Andorra

Principat d’Andorra (of.)
les Valls d’Andorra (ant.)

Estat del SW d’Europa que limita al N i l’E amb França i al S i l’W amb Espanya; la capital és Andorra la Vella.

La geografia física

És una regió muntanyosa formada aproximadament per l’alta conca de la Valira. El pic més alt de les valls, l’alt de Coma Pedrosa, té 2.946 m d’altitud i el punt més baix és a 840 m, a l’entrada meridional del país. El territori, situat al Pirineu axial, comprèn dues valls principals afluents de la Valira: la ribera d’Ordino i la Valira d’Encamp, que es reuneixen a les Escaldes. En el relleu són visibles les empremtes d’origen glacial, que arriben fins a Santa Coloma, al pont de la Margineda. Per això les valls són molt obertes, amb replans on s’han instal·lat els pobles, intercalats entre forts pendents, i a les parts altes hi ha circs, amb estanys, alguns de considerable extensió com el Juclà. A la part de sota de la Margineda, la vall és d’origen totalment fluvial i el pas esdevé més estret i menys favorable per al poblament.

El llac d’Engolasters, a Escaldes i Engordany

Ferran Llorens (CC BY-SA 2.0)

El clima  del territori és de muntanya sec. A les Escaldes (1.158 m alt), la precipitació és gairebé de 900 mm l’any, i a Ransol (1.640 m), de 1.043 mm. Cal remarcar que els mesos més plujosos solen ésser el juny i l’agost, però les precipitacions no manquen durant tot l’any, i a l’hivern acostumen a ésser nivoses, sobretot a les parts altes. Al poble de Soldeu (1.825 m), el 90% dels dies de precipitació a l’hivern són de neu (58 dies); però a Sant Julià de Lòria (940 m) només hi neva deu dies l’any. Les temperatures són molt baixes a l’hivern; a Ransol, les temperatures mitjanes són sempre sota zero, des del desembre fins al febrer; algun dia d’hivern es registren temperatures absolutes de -16 °C i -17 °C. A les altituds mitjanes el fred no és tan viu: a les Escaldes, la temperatura de gener és d’1,1 °C i les de desembre i febrer ultrapassen els 2 °C. Sant Julià de Lòria, el poble a menor altitud, té una temperatura mitjana de 10 °C el mes de gener. Al poble de Ransol, en un quinquenni fou registrada una mitjana de 188 dies de glaçada, i a les Escaldes, de 113. A l’estiu, durant el dia, l’escalfament de les valls és considerable, però a les nits, com és freqüent en aquestes circumstàncies, refresca molt i en alguns casos pot arribar a glaçar en ple estiu. Les mitjanes de juliol són de 13 °C a Ransol i 18 °C a les Escaldes.

Aspecte d’un sector forestal d’Andorra

© Fototeca.cat

La vegetació d’Andorra és muntanyenca continental, i presenta la zonació d’estatges típica del vessant meridional dels Pirineus: estatge montà amb bosc submediterrani de roure martinenc i, més amunt, amb extenses pinedes de pi roig; estatge subalpí amb bosc de pi negre i amb avetoses en algunes obagues; estatge alpí dels pasturatges. L’alzinar mediterrani, que apareix en algunes solanes de les valls baixes, no arriba a tenir caràcter climàcic. Als estatges montà i subalpí són freqüents els pasturatges i, al fons de les valls, els prats dalladors. La vegetació de les roques i el pedruscall, dels estanys, etc., concorda amb la que sol aparèixer a la resta dels Pirineus catalans.

La població

Hi ha set parròquies incloses en la divisió territorial, administrada pels comuns: Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria, Encamp, Canillo, la Maçana, Ordino, i les Escaldes i Engordany. La xifra d’agrupaments de cases o nuclis de població és important, bé que una gran part són molt petits, conseqüència directa d’una economia muntanyenca, sobretot ramadera. Els nuclis de població principals són Andorra la Vella i les Escaldes, amb 20.787 h i 15.519 h respectivament (2001), seguits per Encamp (10.627 h) i Sant Julià de Lòria (7.646 h), situats al costat de la carretera de la Seu d’Urgell a França (l’Hospitalet) pel port d’Envalira i pel Pas de la Casa. Cal remarcar que Soldeu és a 1.825 m d’altitud, cosa que fa que sigui el poble més alt d’Andorra i dels Pirineus. La població d’Andorra tingué moltes oscil·lacions al llarg del segle XIX, però, en línies generals, es mantingué al voltant dels 5.500 h, amb un lleuger descens al començament del segle XX, quan la població era d’uns 5.000 h. Al llarg d’aquest segle es produí un increment demogràfic molt important, i la població es multiplicà més de deu vegades gràcies a l’afluència d’un nombre elevat de treballadors estrangers, imprescindibles per al creixement de l’economia andorrana. El 2001 la població era de 66.334 h, 24.654 dels quals eren andorrans, xifra que d’altra banda significa un important augment respecte al grup nacional andorrà el 1991, que no superava el 18% dels habitants censats (10.630 h). Per estats, la resta de la població del 2001 corresponia principalment a espanyols (26.251 h), portuguesos (6.708 h) i francesos (4.270 h).

Les activitats econòmiques

Plantació de tabac prop de l’església romànica de Santa Coloma

© Arxiu Fototeca.cat

L’economia tradicional d’Andorra es basava essencialment en l’agricultura i la ramaderia, completada per l’activitat de les fargues i per la petita indústria tèxtil i la indústria del tabac. Les millors terres de conreu de la vall central, als voltants d’Andorra la Vella, han estat ocupades per la construcció, mentre que la ramaderia (4.661 caps el 2000) i la indústria del tabac (324.207 kg el 2000) han disminuït sensiblement i l’activitat de les fargues desaparegué ja a mitjan segle XIX. A partir de la dècada de 1950, coincidint amb l’etapa expansiva de les economies occidentals, Andorra experimentà una transformació radical. Actualment, l’economia s’orienta cada vegada més al sector dels serveis, en un sentit ampli, que ha canviat la fesomia del país, afavorits per la millora de les comunicacions —obertura del túnel d’Envalira l’any 2002—. Andorra ha sabut aprofitar el seu estatut jurídic de coprincipat i la seva situació geogràfica per a impulsar un fort desenvolupament econòmic. Té una renda per habitant de 20.252 dòlars (2001). Els pilars bàsics sobre els quals es desenvolupa l’activitat econòmica són el comerç, la construcció, el turisme i l’activitat financera, tots íntimament relacionats. El mercat andorrà té una importància d’ordre regional, pel seu volum de vendes al detall. Resulta evident que els 66.334 h censats l’any 2001 no consumeixen el total de mercaderies que, per valor de 1.222.077 euros, s’importaren el mateix any. La reorientació del sector comercial és una constant històrica. El comerç andorrà ha cobert, en tot moment, les necessitats de la demanda. En l’actualitat, es compren aquells productes que es poden incloure en l’equipatge (articles de vestir, ulleres, perfumeria, joieria, etc.). El 2000 hi havia uns 2.000 establiments de venda al detall. Dues terceres parts de l’activitat comercial i més de la meitat de les habitacions de l’hoteleria són centralitzades a Andorra la Vella i les Escaldes i Engordany, on a més es concentra el 54% de la població del país. Pel que fa al comerç, en aquest nucli es localitza el sector comercial de més qualitat. L’any 2001 onze milions de persones visitaren el Principat, més de sis milions de les quals eren de l’Estat espanyol.

Quant a la fiscalitat, a causa de la seva posició especial derivada de l’atracció per als compradors d’articles de consum exempts de taxes, tant de l’Estat espanyol com del francès, durant molt de temps no hi hagué cap impost digne de menció, llevat del que afectava la importació de mercaderies, el qual nodria el pressupost del país de manera gairebé exclusiva. La situació canvià substancialment, però, amb la progressiva eliminació d’aranzels a mesura que es duia a terme la integració econòmica de la Unió Europea. El febrer del 2011 hom impulsà la creació de l’Agència Andorrana Fiscal i de Fronteres amb l’objectiu de remodelar tots els impostos indirectes del Principat, procés que culminà el gener del 2013 amb l’entrada en vigor de l’impost general indirecte (IGI), equivalent a l’IVA. Andorra introduí també impostos directes: l’impost sobre societats, l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques (setembre del 2012) i l’impost sobre la renda de les persones físiques (gener del 2015). El 1989 fou constituït l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), que inicialment tingué només com a objectiu una tasca d’assessorament de la política financera del sector públic del govern andorrà, però successivament (1993, 2003 i 2013) hom anà ampliant les funcions i les competències fins a equiparar-los a les d’entitats supervisores d’altres països i dotar-lo, també, de capacitat sancionadora. Des de l’entrada de l’euro com a moneda de curs legal a França i a Espanya (2002), Andorra també l’ha adoptada com a pròpia, i des del 2013 té la capacitat d’encunyar-ne. A banda les tradicionals activitats de contraban d’articles transfrontereres, objecte cada cop més de persecució, durant molts anys (oficialment fins el 2010 per l’OCDE) Andorra ha estat considerada un paradís fiscal i, especialment a partir dels primers anys del segle XXI, les pressions d’institucions financeres internacionals, de la Unió Europea i de diversos estats contribuïren a l’aprovació de mesures tendents a l’aixecament del secret bancari. Els tractats bilaterals d’intercanvi d’informació fiscal (especialment amb França i Espanya) foren passes significatives en aquest sentit des del 2009. L’abril del 2015, després d’una greu crisi del sector bancari provocada per l’escàndol descobert en una important entitat, el Consell General aprovà la nova llei de regulació bancària i d’Andorra.

Estructura política i administrativa

Fins l’abril del 1993 Andorra es governà per les seves institucions tradicionals heretades de l’edat mitjana i, durant els anys del segle XX en què aquest règim fou vigent, constituí un vestigi de l’antic dret feudal. Des del segle XVIII, el país rebé la denominació de principat, tot i que de fet es tractava d’una senyoria compartida per dos consenyors (anomenats avui coprínceps): el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República Francesa. Llur potestat deriva directament dels pariatges del 1278 i el 1288, que els atorgaven per indivís l’exercici del poder suprem legislatiu, executiu i judicial. En la pràctica, però, els coprínceps confiaren gairebé totes les seves atribucions als respectius delegats permanents, el vicari general de la diòcesi d’Urgell i el prefecte del departament dels Pirineus Orientals (fins el 1882 el sotsprefecte de Prada) resident a Perpinyà, els quals, al seu torn, eren representats a Andorra pels veguers i llurs ajudants, els batlles, episcopal i francès, i els dos notaris corresponents. Els veguers, designats pels coprínceps per temps indefinit, eren els caps de la força pública i els responsables de l’ordre públic i de la justícia penal. Els batlles actuaven com a jutges ordinaris en les causes civils, i en casos d’absència els suplien els veguers, elegits per tres anys renovables pels consenyors entre set noms (setena), presentats pel Consell General. Hom els exigia la ciutadania andorrana i la residència permanent del país. Els notaris, a part de les seves funcions habituals, actuaven també com a secretaris dels veguers i dels batlles en l’administració de la justícia. El càrrec de jutge d’apel·lacions durava cinc anys i el designava alternativament un dels coprínceps.

Les qüestions referents a la justícia civil eren examinades i sentenciades en primera instància per un dels batlles escollit pel recurrent, i en segona instància pel jutge d’apel·lacions, després de la qual es recorria a un dels tribunals superiors de la mitra, a la Seu d’Urgell, o d’Andorra (1888). El tribunal de corts, format pel jutge d’apel·lacions i pels veguers, dirimia els delictes i les causes penals. Les seves decisions tenien caràcter definitiu i no admetien recurs, i les penes capitals podien ser commutades pels coprínceps. Les condemnes es complien en establiments de l’Estat espanyol o del francès. El tribunal de veedoria, o de visura, intervenia en els litigis de servituds rústiques i urbanes (de veí a veí) i en les disputes entre quarts i parròquies. Els seus components eren exclusivament andorrans —cònsols i consellers dels comuns— i depenien en última instància del Consell de la Terra.

El 1866, la promulgació de la Llei dita de la nova reforma recollia, en part, les idees democràtiques i liberals de la Revolució Francesa i ha estat qualificada d’acta de naixement de l’Andorra moderna. La nova llei establia l’autoritat màxima del territori en el Consell General, que prenia el nom de l’antic Consell de la Terra (1419). Bé que deixava intacta l’estructura general de l’antiga organització administrativa, constituïa una innovació en matèria electoral, per tal com estenia el sufragi a tots els caps de casa —abans reservat a unes poques famílies—, modificava el sistema de designar els consellers generals i comuns, i sotmetia la gestió d’aquests darrers a l’examen d’uns comissionats, elegits també directament pel poble. El Consell General feu un pas més en el canvi de les institucions andorranes amb el Decret de reforma, mitjançant el qual, i amb l’aprovació dels dos coprínceps, hom procedia el 1981 a una nova actualització. Cal dir, però, que la nova llei havia tingut anteriorment precedents importants, el primer dels quals fou la instauració del sufragi masculí el 1933 (anul·lat pels veguers del 1941 al 1946), a més de l’establiment del sufragi universal femení i la majoria d’edat a vint-i-un anys el 1970 (rebaixada el 1985 a divuit), i la Llei de nacionalitat andorrana (1977), que establia les diverses modalitats d’adquirir la nacionalitat.

El Decret de reforma del 1981 creava la institució de govern d’Andorra, pel qual hom intentava la separació de poders i intervenia en l’ordenament jurídic andorrà. Entre les lleis promulgades de nou o que modificaven les regulacions tradicionals sobresortiren el reglament del Consell General (1984), el codi de l’administració i la Llei de la jurisdicció administrativa fiscal, el codi de procediment penal, el reglament laboral, la creació d’un Tribunal Superior de Corts (1990) i la Llei sobre transferències als honorables comuns (1991), que establia criteris per al repartiment del pressupost del Govern. No obstant això, molts drets civils, bé que reconeguts i respectats de fet, no eren garantits per cap text explícit i, d’altra banda, des del punt de vista polític Andorra no era pròpiament un estat ni podia establir relacions directes amb països estrangers, les quals eren confiades als coprínceps.

Per aquests motius, el Consell General inicià un procés constituent a l’abril del 1991. Amb l’aprovació per referèndum de la Constitució el 14 de març de 1993, Andorra esdevingué un estat de dret modern. El text constitucional el defineix com un coprincipat parlamentari i estableix clarament la separació de poders. Així, el poder legislatiu és detingut pel Consell General, que consta de 28 consellers elegits cada quatre anys. El sistema d’elecció dels consellers és doble: hom n’elegeix 14 pel sistema majoritari, amb llistes tancades, mentre que els 14 restants ho són pel sistema proporcional a partir d’una única circumscripció de tot el territori andorrà. El poder executiu és exercit pel Consell Executiu, presidit per un cap de Govern, el qual designa un gabinet de set membres. Quant al poder judicial, la Constitució del 1993 preveia la creació d’un Consell Superior de Justícia i d’un Tribunal Constitucional. La figura dels coprínceps es manté dins del nou ordenament legal i, tot i que les seves atribucions han disminuït considerablement, poden sol·licitar dictàmens d’inconstitucionalitat i participar en la negociació de tractats amb els estats espanyols i francès quan facin referència a seguretat i defensa.

La Casa de la Vall, seu del govern andorrà

© Arxiu Fototeca.cat

La seu del Consell General i les institucions judicials andorranes és la Casa de la Vall, a Andorra la Vella. El Govern, per la seva banda, es reuneix a la Casa del Govern. La llengua oficial de l’Estat és el català. L’administració interior és confiada a les autoritats elegides per sufragi universal. Cada parròquia és administrada per un consell municipal de vuit a dotze membres i dos cònsols, renovat cada quatre anys. Algunes parròquies són subdividides en quarts, probablement l’estructura d’administració comunal més primitiva. El sistema educatiu és gratuït, i hom pot optar entre l’escola andorrana, la francesa (des del 1917) i l’espanyola (des del 1927), bé que en totes tres l’ensenyament del català és obligatori. Hi ha dues escoles universitàries, l’una d’informàtica i l’altra d’infermeria. El 1976 fou creat l’Institut d’Estudis Andorrans, amb un centre lligat a la Universitat de Perpinyà i uns altres a les tres universitats de Barcelona. La nova Constitució, d’altra banda, ha convertit en excloent la nacionalitat andorrana. També són reconeguts els drets d’associació, de reunió i d’expressió, cosa que obre la porta a la formació de partits polítics, inviable sota l’anterior sistema, que només possibilita l’existència de grups d’influència més o menys informals. El fet de no haver-hi un exèrcit regular allibera els andorrans del servei militar. Des del 1931 existeix un cos de policia. Fins que no s’aprovi una nova reglamentació, les emissions de segells i l’administració de correus són a càrrec dels dos estats veïns, l’espanyol (1928) i el francès (1931). Eclesiàsticament, Andorra té set vicaris perpetus amb residència als caps de parròquia i a les Escaldes; el d’Andorra la Vella és rector de Santa Coloma d’Andorra i arxipreste de les Valls d’Andorra.

Història

La formació d’Andorra

Les restes prehistòriques trobades en diferents indrets del país testimonien la presència de l’home a les valls andorranes almenys des del període neolític, entre el quart i el tercer mil·lenni aC, i l’existència d’una civilització prellatina, de parla bascoide, que ha deixat traces evidents en la toponímia local. Entre els pobles hispànics que hostilitzaren l’exèrcit d’Anníbal al seu pas pels Pirineus (218 aC), camí d’Itàlia, Polibi (Andorra 120 aC) cita els berguedans, els aranesos i els andorrans. És la primera i l’única al·lusió antiga a Andorra i als seus habitants. Incorporades successivament a l’imperi Romà i a la monarquia visigòtica, les valls de la Valira degueren ésser evangelitzades des de la veïna seu episcopal d’Urgell, sota el govern de sant Just, ja a la primera meitat del segle VI. Sotmeses pels sarraïns (725-785), però lliures de l’ocupació directa dels invasors, de la mateixa manera que altres zones pirinenques, pogueren conservar gairebé intactes les estructures civils i religioses anteriors. Al final del segle VIII, Andorra compartí la sort de les contrades catalanes que integraven la Marca Hispànica, annexionades al regne d’Aquitània instituït per Carlemany i confiat al seu fill Lluís el Piadós (781-814). Les preteses relacions d’ambdós personatges amb els orígens del petit país pirinenc recolzen en un fals diploma, fabricat al segle XI. L’acta de consagració de la catedral d’Urgell (839) suposa la seva inclusió dins els límits d’aquesta diòcesi i deixa entreveure, al mateix temps, una divisió del territori en parròquies, els noms i el nombre de les quals, llevat de Santa Coloma (Sancta Columba), han arribat sense cap variació fins als nostres dies: Lauredia (Sant Julià de Lòria), Andorra (Andorra), Illa Maciana (la Maçana), Hordinaui (Ordino), Hencampo (Encamp) i Kanillaue (Canillo). L’any 1978 hom creà una setena parròquia en separar el nucli de la població de les Escaldes-Engordany del d’Andorra la Vella. D’altra banda, l’any 843, Carles el Calb cedí les valls d’Andorra, en propietat privada, al comte Sunifred I de Cerdanya i d’Urgell, i d’aleshores ençà passaren a formar part d’aquest darrer comtat, sota la sobirania dels reis francs. A partir del segle X els comtes urgellesos començaren a desprendre’s de les possessions andorranes a favor de Santa Maria d’Urgell i dels seus prelats. Així, Sunifred II donà uns alous que, a petició de sant Ermengol, el papa Benet VIII confirmà el 1012. Molt més important fou encara la permuta feta pel comte Borrell de Barcelona-Urgell al bisbe Sal·la, l’any 988, de totes les seves propietats d’Andorra en canvi d’altres béns que l’Església tenia al territori de Berga i al comtat de Cerdanya. L’acta de dedicació de la nova catedral (1040) atribueix el lliurament de la parròquia de la Maçana a Ermengol II (1010-38). Finalment, l’any 1133, Ermengol VI donà a l’Església tots els béns i drets que li pertocaven a la vall d’Andorra. Afavoriren en gran manera aquest procés les circumstàncies creades per l’avanç de la reconquesta a les comarques meridionals, el progressiu abandonament de les terres muntanyoses i menys productives del nord, i el desplaçament del centre polític i administratiu del comtat, amb el trasllat de la seva capital a Balaguer (1106), de l’Alt al Baix Urgell. Les deixes dels fidels, molt abundants sobretot durant el segle XI, possiblement contribuïren també d’una manera considerable a la formació i a l’engrandiment d’aquest patrimoni rural. L’Església urgellesa, investida ja d’una autoritat espiritual diocesana sobre els pobladors de les valls, cercava al mateix temps d’ampliar-hi les seves prerrogatives feudals, reduïdes inicialment a la percepció del delme del ferro i de la pega i de la tercera part dels mercats, segons es desprèn del precepte atorgat al bisbe Guisad per l’emperador Carles el Calb (860). La transformació de les valls andorranes en una senyoria episcopal era, a mitjan segle XII, una plena realitat, malgrat la persistència d’alguns drets privats que hi conservaven els comtes de Barcelona i d’Urgell i especialment el monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles.

El procés de fixació del règim polític

Amb tota probabilitat ja des del principi del segle XI, per tal de sostreure’ls a les cobejances dels nobles veïns i dels mateixos súbdits, l’Església d’Urgell infeudà els seus dominis andorrans als senyors de les valls de Caboet (Cabó) i de Sant Joan. En els documents que hi fan referència, com el testament de Ramon de Caboet (1156) i el conveni del seu germà i successor Arnau amb el bisbe Bernat Sanç (1159), hi és afirmada d’una manera explícita la supremacia de la mitra sobre el territori andorrà. D’altra banda, les dues concòrdies estipulades pels bisbes Bernat Sanç (1162) i Arnau de Preixens (1176) amb els homes de les valls, i els juraments de fidelitat prestats per ells als seus successors (1186, 1189, 1231) donen testimoni de l’exercici efectiu d’aquest poder episcopal i n’il·lustren els aspectes fonamentals: prestacions pecuniàries, servei militar i administració de la justícia. La situació canvià després del matrimoni d’Arnalda, hereva universal de la casa de Caboet, amb el vescomte Arnau de Castellbò (1185) i d’Ermessenda, la seva filla única, amb el comte Roger Bernat II de Foix (1208). L’equilibri de forces trencat així a favor del feudatari, esdevingut de cop i volta més poderós que el mateix senyor, havia d’originar una sèrie de conflictes i lluites armades —agreujades per la crisi albigesa— que omplen la major part del segle XIII. Hi posà terme el pariatge de l’any 1278, entre el bisbe Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat III, promogut i patrocinat pel rei Pere II de Catalunya-Aragó. El conveni, signat a Lleida el 8 de setembre del mateix any i després d’haver obtingut l’aprovació del papa Martí IV (1282), fou completat, el 6 de desembre de 1288, per una altra sentència arbitral igualment acceptada i ratificada pels contractants del compromís anterior. Hom ha considerat sempre aquests dos actes de paritat o pariatges, malgrat les adaptacions que han experimentat en el transcurs del temps, com el punt d’arrencada del règim polític d’Andorra i el seu fonament jurídic fins el 1993. Són en realitat una transacció, semblant a tantes d’altres concloses a les mateixes regions pirinenques durant l’edat mitjana, a fi de determinar els drets corresponents a cadascun dels possessors d’un territori en comú i de regular les relacions recíproques. Pel que fa a la primera qüestió, els pariatges andorrans confirmen d’entrada les posicions presents d’ambdues parts i estableixen per al futur un condomini indivís de les valls amb igualtat de drets en l’exercici de les respectives atribucions senyorials. Quant a la segona, mantenen intacte el vincle preexistent de dependència feudal del comte respecte a la mitra amb l’obligació de retre homenatge de fidelitat —com de fet fou prestat tot seguit— al bisbe d’Urgell. L’exemple de Roger Bernat III mai, segons sembla, no fou imitat pels seus descendents —esdevinguts, a través de successius enllaços matrimonials, vescomtes de Bearn (1303), reis de Navarra (1479) i després de França, en pujar el titular d’aquell reialme, Enric de Borbó, al tron amb el nom d’Enric IV (1598-1610)—, i aquesta darrera clàusula restà, doncs, pràcticament sense efecte. El domini eminent reconegut a l’Església urgellesa no ha d’ésser confosa, però, amb la sobirania pròpiament dita, detinguda pels reis de França com a successors dels emperadors carolingis, i traspassada pel tractat del Corbeil (1258) als reis de Catalunya-Aragó. Si el nom d’Andorra no figura entre els territoris assignats en el susdit tractat a la suprema jurisdicció de la dinastia de Barcelona, cal atribuir-ho segurament al fet que hom la considerava encara part integrant del comtat d’Urgell. Els segles XIV i XV són d’una importància cabdal per a l’evolució del sistema de govern conjunt derivat dels pariatges i la seva futura configuració. Les actuacions d’ambdós senyors, a mesura que s’esvaí la relació inicial de vassallatge i s’accentuà la tendència cap a una plena equiparació de poders, adquiriren, en el terreny legislatiu i judicial sobretot, una amplitud i una independència cada vegada més grans. Les ordinacions, els edictes i els privilegis, prodigats amb generositat al llarg d’aquells segles, contribuïren eficaçment a l’organització econòmica i política de les valls. La consciència de pertànyer a un país dotat d’unes fronteres i d’una forma de govern propis es manifesta ja clarament en una enquesta oficial realitzada entre el poble l’any 1346, i les aspiracions a participar d’una manera activa en l’administració conduïren, el 1419, a la creació del Consell de la Terra, que havia de convertir-se ben aviat en el més alt organisme representatiu del poble andorrà. Els intents d’annexió de les terres catalanes dependents del comtat de Foix a la corona catalanoaragonesa realitzats per Pere II (1280-83), Alfons III (1333-34) i Martí l’Humà (1396-1400) no arribaren, atès el seu caràcter provisional i transitori, a interrompre la continuïtat del règim peculiar de la vall andorrana. La seva supervivència després de la unió definitiva d’aquells territoris al patrimoni reial, decretada un segle més tard per Ferran II de Catalunya-Aragó (1512), resulta, en canvi, inexplicable. El cert és, però, que, malgrat l’expropiació susdita i la donació que en feu el rei l’any següent (1513) a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici —transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523)—, els andorrans continuaren prestant homenatge de fidelitat i pagant regularment la quèstia o tribut de vassallatge als prínceps d’Albret i de Borbó, titulars de Navarra i hereus immediats dels comtes de Foix. Ells, per la seva banda, tampoc no deixaren mai d’incloure Andorra entre els països sotmesos a llur sobirania, mencionada també expressament en els edictes d’Enric IV (1607) i de Lluís XIII (1620), mitjançant els quals els drets de la casa de Foix foren incorporats a la corona de França. Afortunadament per a Andorra, cap dels seus poderosos veïns no intentà de fer valer a la pràctica les seves reivindicacions, fundades o no, més enllà dels límits consentits pels pariatges medievals. Això li permeté de conservar, sense modificar-ne la substància, l’Antic Règim cosenyorial i de beneficiar-se, al mateix temps, dels avantatges provinents de la seva posició fronterera entre dos estats igualment interessats a mantenir-hi llur presència i guanyar-se la seva amistat. Amb una constància i una habilitat admirables, els andorrans, representats pel Consell General, saberen treure un bon partit d’aquestes disposicions i obtingueren dels monarques hispànics, començant per Carles V (1538), i dels francesos, a partir d’Enric IV (1598), una sèrie de privilegis, pels quals els eren concedits llibertat de trànsit i de comerç en els regnes respectius, l’afranquiment d’imposts fiscals i duaners, i, sobretot, el reconeixement tàcit d’ésser ciutadans d’un país neutral, lliures, per tant, del servei militar, de les contribucions de guerra i de l’ocupació estrangera. L’èxit aconseguit per aquesta política en ambdós fronts, econòmic i nacional, procurà a les valls andorranes un llarg període de pau i relativa prosperitat que s’estén des del tractat dels Pirineus (1659) —en el qual, lògicament, no foren compreses— fins a la Revolució Francesa (1792).

Del 1789 al 1933

Després de l’abolició del feudalisme (1789) i de la caiguda de la monarquia a França, la Convenció refusà el tribut feudal de la quèstia (1793) i renuncià, ensems, a tots els drets senyorials que pogués tenir sobre Andorra. Tretze anys més tard, un decret de Napoleó I (1806), atorgat a petició dels mateixos andorrans, restablí l’anterior estat de coses. Malgrat això, quan Catalunya fou incorporada a l’imperi francès (1812), Andorra fou englobada, com un territori més, en el departament del Segre.

Amb l’adveniment de Lluís XVIII i la designació d’un nou veguer (1820), les relacions amb França reprengueren el seu curs normal. Les revolucions i guerres civils espanyoles del segle XIX repercutiren també a Andorra, dividida entre conservadors i liberals; els primers, en general, episcopalistes i els segons, francòfils. Aquestes dues tendències, dominants a l’escenari polític andorrà fins al principi del segle XX, començaren a manifestar-se ja clarament en el pontificat del bisbe Simó de Guardiola (1827-51), que fou acusat de carlí i exiliat pel govern de Madrid (1836). Durant la seva absència, la Santa Seu confià l’administració de la diòcesi d’Urgell i dels afers andorrans al bisbe d’Albí.

Aquestes circumstàncies permeteren al partit reformista de suprimir el delme eclesiàstic (1842) i de definir Andorra com una república independent sota la protecció dels estats francès i espanyol. La llei dita de la Nova Reforma, promulgada pel bisbe Josep Caixal (1866) i ratificada pel ministre francès d’Afers Estrangers dos anys més tard (1868), representà un pas decisiu vers una major democratització del país, però no aconseguí de refer la seva unitat ni de millorar les relacions dels seus representants amb la mitra. Les rivalitats internes i les divergències entre els coprínceps —agreujades per la propaganda demagògica de certes entitats financeres interessades a convertir Andorra, mitjançant l’establiment de cases de joc, en un altre Mònaco—, assoliren el punt culminant en temps del bisbe Salvador Casañas (1879-1901).

La revolució del 1880, el tractat del pont dels Escalls (1881) i les tumultuoses eleccions del 1885 són episodis ben notables d’aquestes discòrdies internes en la seva fase més aguda. El nou veguer episcopal Francesc Pallerola (1886-1920) i el seu col·lega francès Carles Romeu (1887-1932) contribuïren d’una manera efectiva, durant llur llarga permanència en el càrrec, a mitigar les tensions i a encaminar cap a una solució pacífica i constructiva els problemes socials i polítics que hi havia plantejats.

Al mateix segle XX, Andorra sortí del seu aïllament tradicional i s’obrí als corrents de la civilització moderna. La inauguració de la carretera d’Andorra la Vella a la Seu d’Urgell (1913), construïda per iniciativa del bisbe Joan Benlloch (1906-18), i el seu perllongament fins al pas de la Casa, a la frontera francesa (1933), marquen, en aquest sentit, una fita memorable en la història contemporània de les valls andorranes.

Del 1933 al referèndum constitucional (1993)

Andorra romangué al marge de la Primera Guerra Mundial (1914-18). El 1933, amb motiu de l’establiment del sufragi universal, en substitució del sistema tradicional que limitava el vot als caps de casa, com a conseqüència d’una sentència del Tribunal de Corts, els veguers episcopal i francès destituïren el Consell General; davant la resistència del consell a dissoldre’s, els coprínceps feren entrar a Andorra cinquanta gendarmes francesos i ordenaren l’elecció d’un nou Consell General.

Els andorrans acceptaren la situació de fet i elegiren el nou consell (per al qual sortiren elegits 14 conservadors, partidaris dels coprínceps, 5 de la Unió Andorrana, partidària del consell destituït, i 4 socialistes; un dels llocs, d’Encamp, restà en litigi). Acabades aquestes eleccions, Andorra dirigí a la Societat de Nacions una nota de protesta per l’ocupació del territori. La gendarmeria abandonà el país al cap de poques setmanes. Andorra no intervingué tampoc en la Guerra Civil Espanyola (1936-39), ni en la Segona Guerra Mundial (1939-45), però no obtingué cap benefici de la seva neutralitat.

El 1967 fou creada la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la biblioteca nacional el 1974, els arxius nacionals el 1975 i un codi de la nacionalitat el 1977. El 1971, Joan Martí i Alanis fou nomenat copríncep d’Andorra i això significà un signe de renovació i millora en les relacions entre coprínceps, primer amb la trobada a Càors, l’any 1973, amb Georges Pompidou i després amb la trobada a Andorra la Vella, l’any 1978, amb Valéry Giscard d’Estaing. L’entrada d’Espanya al Mercat Comú el primer de gener del 1986 representà per a Andorra un gran repte institucional, internacional i socioeconòmic.

En aquest sentit, el 1991, Andorra aconseguí de la Comunitat Europea un acord comercial preferencial, el qual, a banda dels aspectes estrictament comercials, consolidava la personalitat d’Andorra en el terreny internacional, de vegades posada en qüestió. El 1982, Òscar Ribas fou elegit pel Consell General cap de Govern del primer executiu en tota la història d’Andorra. El 1984 dimití i fou succeït per Josep Pintat, el qual el 1990 deixà el càrrec novament en mans de Ribas. La necessitat d’adequar la legislació a les exigències actuals motivà l’elaboració d’una constitució, aprovada per referèndum el 14 de març de 1993, amb el 75,7% de participació i el 74,2% de vots afirmatius.

Del nou ordenament institucional ençà

Des del 1993 Andorra ha ingressat en diferents organismes internacionals com ara l’ONU, el Consell d’Europa i la UNESCO, fets que tingueren com a moment culminant el discurs en català que el cap de Govern pronuncià en l’acte d’ingrés del país a l’ONU (28 de juliol de 1993), i que iniciaren la seva normalització institucional internacional. De les primeres eleccions celebrades en el nou marc constitucional (1993) en sorgí una coalició de govern formada per Nova Democràcia (ND) i l’Agrupació Nacional Democràtica (AND), presidida per Ribas.

El 1994, però, les desavinences a l’interior del Govern en precipitaren la caiguda. El substituí un gabinet en minoria de la Unió Liberal, encapçalada per Marc Forné. Després d’una legislatura marcada per una difícil governabilitat, en les eleccions del 1997 la Unió Liberal (ara amb el nom de Partit Liberal d’Andorra) aconseguí la majoria absoluta i Forné ocupà novament la presidència. El nou Govern modificà la Llei contra el frau duaner (1998), dugué a terme la regulació de la llengua oficial d’Andorra, el català, mitjançant la Llei d’ordenació lingüística (1999), i creà un conveni (2000) que establia la igualtat de drets entre els assalariats francesos, andorrans i espanyols, regulacions que significaren una aproximació important d’Andorra a la UE.

En les eleccions al Consell General de les Valls del març del 2001, Forné i el Partit Liberal foren revalidats en el Govern amb 15 dels 28 escons totals; a continuació se situaren el Partit Socialdemòcrata (6 escons), creat al novembre de l’any anterior i liderat per Jaume Bartumeu, el Partit Demòcrata (5) i la Unió Laurediana (2), de tendència liberal i àmbit parroquial. En el mandat de Forné seguiren ocupant un lloc prioritari els contactes amb Espanya i França, per tal d’adequar la legislació del país a les noves realitats de la creixent integració europea, especialment les conseqüències, negatives per al Principat, de l’obertura i la desregularització que comportava per al turisme comercial a Andorra.

D’altra banda, el contraban d’alguns articles (especialment de tabac) i la qualificació d’Andorra com a paradís fiscal  per algunes institucions econòmiques internacionals eren obstacles importants per a una plena normalització de relacions. L’últim trimestre del 2001 Andorra introduí l’euro. L’acostament a la Unió Europea també es posà de manifest amb l’acord entre el Govern andorrà i la Comissió Europea, representada per Viviane Reding, en què s’establí la cooperació entre Andorra i les institucions de la UE en matèria de medi ambient, patrimoni i cultura, amb referència explícita a la difusió de la llengua catalana. El gener del 2002 entrà en vigor la Llei del català, que, entre altres disposicions, establia dos anys d’adaptació i l’obligatorietat d’atendre en català a tots els establiments del país.

Al setembre s’aprovà la primera llei d’immigració, d’acord amb la Carta Social Europea. El maig del 2003 fou investit nou copríncep Joan-Enric Vives en substitució de Joan Martí i Alanís. En les eleccions del 2005 a la Circumscripció Nacional, el PLA revalidà el Govern, tot i que perdé la majoria absoluta, i Albert Pintat s’erigí com a nou cap de Govern andorrà. L’abril del 2004 tingué lloc una polèmica (també amb ressò a Catalunya) per l’anunci de la decisió del govern espanyol de retirar l’obligatorietat del català al batxillerat als centres docents adscrits al pla d’estudis espanyol. També amb relació al tema lingüístic, el maig del 2005 un informe del Govern andorrà alertava del retrocés de l’ús del català.

L’any 2004 la UNESCO declarà la vall del Madriu-Perafita-Claror  patrimoni mundial. L’abril del 2005 se celebraren eleccions generals, en les quals s’imposà de nou el Partit Liberal encapçalat per Albert Pintat (que succeïa Forné), tot i que, amb el 46,1% dels vots i 14 escons, perdé la majoria absoluta. El Partit Socialdemòcrata (36,7%) pujà a 12 escons. La resta d’escons se’ls repartiren Renovació Democràtica (6,6%) i Verds d’Andorra (3,5%). Amb el suport del Centre Democràtic (10,9% i 2 escons), Pintat esdevingué nou cap de Govern. El 2007, el Govern d’Andorra reforçà les seves vinculacions amb Catalunya en el terreny cultural amb la incorporació a l’Institut Ramon Llull  i la participació a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt.

A la meitat de la legislatura Pintat feu una important remodelació del Govern i el nou president francès Nicolas Sarkozy  esdevingué nou copríncep d’Andorra per la part francesa. Aquests anys entraren en funcionament a Andorra importants infraestructures: el gener del 1999 s’inaugurà el sistema de transport aeri per cable més llarg d’Europa, un telecabina que, amb un recorregut de més de 6 km, uneix el nucli d’Encamp amb les pistes d’esquí del Grau Roig, i l’any 2002 fou inaugurat el túnel d’Envalira, que enllaça el Pas de la Casa i Grau Roig i millora de manera important les comunicacions entre Andorra i l’Alta Cerdanya. El juliol del 2007 es constituí la primera entitat bancària andorrana, Andbank Móra, fruit de la fusió entre Andbank Internacional i la Banca Móra, que donà lloc a la primera entitat del país, i superà Crèdit Andorrà, fins aleshores entitat líder.

En les eleccions al Consell General del juny del 2009 el Partit Socialdemòcrata fregà la majoria absoluta amb 14 dels 28 escons, mentre que la Coalició Reformista, el gruix de la qual la formaven els integrants del Partit Liberal, amb 11 escons, passava a l’oposició després de setze anys ininterromputs al Govern. Bartumeu fou investit nou cap de Govern gràcies al suport de la coalició Andorra pel canvi, que havia obtingut 3 diputats. En accedir al càrrec, Bartumeu donà un fort impuls a la reforma del sector bancari, pressionat per les declaracions del president francès Nicolas Sarkozy al començament del 2009 en les quals amenaçava de dimitir com a copríncep si Andorra no prenia mesures efectives per a desmantellar el secret bancari i deixar d’ésser un paradís fiscal.

Al setembre el Govern aprovà el primer acord d’intercanvi d’informació fiscal amb França, acord fet extensiu gradualment a altres estats. El febrer del 2010, l’OCDE deixà de considerar tècnicament Andorra paradís fiscal, i un any després arribà a un acord amb el govern espanyol per a transferir informació fiscal requerida per aquest. El mateix mes de febrer del 2011 s’aprovà el decret de constitució de la Comissió per a la creació de l’Agència Andorrana Fiscal i de Fronteres amb l’objectiu de remodelar els impostos indirectes d’Andorra, implantant un impost de valor afegit, equiparable a l’IVA. L’octubre del 2009, un greu accident en unes obres del túnel de les dues Valires, una important infraestructura, en la qual moriren cinc persones, commocionà l’opinió pública. L’obra, una de les infraestructures més importants del Principat i que unia les parròquies d’Encamp i la Massana, s’inaugurà el juliol del 2012 mentre continuaven les investigacions per aclarir les responsabilitats de l’accident.

Les dificultats per a governar derivades de l’empat al Consell General entre els partits de govern i els de l’oposició i el bloqueig de la legislació (especialment en l’aprovació dels pressupostos) forçaren Bartumeu, a mitjan febrer del 2011, a anticipar les eleccions al Consell per al 3 d’abril. Amb una participació del 74,1% del cens, el resultat donà una contundent victòria als liberals de centredreta, que en aquesta ocasió es presentaren amb el nom de Demòcrates per Andorra (DA) i assoliren 21 dels 28 escons, mentre que els socialdemòcrates tan sols aconseguiren 5 escons. El partit parroquial Unió Laurediana (coalitzada amb els liberals) aconseguí els dos escons restants. El líder de DA, Antoni Martí, fou investit nou cap de Govern. Durat la legislatura, el maig de 2012 François Hollande succeí Nicolas Sarkozy com a copríncep francès.

Una de les primeres mesures del nou Govern fou la signatura d’un conveni amb la UE, el 30 de juny, que permetia al Principat encunyar euros andorrans (en vigor des del 2013), en canvi d’aplicar la legislació bancària i financera europea, col·laborar en la lluita contra el blanqueig i l’evasió fiscal i acatar les decisions del Tribunal de Justícia Europeu en cas de litigi entre ambdues parts. Avenços posteriors en la mateixa direcció foren les negociacions amb els estats espanyol i francès per tal d’evitar la doble tributació i per introduir l’intercanvi d’informació bancària. En el cas de França, ambdues parts signaren un acord l’abril del 2013, i el 2015 es tancaren acords amb Espanya, malgrat que l’anomenat “cas Pujol”, consistent en una suposada deixa a l’expresident de la Generalitat dipositada al Principat, interferí en les negociacions. En el marc de la lluita contra l’evasió fiscal a Espanya, aquests anys diverses personalitats catalanes regularitzaren fortunes dipositades en entitats andorranes. En el pla internacional, en ocasió del vintè centenari de l’ingrés d’Andorra a l’ONU tingué lloc la visita oficial de Ban Ki-moon (abril del 2013), la primera d’un secretari general d’aquest organisme a Andorra. En el conjunt de reformes destinades a impulsar un sistema fiscal homologat, entraren en vigor els impostos sobre societats i sobre la renda de les activitats econòmiques (setembre del 2012), i els mesos de gener del 2013 i del 2015 l’impost general indirecte (IGI), equivalent a l’IVA, i l’impost sobre la renda de les persones físiques, respectivament.

El desembre del 2014, Antoni Martí anuncià la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades l’1 de març de 2015, Demòcrates per Andorra revalidà la majoria absoluta (15 consellers de 28), seguida dels Liberals (8 consellers), la coalició Junts, encapçalada pel Partit Socialdemòcrata (3 consellers) i Socialdemocràcia i Progrés (escissió del Partit Socialdemòcrata encapçalada per Bartumeu, amb 2 consellers). Antoni Martí revalidà el càrrec de cap de Govern. Poc després de les eleccions (10 de març), una denúncia per blanqueig de diners cursada pels Estats Units contra l’entitat Banca Privada d’Andorra (BPA) en comportà la immediata intervenció per part del govern andorrà. L’esdeveniment incrementà la pressió per a la reforma del sistema bancari andorrà, i a l’abril el Consell General aprovà la nova Llei de regulació bancària i financera.

El febrer del 2016 se signà a Brussel·les l’acord de derogació del secret bancari per als ciutadans de la UE amb comptes bancaris en entitats andorranes a partir del 2017. El canvi legislatiu més important derivat d’aquests compromisos fou el reconeixement i la tipificació del delicte fiscal, aprovat pel Consell General el juliol del 2017. En consonància amb les reformes andorranes, el desembre del 2018 l’Ecofin (organisme de la UE que reuneix els ministres d’Economia dels estats membres) aprovà la retirada d’Andorra de la llista de paradisos fiscals, precedida al juliol d’un acord per a la lliure circulació de mercaderies (amb l’excepció del tabac), inici del procès d’associació amb la UE, juntament amb San Marino i Mònaco. El març del 2019 el Parlament Europeu aprovà iniciar negociacions per a un acord d’associació. Durant la legislatura, el maig del 2018 Emmanuel Macron succeí François Hollande com a copríncep francès, i s’aprovaren també reformes en l’àmbit social, com ara la reproducció assistida (setembre del 2018) o la donació d’òrgans (desembre). Per la seva banda, l’intent de plantejar la qüestió de l’avortament trobà una oposició frontal per part del Vaticà, que amenaçà amb l’abdicació del copríncep en cas d’aprovar-se la despenalització.

Com a resultat dels canvis esdevinguts a conseqüència de la situació d’Andorra en el nou context econòmic, el Principat visqué aquests anys, especialment el 2018, mobilitzacions inèdites de contingut social i laboral: al març la nova llei de la funció pública afectà sobretot l’ensenyament, i al desembre una de les manifestacions més nombroses en dècades (unes mil persones) protestà contra les lleis de reforma laboral i, en general, contra el deteriorament de les condicions de vida. L’endemà el cap de Govern, Antoni Martí, anuncià eleccions anticipades. Celebrades el 7 d’abril de 2019, els resultats donaren un Consell General molt més fragmentat. Tot i continuar com a primera força, Demòcrates perdé la majoria absoluta (11 de 28 escons). El Partit Socialdemòcrata se situà en segon lloc (7 escons), seguit del Partit Liberal, ara redenominat Liberals d’Andorra (4), Tercera Via (4) i Ciutadans Compromesos (2). El 15 de maig, dues setmanes després del nomenament de Roser Suñé com a síndica del Consell General (primera dona en ocupar el càrrec), Xavier Espot, de Demòcrates, fou elegit nou cap de Govern al capdavant d’una coalició formada pel seu partit, Liberals d’Andorra i Ciutadans Compromesos. 

En les eleccions al Consell General del 2 d’abril de 2023, Xavier Espot, al capdavant de Demòcrates per Andorra, aconseguí la majoria absoluta, amb 16 consellers, i revalidà el càrrec. El segon lloc, amb 5 escons, fou per al nou partit Concòrdia, creat el 2022, que proposa, entre altres mesures, frenar la inversió estrangera en el sector immobiliari, racionalitzar els preus de l’habitatge, romandre fora del mercat únic europeu i preservar el patrimoni natural. Els seguiren el Partit Socialdemòcrata (3 escons), Andorra Endavant (3 escons), un nou partit sorgit de l’escissió de Tercera Via, i Acció (1 escó), partit escindit de Liberals d’Andorra, que en aquests comicis quedà fora del Consell General.