Fundada al començament del segle IX per Jayavarman II, a final del segle fou traslladada per Yaçovarman I a Yaçodropura sobre el lloc de l’actual Angkor. Capital del regne khmer fins a la conquesta dels thai el 1431, Angkor, envaïda per la jungla i oblidada, no fou descoberta fins al segle XIX. A partir d’aleshores esdevingué un important centre d’estudis per a l’escola francesa d’Extrem Orient. Cedida per Siam a Cambodja el 1907, Angkor pertangué a Tailàndia del 1941 al 1946, que passà definitivament a Cambodja.
Conserva restes dels edificis més importants de l’època khmer, els quals, al llarg dels prop de tres segles que la ciutat fou habitada, hom bastí amb finalitats de culte, primer hinduista i més tard budista. De tots ells, sobresurt el conjunt de temples d'Angkor Vat, culminació de l’art khmer. Edificat pel monarca Sūryavarman II (1112-1152), era dedicat a Devarāja, però fou convertit en mausoleu del rei.
Vista d’un temple de la ciutat d’Angkor
© Anna Díez
L’obra, de planta rectangular de 1.000 × 800 m, fou bastida amb pedra seca i simbolitzava la muntanya còsmica divina, centre del món dels déus. El temple, envoltat per un cercle de muralles, és format per un cos piramidal escalonat de tres plantes que recolza sobre una plataforma elevada. Per cada un dels seus costats pugen escales de fort pendent que porten a la darrera planta, on hi ha el santuari principal, el qual és format per una torre central encerclada per un cos d’edifici quadrat, amb torres als angles. El conjunt és ornamentat amb una gran quantitat d’obra esculpida, especialment baixos relleus, que recobreixen tota la paret de la primera planta i els murs de les torres dels angles. L’estil és hieràtic, rígid i impassible, i sembla que hom hi cerca una solemnitat i una regularitat monòtones (lluites del Rāmāyana). En els frisos sobresurt la representació de les gestes d’Apsara. En alguns llocs el rei és representat, no pas com a personatge humà, sinó com a presència divina, encarnació de Vixnu, símbol de l’apogeu khmer. Un segle més tard la ciutat rebé el nom d’Angkor-Thom, i el rei Jayavarman VII (1181-1215) hi afegí el conjunt centrat pel temple budista de Bayon, amb el qual, a grans trets, la ciutat monumental restà definitivament conformada.
Les ruïnes foren descobertes pel botànic francès Henri Mouchot el 1861, i cinc anys després foren començades les primeres investigacions sistemàtiques, a càrrec d’arqueòlegs francesos. A partir del 1907, una vegada acabat el treball d’estassada, l’equip dirigit per l’arqueòleg Bernhard Groslier emprengué la tasca de restauració, que consistí a desmuntar els monuments per peces (uns 100.000 blocs de pedra) i tractar-les amb diverses substàncies químiques, per tal de neutralitzar l’acció dels agents corrosius.