de superar el monopoli industrial privat i comercialitzar l’arròs dels socis. Aquesta cooperativa ha estat considerada com la primera cooperativa arrossera de l’Estat espanyol.
La resta de la indústria la componen petites iniciatives, sobretot en el sector del metall, el qual té en aquest cas una funció d’indústria complementària, i també en el de material de la construcció (vidre i ceràmica). L’increment de l’oferta de sòl industrial en les darreres dècades del segle XX ha donat la possibilitat de reforçar la capacitat industrial del municipi i els atractius que ofereixen les terres meridionals de Catalunya.
Els serveis, el comerç i el turisme
L’activitat terciària d’Amposta s’ha vist condicionada per la presència, a curta distància, de Tortosa, la qual ha tingut tradicionalment el paper de centre de serveis, tant de caire comercial com administratiu i social, de les terres més meridionals de Catalunya. Tanmateix, en les darreres dècades del segle XX el sector de serveis ha tingut un increment notable i ha esdevingut el principal sector d’ocupació.
Amposta exerceix una atracció comercial considerable sobre els municipis del seu entorn, però la proximitat de Tortosa fa que aquesta atracció sigui inferior a la de la capital del Baix Ebre. Els municipis del delta són els que tenen més tendència a fer les seves compres a Amposta; així, Sant Carles de la Ràpita, l’Aldea i Sant Jaume d’Enveja són els que aporten més compradors. La ciutat disposa d’un recinte municipal de mercat (1943) i celebra mercat setmanal el dimarts. Hi ha també un pavelló firal (Recinte Firal Terres de l’Ebre) on se celebren diverses fires que s’organitzen al llarg de l’any, entre les quals destaca la Fira de Mostres, al desembre. Els orígens d’aquesta fira es remunten al principi del segle XIX, quan l’ajuntament ampostí es dirigí al Consell Suprem del Regne per tal de poder celebrar una fira dedicada al sector ramader. El 1825 el Consell concedia aquesta autorització. L’any 1961, a causa d’unes fortes nevades, els animals no van poder arribar a la fira i es va demanar que els comerciants de la ciutat exposessin la seva maquinària, iniciant així la primera Fira Ramadera i de Maquinària Agrícola, anomenada després Fira de Mostres, de caràcter multisectorial. Altres fires que se celebren a Amposta són Tot Nuvis (pel març), el Mercat del Vehicle d’Ocasió (juny) i el Mercat del Cavall.
Amposta, com a capital del Montsià, concentra un gran nombre de serveis. A banda dels serveis mèdics bàsics, es disposa d’algun centre hospitalari i clíniques de tipus privat. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, i hi ha, a més, centres d’ensenyament especialitzat, com l’Escola de Capacitació Agrària, l’Escola d’Art i Disseny, escoles de música, etc. Entre les instal·lacions esportives destaquen les municipals, amb estadi d’atletisme, camps de futbol, piscines, etc.
En el sector terciari cal destacar la creixent importància que han anat adquirint les activitats turístiques, impulsades en gran part per l’existència del Parc Natural del Delta de l’Ebre i del mateix riu, que ha permès iniciatives com navegar al llarg de l’Ebre, entre Amposta i Tortosa. Cal no oblidar els atractius gastronòmics i culturals. Per a atendre la demanda turística, el municipi disposa de diversos tipus d’allotjament (hotels, càmpings, cases de pagès, cases de colònies).
La ciutat d’Amposta
Morfologia urbana
La ciutat d’Amposta (8 m; 18.412 h el 2005), que té aquest títol des del 1908, és centrada per l’antiga vila medieval, situada a la dreta del riu, dominant l’accés a l’Ebre des de la mar, damunt l’ampli estuari que aleshores el riu formava a la seva desembocadura. Amposta és un topònim derivat del llatí, del qual s’han proposat dues etimologies distintes. Una, que el faria procedir d’Amni imposita, és a dir “posada sobre el riu” o “posada vora el riu”, i l’altra, que fa derivar el topònim d’Ad Postas o Ab Posta, fent referència a lloc de parada o de posta. D’ambdues, sembla més versemblant la primera etimologia.
La vila medieval tingué ja des dels seus orígens dos nuclis ben diferenciats, el del castell i el Grau o barri de pescadors, que es mantingueren separats fins poc abans de la Guerra Civil de 1936-39 i que conserven encara avui la seva personalitat.
El castell d’Amposta, seu inicialment de la castellania hospitalera d’Amposta, destruït el 1466 durant la guerra contra Joan II, conservava encara a la fi del segle XVII un imposant aspecte si donem fe al gravat que en feu el viatger Laborde, però fou arrasat totalment al llarg del segle XIX. En resten escassos elements, entre ells la base de la torre de Sant Joan, el fossar i les voltes d’argamassa, i uns esvelts arcs apuntats de pedra, vora el riu. El recinte del castell queda ben delimitat pel riu i el vall que després aprofità pel NW un llarg tram del canal de la Dreta de l’Ebre, i probablement correspon al del primitiu poblat ibèric. Després de diversos aprofitaments industrials, el lloc fou adquirit per l’ajuntament i ha estat convertit en centre cultural de la ciutat.
Adossat al castell hi ha el nucli antic, molt modificat el segon decenni del segle XX en construir-se el pont penjant i per l’obertura del nou traçat de la carretera de Barcelona a València. Resten uns pocs racons pintorescs que escaparen a les reformes i conserven un cert sabor, com el carrer del Vall i el Poador. De l’antic recinte murallat, tenim encara el testimoni de P. Madoz, que diu que circumdava per tres parts la població, “amb un mur amb contravall, i el riu formant frontera natural a la resta, i del qual resten dues portes, la del Riu i la de València”. Sembla que aquesta muralla s’havia bastit a la primera guerra Carlina i fou afectada per la construcció del Canal de la Dreta (1857), ja que durant la tercera guerra Carlina (1874) s’hagué de refer.
El Grau, que fou barri de pescadors i també moll d’embarcació, se situa aigua amunt de l’Ebre, a poca distància del castell i barri antic, ja extramurs, i s’ha estès al llarg del segle XX seguint la línia del riu. La unió dels dos nuclis s’ha produït en temps moderns i en els sectors d’eixample d’Amposta destaquem els del Lligallo de la Nevera i el Lligallo de Xiribecs, que han determinat el tramat ortogonal d’una bona part de la ciutat, on tenen un important paper les principals vies d’entrada, l’avinguda de Santa Bàrbara al SW i la de la Ràpita al S, que alhora han contribuït a definir el creixement de la població.
Dels edificis o monuments interessants destaca l’església parroquial de l’Assumpció. El 1773 s’iniciaren les obres d’un nou temple que substituís el primitiu, que havia esdevingut insuficient, al seu mateix indret, segons plans dels arquitectes tortosins Francesc Malet i Andreu Moreno. Les obres es paralitzaren diverses vegades per manca de recursos econòmics. Sembla que un segle més tard del seu inici, el 1875, l’església era ja pràcticament acabada, llevat de la façana. Es tracta d’una obra de gust classicitzant, de tres naus i campanar. En el llarg procés de construcció de la nova església tenia la funció de parròquia la petita capella de Santa Susanna, molt insuficient ja en època de Madoz per als fidels ampostins, la qual fou utilitzada, a la consagració de la nova, com a dipòsit de sal. Fou adquirida com a bé de desamortització el 1885 per Genar Torrén, que el 1887 la cedí a l’ajuntament, i el seu solar fou aprofitat per a ampliar la plaça de Santa Susanna, que té una moderna capelleta del mateix nom.
Ja en època més recent, als primers decennis del segle XX, es bastiren els edificis de les noves escoles (Grup Escolar M. Granell), de gust encara modernista, i els habitatges populars dits les Cases Barates, com també el pont penjant d’Amposta sobre l’Ebre (1919) i edificis d’utilitat pública com el mercat municipal (1947), la depuradora d’aigües i la xarxa general de clavegueres (1931). La ciutat té un escorxador fet el 1931.
La cultura i el folklore
La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.
Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.
Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.
El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.
Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.
Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.
Altres indrets del terme
El Poblenou del Delta, la Casa de Fusta i els veïnats
El Poblenou del Delta (171 h el 2005) és un poble agrícola creat el 1955 per l’Instituto Nacional de Colonización, amb el nom de Villafranco del Delta, a la zona dmarrossars del SE de l’Encanyissada. El 1947 foren cedides a l’Instituto unes 1.430 ha d’aquesta zona marítima del delta, entre el terme de Sant Carles de la Ràpita i el sector de desembocadura de l’Ebre, i el 1952 el mateix organisme començà la construcció d’una xarxa de desguassos i camins que conclogueren el 1957; el terreny sanejat fou distribuït entre 97 famílies de colons. L’església és dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, i la població celebra la festa major a principis d’agost.
Al davant del Poblenou, a l’altra banda de l’Encanyissada, hi ha la Casa de Fusta, denominada també la Casa Verda, construcció emblemàtica del delta. Edificat el 1926 com a refugi de caçadors, amb fusta procedent del Canadà, s’ha convertit en una de les instal·lacions del parc natural, amb servei d’informació i una col·lecció ornitològica.
Més al nord hi ha Balada (11 h el 2005), un altre petit agregat que Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja, entre la riba dreta de l’Ebre i el canal de la Dreta. És un nucli de cases bastant esparses.
Al terme hom hi troba la urbanització dels Eucaliptus (59 h el 2005) i els veïnats de Carlet, a migdia de Balada, a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, prop del terme de Sant Jaume d’Enveja, la Carrova, al N del terme, les Comes, al NE de la ciutat, l’Encanyissada, vora la llacuna homònima, l’Oriola, a migdia d’Amposta, vora l’antic Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, l’Enclusa, a l’E i al S de l’Oriola, Montsianell, al peu del cim homònim, l’Esquerra, a l’E d’Amposta, el Mas d’en Carrasca, a migdia de Montsianell, els Panissos que es troba en ple sector deltaic més a llevant de l’Oriola, i la Taulada, situada més a migdia de Carlet.
Les torres de la Carrova i de Sant Joan
Aigua amunt d’Amposta, uns 4 km, a la vora dreta del riu, s’alça la torre de la Carrova, bella mostra de les torres medievals de defensa del sector, enfront de la torre de Campredó, que centrà un veïnat espars i un sector ric en agricultura. El topònim, àrab, surt esmentat ja el 1149 en el document de donació del castell d’Amposta (font d’Alcharrova), però la construcció de la fortalesa és posterior i no és documentada fins el 1313. De planta rectangular, molt àmplia, amb merlets i matacans, té finestrals gòtics i voltes gòtiques a l’interior. El 1313 fou venuda per Bernat i Guillem de Fenollar a Arnau de Pont, amb les terres i el molí que en depenien, i després de passar per diversos propietaris (els Pollac i els Miralles) fou adquirida pel monestir cistercenc de Benifassà (Baix Maestrat), que tenia propietats a totes dues comarques. Els abats hi residien temporades i això motivà importants reformes; s’obrí la porta de la planta baixa el 1562, quan era abat Joan Barberà. El 1607 l’abat Felip Bono feu sembrar a la Carrova set quarteres d’arròs, però no hi insistiren aleshores i es feren obres de drenatge i sanejament a la fi del segle XVIII. Amb la desamortització, passà a mans de particulars i el 1991 fou adquirit per l’ajuntament, que va procedir a la seva restauració i a l’adequació del seu entorn com a àrea recreativa.
Una altra antiga torre de defensa és la torre de Sant Joan, situada a la costa meridional del delta, a llevant de la punta de Sant Joan, a migdia de la llenca de terra que separa l’Encanyissada i la Tancada, bastida vers el 1580, de la qual resten el basament i un primer tram dels murs. Avui es troba uns 50 m mar endins i només unida a la costa per un camí.
Les restes arqueològiques del terme
El terme és ric en vestigis arqueològics. Diverses troballes, com les de la terrassa de Palau o les del pla d’Empúries, han evidenciat la presència humana en temps paleolítics, però a partir del Neolític són més nombroses les restes que s’han conservat, com els enterraments descoberts al mateix pla d’Empúries, al barranc d’En Fabre, el Masdenvergenc, al Molinàs i en d’altres paratges.
Al pla d’Empúries, el 1956 va ser descobert un enterrament atribuït a la cultura dels sepulcres de fossa. La sepultura era en forma de coveta de planta semicircular de 2,5 x 0,8 m, tancada per tres lloses no gaire grans clavades verticalment i ajustades per altres de més petites. Un vaset de terrissa i un collaret de perles de llicorella amb altres d’alternades de cal·laïta componien l’aixovar corresponent. No gaire lluny, al barranc del Ceguet, en una depressió que s’estén entre dues terrasses de l’Ebre, es trobà la necròpoli anomenada del Barranc d’en Fabre, emplaçada al vessant oriental esgraonada en bancals sobre dipòsits de turturà. Van ser excavades 8 tombes. La morfologia de cada enterrament era diferent, encara que a tots s’havien utilitzat lloses clavades verticalment, una de les característiques més remarcables que trobem en gairebé tots els sepulcres neolítics d’aquesta zona.
A la rodalia de la ciutat d’Amposta, al Masdenvergenc, es van localitzar diverses sepultures de característiques similars a les anteriors. Amb aquestes, constitueixen un conjunt de necròpolis que presenten trets molt peculiars. Per llur morfologia es poden incloure també en el grup dels sepulcres de fossa, però amb certes matisacions que, segons J. Maluquer, podrien correspondre a una unitat tribal característica del Neolític.
Bé que les notícies referents a les formes d’enterrament d’aquesta zona són força conegudes, quant als poblats les dades són escasses. En general es troben en les mateixes terrasses on apareixen les restes d’utillatges lítics, com peces de sílex, moltes vegades són puntes tallades bifacialment i restes de talla, destrals de pedra polida, terrisses fetes a mà. Les partides del Ceguet, la Móra, lo Molinàs, lo Roquisser, Mas Roig i Palau en són un exemple. En determinats casos apareixen també alguns molins.
A la cova del Calvari, cavitat que s’obre a l’esplanada de les Quintanes, es localitzaren sis enterraments amb inhumacions individuals i d’altres de col·lectives que contenien diversos aixovars, amb diversos exemplars de vasos campaniformes amb decoració de bandes puntillades.
Del període comprès entre el bronze mitjà i la primera edat del ferro, es coneixen alguns indrets on apareixen restes de terrisses i d’indústries lítiques que podrien correspondre a aquest període.
En canvi, del poblament ibèric tenim la necròpoli de l’Oriola, descoberta fortuïtament el 1956. S’estenia per uns camps situats al costat de la carretera de Barcelona a València. Es tracta dmuna necròpoli d’incineració de la qual es van localitzar almenys 34 sepulcres, dins urnes que contenien les cendres del difunt, acompanyades d’alguns objectes com a aixovar. Tipològicament, la forma més corrent de les urnes és la de perfil ovoidal, sense peu i amb tapadora cònica. La majoria eren decorades a base de bandes o de simples línies paral·leles. Entre els elements que constituïen els aixovars, es troben les armes de ferro, sobretot puntes de llança, objectes d’ús personal, com braçalets, cadenetes, plaques de cinyell i fíbules, materials que en conjunt ens situen a la segona meitat del segle V aC.
Al voltant de la torre de la Carrova, el 1999 l’ajuntament va adquirir una terrenys on es van localitzar les restes d’una vil·la romana i es va procedir a l’inici de la seva excavació. Les estructures posades al descobert estan en bon estat; s’hi ha trobat restes de pintura mural, un dipòsit d’emmagatzematge, entre altres elements. La vil·la ha estat datada entre el segle I i el V dC. D’altra banda, cal no oblidar que l’Ebre, com a gran via fluvial de penetració a l’interior de la Tarraconense, és potencialment un jaciment arqueològic subaquàtic de gran interès. En aigües d’Amposta ja s’han portat a terme alguns treballs arqueològics.
La història
Del període preromà s’han trobat diverses dades arqueològiques, testimonis dels antics pobladors del que avui és terme d’Amposta, ja ressenyades. És a partir de l’estudi d’aquesta informació arqueològica, però també basant-se en el de les fonts clàssiques, que l’arqueòleg Francesc Esteve i Gálvez ha elaborat la hipòtesi segons la qual Amposta tingué com a precedent l’antiga ciutat ibèrica anomenada Hibera pels autors antics.
La ciutat d’Hibera és esmentada en ocasió de la segona guerra Púnica. El 217 aC, el general romà Gneu Corneli Escipió eixí de Tarragona amb 35 naus i al cap de dos dies va fondejar a les boques de l’Ebre, on derrotà l’esquadra del cartaginès Amílcar Barca. El 215 aC una contraofensiva cartaginesa dirigida per Hàsdrubal intentava de trencar les línies romanes i portar ajuda a Hanníbal. Els romans, però, van sortir-li al pas, reunint les seves tropes sobre l’Ebre. Passat el riu, deliberaren si havien d’acampar enfront d’Hàsdrubal o limitar-se a atacar els aliats de Cartago, per desviar així l’enemic del camí projectat. Seguint aquest raonament decidiren de posar setge a Hibera. Hàsdrubal en saber-ho, en lloc d’auxiliar la seva aliada, va assetjar una altra ciutat que acabava de sotmetre’s als romans. Aquests, abandonaren de seguida el setge d’Hibera. En la batalla que seguí pocs dies després, i que és coneguda com a batalla d’Hibera, Hàsdrubal fou vençut pels romans i hagué d’abandonar el projecte de dur les seves tropes a Itàlia, segons narra Titus Livi.
D’Hibera, es conserven dues monedes del temps d’August que tenen a l’anvers la llegenda MVN. HIBERA IVLIA i al revers ILERCAVONIA. Per aquestes monedes se sap que l’antiga ciutat d’Hibera tingué en època romana categoria de municipi, que si bé no podia acollir-se al dret romà, com les colònies, no era una població estipendiària. De l’època de Tiberi hi ha dues monedes on s’esmenta Hibera juntament amb Dertosa (Tortosa). Posteriorment ja no es parla d’Hibera; Dertosa degué desplaçar Hibera ja que la calçada imperial salvava l’Ebre per Dertosa, on es degué traslladar el centre d’aquestes terres. Els romans sembla que van fortificar Amposta, bastint-hi un recinte murallat.
Els primers documents que parlen d’Amposta daten del 1098, abans que el lloc fos conquerit. Aquest any, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va pactar amb el seu cosí, el comte Artau II de Pallars, que li cediria en feu el lloc d’Amposta en canvi del seu ajut en la conquesta d’aquestes terres. Artau hi havia de construir un castell que guardés l’entrada de l’Ebre. Alhora, Ramon Berenguer III va concedir al monestir de Sant Cugat del Vallès l’església d’Amposta i la vila de la Ràpita. Tanmateix, l’ajut que els àrabs rebien des de Lleida, Fraga i València va impedir que el comte barceloní pogués realitzar els seus projectes.
El 1148, dins el desplegament estratègic organitzat pel comte Ramon Berenguer IV per a la conquesta de Tortosa, fou recuperat el lloc d’Amposta. Del període precedent, de dominació àrab, tot just n’han restat alguns topònims. Des de Lleida i per premiar l’ajuda rebuda en la conquesta de Tortosa, Ramon Berenguer IV donà a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem el castell d’Emposta amb els seus termes. Aquests s’estenien des de la font d’Alcharrova fins a la mar i des del cim de Montsià fins a l’Ebre; també, segons es baixa, des de Montsià fins a la mar. Als templers, per la seva participació en la conquesta de Tortosa, els correspongué una cinquena part de tot, però hi renunciaren a favor de l’orde de l’Hospital. Els termes de la concessió als hospitalers esmenten ja la possibilitat de conrear el delta en formació.
La concessió del castell d’Amposta als hospitalers, que comprenia també el dret de pesca del terme de Tortosa i el delme de les salines, que pertanyien al comte, va ser un fet decisiu, de manera que s’ha dit que n’arrenca tot el desenvolupament ulterior de l’orde a Catalunya. El 1154, ja independent de la casa de Sant Gèli de Provença, el priorat d’Amposta, situat al castell d’Amposta, esdevingué el centre de les fundacions i possessions de l’orde dins la corona catalanoaragonesa.
Els primers priors o castellans documentats d’Amposta són Berenguer, que el 1154 figura com a magister de Amposta, i Gaufred de Bresol (1157-58). El rei Pere el Gran, el 1280, fidel a la seva política de recuperar els llocs clau del país, va concedir als hospitalers els castells i viles d’Onda (País Valencià) i Gallur (Aragó), a canvi del castell i la vila d’Amposta, que lliuraven els hospitalers. El que restà de l’antiga comanda hospitalera d’Amposta fou integrat a la comanda d’Ulldecona i en el futur els hospitalers només conservaren alguna propietat a Amposta. El que sí que va perdurar fou el títol de castellà d’Amposta, càrrec que tenia com a dotació especial l’antiga batllia de Miravet, que havia estat dels templers i que el 1317 passà als hospitalers.
Pocs dies després que el rei Pere el Gran hagués adquirit el domini del castell i de la vila d’Amposta, el 30 de desembre de 1280, encarregà al seu lloctinent de la vegueria de Tarragona que pregonés una crida de pobladors a Amposta, prometent-los heretats i franqueses. Precisant aquesta oferta, al cap de dos anys i des de Port Fangós, el mateix monarca, Pere II, atorgà una carta de poblament a un grup específic de pobladors, ordenant llur vida jurídica segons els Usatges de Barcelona. Aquesta carta i altres concessions que feu Pere el Gran foren confirmades el 1286 per Alfons el Liberal. La carta de poblament d’Amposta romangué com a ordenació bàsica de la seva vida ciutadana, i juntament amb d’altres privilegis fou ratificada per Jaume II el 1321.
La importància del castell d’Amposta com a defensa de Tortosa quedà de manifest en la guerra contra Joan II. La població estava al costat de les institucions catalanes i contra aquest monarca, el qual ajudaven els hospitalers. Aquests, tanmateix, no van poder evitar que els ampostins, ajudats pels tortosins, ocupessin el castell i s’hi fortifiquessin. El 1465 el príncep Ferran amb el seu exèrcit assetjaren el castell d’Amposta. Els assetjats resistiren durant vuit mesos, però finalment foren vençuts, després que el castell fos destruït.
Els segles següents foren difícils per a Amposta. Es reproduïren al segle XVI els atacs dels pirates barbarescs. Enderrocat el castell, la vila restava indefensa i molt exposada als nous atacs dels barbarescs. Per això i per tal d’evitar que la “”vila no.s despoble ni vingue a maior ruÿna de la que a present està” el lloctinent general de Catalunya autoritzà el 1541 la creació d’un impost —un onzè— sobre els fruits de la terra, sobre el bestiar i sobre la sal durant dotze anys, per a bastir muralles de defensa, que sembla que no arribaren a realitzar-se.
Durant la segona meitat del segle XVI continuaren les disputes, que ja venien de temps, amb les autoritats de Tortosa entorn de certes obligacions a les quals, segons aquestes autoritats, estaven sotmesos els ampostins.
Al llarg del segle XVII foren dictades dues vegades, el 1628 i el 1683, ordinacions o establiments pels prohoms i lloctinent del batlle de Tortosa per a regular la vida interna d’Amposta en matèries administratives i en les penals relacionades amb la propietat, cosa que palesa la perduració de la subjecció d’Amposta a Tortosa. Al final del segle els problemes financers de la vila persistien; immersa en una fase de profunda decadència econòmica, els representants d’Amposta adoptaren dràstiques mesures per resoldre l’endeutament en què s’havia incorregut amb la presa de capitals de particulars (els censals) i es preocupaven de cobrar les contribucions que devien alguns propietaris.
Al començament del segle XVIII els conflictes es produïren amb els procuradors i lligallers de Tortosa en el tema de la possessió i administració dels lligallos que asseguraven el pas dels ramats a les pastures i abeuradors, i que eren una font d’ingressos.
De la segona meitat del segle XVIII daten diversos projectes de construcció d’un canal de navegació i les realitzacions de Carles III en aquest sector al decenni dels anys setanta tingueren beneficioses repercussions demogràfiques i econòmiques per a Amposta.
Durant el segle XIX Amposta veié esdevenir-se una sèrie de transformacions de caràcter econòmic que repercutiren enormement en el desenvolupament demogràfic i urbà de la vila. Però també fou escenari i protagonista de fets bèl·lics i polítics dins el context general de la contrada, especialment en les guerres carlines. A l’inici del segle sofrí les repercussions de la guerra del Francès i Amposta s’aixecà també contra les tropes napoleòniques fins que fou ocupada pels francesos al començament del 1810. La inestabilitat política dels anys de regnat de Ferran VII incidí sobretot en qüestions de despeses i impostos de caràcter militar, com el 1825, quan hom autoritzà l’ajuntament ampostí a recaptar un impost sobre les vendes dels principals productes, destinat a facilitar l’equipament dels voluntaris reialistes.
El procés desamortitzador es va deixar sentir molt sensiblement a Amposta, ja que molts dels erms foren alienats en la primera etapa, la de Mendizábal, mentre que els terrenys de la dreta de l’Ebre ocupats per les salines sortiren a subhasta en la segona etapa, la de Pascual Madoz. Així, terrenys aprofitables per a l’agricultura passaren a mans de particulars i s’iniciava d’aquesta manera una profunda transformació de la propietat.
Les guerres carlines ocasionaren conflictes i penúries i Amposta hagué de refer sovint les seves muralles o bastir noves fortificacions.
Al principi del segle XX la vila d’Amposta es polaritzà entorn de dos grans grups polítics, el monàrquic, que dirigia Joan Palau i Miralles, els integrants del qual eren anomenats popularment palauistes, i el republicà, que dirigia Joan Alfred Escrivà i Prades, els membres del qual eren afins a Marcel·lí Domingo i coneguts per això com a marcel·lineros o republicans d’Escrivà. Joan Palau, orador brillant i home de prestigi, aconseguí el 1906 l’alcaldia d’Amposta, càrrec que detingué fins el 1923. En aquesta època es feren un bon nombre de realitzacions que responien a la prosperitat econòmica i demogràfica que l’extensió del conreu de l’arròs havia portat. El 1908 fou concedit a Amposta el títol de ciutat. El 1911 s’iniciaren les escoles nacionals, sota la iniciativa del pedagog Miquel Granell i subvencionades per l’ajuntament, l’estat i la Companyia del Canal. El 1915 s’inicià la construcció de les anomenades Cases Barates. El 1919 s’inaugurà el famós pont penjant damunt l’Ebre, començat el 1915 i una de les obres més importants de tots els temps per a la població, que propicià Dato i que provocà lluites i discussions entre monàrquics i republicans. En aquesta època es publicava el diari “”Sota Montsià”, que dirigia el secretari de l’ajuntament Jaume Anguera i Prats. També en el primer mandat de l’alcalde Palau es feu la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara i s’amplià el canal en el sector que dividia la part del Grau amb la part de la vila.
Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, Palau cessà com a alcalde i fou nomenat Joan Jornet (1923), al qual succeí Josep Lorente (1923-26). Les eleccions del 12 d’abril de 1931 permeteren l’ascens al govern municipal dels republicans d’Escrivà. El Bienni Negre de 1934-36 feu tornar novament l’alcalde Joan Palau, fins a les eleccions del febrer de 1936.
La guerra afectà durament Amposta, especialment durant la batalla de l’Ebre (estiu del 1938), quan el front s’estabilitzà en aquesta part del riu. Els bombardeigs de l’aviació foren freqüents i la població hagué de ser evacuada. Al començament del 1939 la vida de la ciutat començà a recobrar la normalitat.