pic d’Aneto

Es troba dins el terme municipal de Benasc (Ribagorça, Franja de Ponent), a l’alta conca de l’Éssera. És constituït per roca granítica i a la base afloren estrats de roques calcàries del Devonià. La seva alçària és suficient perquè a les obagues hi hagi congestes i geleres, com les d’Aneto (al nord), de Corones (a l’oest), de Barrancs (a l’est) i de Llosars (al sud). L’aresta nord, que davalla cap a la vall de Barrancs i separa les geleres d’Aneto i de Barrancs, és la que sobresurt menys, i s’uneix al cim a través del pas de Mahoma, que és una aresta molt estreta, d’uns 30 m de longitud, amb grans espadats a cada banda. La cresta principal, en direcció nord-oest, més enllà del pas de Mahoma, on pren el nom de cresta de Corones, separa les geleres d’Aneto i de Corones; en direcció sud-est, davalla lleugerament a l’Espatlla d’Aneto (3.350 m) i, després, cau de manera abrupta a la bretxa de les Tempestats. En direcció sud-oest s’estén la llarga cresta de Llosars, que separa les geleres de Corones i de Llosars, i en la qual hi ha les agulles d’Aneto. La gelera d’Aneto té uns 80.000 m ² de superfície i un gruix màxim de 50 m, i avança uns 35 m l’any; les seves aigües de fusió contribueixen a la formació del riu de Barrancs, que es precipita al forat dels Aigualluts .

El nom d’aquest pic, que és el del poble més proper a la conca de la Noguera Ribagorçana, fou donat, al Journal de Physique , el 1817, pel físic francès Reboul, que assajà de mesurar-ne l’altitud. La primera ascensió fou realitzada pel rus P. Čikhačev i el francès A. de Franqueville, el juliol del 1842. El 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; el 1916 hi tingué lloc a la primera tragèdia de l’alpinisme a Catalunya: el benasquès Josep Sayó i l’alemany Adolf Blassa moriren a causa d’un llamp al pas de Mahoma durant el descens. La via normal d’ascensió parteix del refugi de la Renclusa, situat al nord del massís, a 2.140 m d’altitud.