Estudià lleis a Barcelona i a Madrid però, instal·lat a Barcelona, deixà d’exercir la carrera per dedicar-se al periodisme. Fou director de la “Gaceta del Comercio”, del periòdic satíric “La Flaca” i de “La Ilustración Artística”. Pertanyia al partit republicà de Castelar i figurà en la comissió que rebé els voluntaris catalans acabada la guerra d’Àfrica. La seva obra en llengua castellana fou extensa, i obtingué gran acceptació amb novel·les històriques o socials (Los misterios del pueblo español durante veinte siglos, 1858-60; El pendón de Santa Eulalia, 1858; etc.) o també amb refoses novel·lades de grans èxits teatrals (Flor de un dia, 1862; etc.). Directament per al teatre escriví drames i sarsueles i, encara, abraçant tots els camps de la creació, produí des d’una Guía satírica de Barcelona (1854) fins a Isabel II, Historia de la reina de España (1860). També feu escrits d’ideologia política, com El progreso social. Tingué una participació activa en el moviment de la Renaixença. Així, el 1862 formà part de l’expedició que retornava la visita feta a Catalunya l’any abans pels felibres, i en 1862, 1872 i 1882 fou mantenidor dels Jocs Florals. Fou inclòs a Los trobadors moderns (1859) de Víctor Balaguer, i és autor del drama en cinc actes i en vers La Verge de les Mercès (1856), primer drama romàntic en llengua catalana. Altrament, Llum i fum (1876) i, principalment, la sarsuela costumista Setze jutges (1868), han resistit millor el pas dels anys.
Manuel Angelon i Broquetas
© Fototeca.cat
Escriptor i historiador.