OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

dret andorrà

substantiu masculím
Dret
dret dr
Ordenament jurídic del Principat d’Andorra.

País català per la seva situació geogràfica i pels seus antecedents etnològics, històrics i lingüístics, Andorra ho és també pel seu ordenament jurídic. El dret vigent a les valls i el que vigia a Catalunya abans del decret de Nova Planta (1716) són, malgrat les diversificacions locals, bàsicament germans. No afectat per aquella llei, el dret andorrà pogué mantenir alhora la seva continuïtat i les seves característiques, circumstàncies que li confereixen un gran valor per a l’estudi i el coneixement de l’antic dret pirinenc. Fonamentat principalment en la consuetud i en la tradició oral, representa un estadi anterior als drets escrits i codificats dels estats europeus moderns. Els projectes de codificació elaborats al final del s. XIX no foren portats a acompliment i ni el Manual Digest d’Antoni Fiter (1748) ni el Politar andorrà d’Antoni Puig (1763), malgrat la gran autoritat de què frueixen, van més enllà dels límits assignats a un simple costumari. Els elements essencials del dret andorrà provenen del dret comú, romà i canònic, completat i modificat a vegades pels usos i costums autòctons. A la formació i desenrotllament d’aquests han contribuït diversos factors naturals i històrics, configuradors de la vida del país, el sentit i la consciència populars, i també, d’una manera gens menyspreable, les disposicions emanades dels coprínceps i dels diferents òrgans de govern (veguers, consell general, delegacions permanents) i les sentències dictades pels tribunals en les matèries de llur competència. La dualitat de jurisdiccions, episcopal i francesa, afegida a l’origen estranger de bona part dels magistrats encarregats de l’administració de la justícia, havia d’afavorir d’altra banda la introducció, sobretot a partir dels segles XVII i XVIII, d’un nombre considerable de conceptes i de termes manllevats als codis jurídics dels dos estats veïns. Això no obstant, mai a les valls no els ha estat reconegut, al dret espanyol i al francès, cap valor legal per a dirimir les causes contencioses, les quals —segons recorda explícitament una ordinació del consell general del 1753— han d’ésser resoltes conformement als usos i costums propis del Principat, i pertoca exclusivament al dret comú i al català de suplir les seves eventuals deficiències. No tots els elements que integren el costum posseeixen el mateix valor ni la mateixa originalitat. La història del dret consuetudinari andorrà, sovint menys interessant pels seus preceptes positius que per les condicions de la seva existència i evolució, no ha estat encara escrita. En línies generals sembla que hom pot afirmar que les prescripcions que estableixen i regulen les relacions dels habitants de les valls amb els cosenyors, l’organització del personal administratiu i judicial, el desenvolupament dels drets col·lectius en l’ús dels béns comunals, de clara tendència socialista, les obligacions i els contractes, i certes formes del procediment civil i penal són força anteriors a les que s’ocupen de les persones i de la propietat privada. Així, per exemple, la venda a carta de gràcia deu la seva fortuna, com a pràctica típicament andorrana, a un suposat decret del bisbe Josep Voltes, de l’any 1785. Cal fer, amb tot, una excepció per al dret familiar i per a les seves disposicions encaminades a protegir l’existència (contracte matrimonial), la unitat (prerrogatives del pater familias) i la supervivència (institució d’hereu) de la llar i del seu patrimoni. Fonament i centre de la societat andorrana, la família constitueix també la clau de volta del seu règim jurídic. No sempre, però, hom ha pogut evitar la disgregació dels béns patrimonials. L’abús de la hipoteca i de la facultat perpètua de redimir en les compra-vendes mostra com algunes d’aquestes mesures han contribuït a la inestabilitat de la propietat immobiliària. Així mateix, le extenses llacunes del costum, que obliga els magistrats a recórrer contínuament al dret supletori, la fi de les formes de vida tradicional i la implantació de la civilització moderna, han fet ineludible una reforma en profunditat de les lleis. Per consegüent, des dels anys setanta hom inicià una modernització de les estructures jurídiques i polítiques que tingué en l’elaboració de la constitució el seu projecte més ambiciós (1993). Mentrestant, hom dugué a terme reformes en àmbits concrets. El govern del 1981 dictà disposicions en matèria de nacionalitat i de drets de la persona, objecte de regulació el 1989, i el 1985 aprovà una llei electoral per la qual atorgava el dret de vot als majors de 18 anys. Altres lleis que foren promulgades de nou o que modificaren les regulacions tradicionals són el reglament del consell general (1984), el codi de l’administració i la llei de la jurisdicció administrativa fiscal, el reglament laboral (1990), la llei sobre transferències als honorables comuns (1991) i un codi de procediment penal (1990), entre d’altres. El 1990 hom creà un Tribunal Superior de Corts.

Col·laboració: 
CeBa

Llegir més...